dijous, 6 de novembre del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTES DE SOL













Haurem de canviar el final, Mariano

ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Moncloa, tenim un problema. Tornen els dilluns de passió per a Mariano Rajoy, com quan, després de la derrota del 2004, part del partit volia fer-lo fora i posar-hi Esperanza Aguirre. L'operació Púnica és un torpede en la línia de flotació del salvavides que Rajoyi els seus havien muntat per solcar el mar de la corrupció. Bárcenas, Correa, Caja Madrid, targetes black; tots eren zombis reviscuts de l'era Aznar. Així que va poder, el Govern els va entregar a la justícia. El nostre pobre president se'ls havia trobat i els havia anat matant com havia pogut, indignat i sorprès com un espanyol més.
Els populars col·laboren amb la justícia, el Govern denuncia tan aviat com té proves, són pocs casos, ja estem prenent mesures perquè no es repeteixin i el PP és com Espanya, està ple de gent honrada, proclama Rajoy; i a més estem tots molt indignats, remata María Dolores de Cospedal. Fins aquí el que poden llegir. Ningú ho sabia, ni va preguntar, ni li consta, ni ho recorda. Rajoy era el president del PP quan el seu secretari Ángel Acebespresumptament comprava mitjans en negre. Cospedal ja era la líder manxega quan a Toledo presumptament venien les escombraries per finançar campanyes. No s'admeten preguntes. Ja han dit tot el que havien de dir respecte d'«aquella persona per qui vostè em pregunta».
L'operació Púnica toca, però no enfonsa, aquest relat sofert de la lluita silenciosa d'un marianisme purificador enfront d'un aznarisme corrompedor. És cert que la major part dels fets destapats ara han tingut lloc durant la presidència de Rajoy. No són fantasmes del passat sinó delictes vigents. El final feliç es complica. Algú de la direcció actual haurà d'assumir alguna responsabilitat per fets ocorreguts durant la seva guàrdia i en territoris tan marianistes com la Diputació de Lleó.

A Madrid i a València

L'operació Púnica també desmunta en gran mesura l'argument que la corrupció al PP respon a casos aïllats i escassos, no a un sistema de finançament il·legal institucionalitzat. Les espectaculars xifres de l'operatiu constaten l'evidència que les dues comunitats on més forat ha fet la corrupció, Madrid i València, són precisament aquelles on el poder del PP ha resultat absolut durant dècades i a tots els nivells. Pot ser casualitat però sembla causalitat.
No tot són males notícies, però. A la llista de detinguts figura algun alcalde del PSOE, un incentiu perquè el principal partit de l'oposició se sumi a alguna acció conjunta contra la corrupció. Que Francisco Granados sigui l'encausat més conegut ofereix un altre avantatge interessant. Qui en un altre temps va ser l'home fort d'Esperanza Aguirre suposa un problema, però també una oportunitat per a algú tan pragmàtic com Rajoy. La corrupció va créixer amb l'aznarisme i a Madrid es va fer forta amb l'aguirrisme, fins que va arribar Mariano i va posar-hi ordre. És un altre final alternatiu ple de possibilitats, ara que la líder començava a donar-li en públic lliçons d'ètica amb la mateixa desimboltura exhibida a l'atribuir-se haver acabat amb la Gürtel.

dimecres, 5 de novembre del 2014

Els escenaris del 10-N

JOAN TAPIA
Periodista
És difícil saber què passarà el 9-N. El més probable és que -d'alguna manera- molta gent manifesti la seva voluntat independentista, com en els últims Onze de Setembre. ¿I el 10-N? És més aventurat de predir però, després de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), es poden treure tres grans conclusions.
La primera és que hi ha il·lusió independentista (el 49,1% dels entrevistats declaren sentir-se'n) però que aquesta pulsió no és fàcil d'aconseguir. Perquè el 48,5% (l'altra meitat de Catalunya) no se sent sobiranista. I perquè la subdivisió d'estats de la Unió Europea és complicada (i això deixant a part l'oposició de Madrid). A més, la relació Catalunya-Espanya és només el quart problema dels catalans (23,5%), a distància de l'atur (58%), l'economia (40%) i la classe política (37%). Per una altra part, els que creuen que Catalunya ha de ser un Estat independent es queden en el 45,3% (el novembre del 2013 van arribar al 48,5%) enfront del 45,6% que prefereixen ser una comunitat autònoma o un Estat federal. Una altra vegada la partició del país en dues meitats. Perquè després facin poesia sobre la llista de país.
La segona és que les eleccions plebiscitàries no són gens segures. Que un partit renunciï a la seva possible victòria, prevista a les enquestes, a favor del líder i l'equip que es preveu que quedi segon (el CEO dóna 38-39 diputats a ERC enfront de 32-33 a CiU) no és molt normal. Però encara és més substancial que l'alça de la CUP i la irrupció de Podem siguin una temptació per a alguns electors d'ERC si Oriol Junqueras no presenta llista pròpia. Per una altra part, la majoria absoluta (68 diputats) de CiU i ERC no és segura. Ara en tenen 71 i el CEO els en dóna 70 o 72. Però l'estimació de vot deu estar mal arreglada, perquè sembla impossible que la pujada de la CUP (sis diputats més) i sobretot els 11 escons de Podem (amb electors que vénen en part de l'abstenció) no afectin gens els de Convergència i Unió i Esquerra Republicana.
Per això Artur Mas s'ho pensarà molt i molt. Tindrà pressions per convocar eleccions i dificultats per governar si no ho fa. Però l'avançament electoral pot portar-lo a un resultat encara pitjor que el que va obtenir el 2012.
La tercera conclusió és que el manteniment de l'statu quo actual és encara més difícil que la independència, llevat que es vulgui temptar la sort d'endinsar-se en un conflicte perillós i desagradable. El 49% vol la independència, però segons la recent enquesta d'un diari seriós (com era de preveure, el CEO no pregunta sobre això), una hipotètica opció de tercera via (amb finançament i competències blindades) venceria la independència per 46% a 29% (al 17% dels enquestats ja els va bé la situació actual).
El més greu per als interessos de l'Estat espanyol -i per a l'estabilitat política i econòmica- és que el 67% dels catalans creuen que és poc probable o gens probable que l'actual Govern del Partit Popular faci una proposta que pugui ser acceptada per la majoria del Parlament.
És clar que la proposta i l'acord posterior no serien gens fàcils, però hi ha idees interessants en el món jurídic i econòmic. Mariano Rajoy seria un irresponsable total si no admet que, sense una rectificació, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) potser no aconseguirà el seu objectiu, però el conflicte es farà permanent i més dur. I és que Catalunya és una nació (així ho creuen la majoria de catalans) i no una regió espanyola més. I els sobiranistes haurien d'admetre que la independència, amb només la meitat del país al darrere, l'Estat en contra i la Unió Europea més que reticent, pot ser un somni, però és una opció poc factible. Tots dos han d'acceptar que el millor per a cadascun és enemic del que és bo per als dos bàndols.
¿S'imposarà aquí el seny i allà la responsabilitat?

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 4 DIES

Abans de res voldria recordar-vos el que va dir Mas quan, de forma unilateral, va decidir canviar el format de la votació: La nova consulta no es podrà impugnar, no tindran arguments legals per a fer-ho.
El resultat ha estat un altre. El TC novament ha acceptat el recurs del govern i l’ha tornat a impugnar.
Hi ha una dita molt nostra que diu: embolica que fa fort. I certament, cada dia que passa (afortunadament només queden 4 dies), en lloc d’aclarir-se el panorama, s’embolica més i més.
En el moment de redactar aquest escrit no crec que ningú s’atreveixi a dir que passarà diumenge. Fa unes setmanes es va dir que hi havia preparats no recordo quants mils de guardies civilspreparats per a intervenir en el cas de desacatament.
En canvi, avui he llegit al Periódico que el conseller d’interior Ramon Espadaler ha advertir a Mas que els mossos hauran d’acatar la llei. Per tant, els encarregats d’aturar la consulta si així se’ls hi ordena, seran els mossos d’esquadra.
També he llegit una notícia, al menys, tan sorprenent com l’anterior. Ara diu Rajoy que està disposat a pactar un canvi constitucional amb els socialistes i descarta fer-ho amb els nacionalistes catalans i bascos. I jo pregunto: Ara?
El president del govern, durant els mesos precedents es va omplir la boca anunciant que estava disposat a dialogar amb Mas. En contra del que jo mateix em pensava, es van reunir el 30 de juliol. Per a què?
El resultat d’aquella consulta va ser nul. De no haver-se fet, el resultat hauria estat el mateix. Costa comprendre (al menys a mi em costa) con dos polítics de primera línia que, quan es reuneixen ja demostren alguna cosa, finalment no arribin a cap tipus d’acord. Igual és que mentre un parlava gallec, l’altre o feia en català i no tenien a ma cap traductor. Igual va ser això...
Bromes a part, el motiu de la manca d’entesa entre les dues parts és molt més senzilla: cap dels dos va voler baixar del burro.  
Rajoy, anteposant la Constitució (un dia hauria d’explicar si la va votar o no, tal com van fer els d’AP d’aquella època) i les lleis i Mas, pressionat des de Catalunya per ERC, l’ANC i Òmnium, anteposant el dret a decidir a qualsevol altre benefici. Enrere quedava l’Estatut, el pacte fiscal o el concert fiscal...
Si Rajoy hagués ofert a Mas alguna contrapartida des d’un bon principi, igual no s’hauria arribat a aquesta situació tan rocambolesca. Encara que la millor solució –no us càpiga cap dubte- hauria estat permetre la consulta, tal i com va fer Cameron respecte a Escòcia.
Però la dreta espanyola ha quedat retratada i ha demostrat que està molt més propera a partits com el Front Nacional que al Conservador anglès.
També llegia avui que, tal com va passar el 1714 Catalunya ha tornat a quedar desemparada internacionalment i així s’haurà d’enfrontar al govern espanyol. La lluita no serà tan cruenta com fa 300 anys, però tampoc Madrid s’acabarà imposant políticament com va fer llavors. Potser perquè llavors, tret de Barcelona, la resta del Catalunya va acabar per acatar el nou ordre dels Borbons. Ara intueixo que no serà així. La societat catalana està molt més avançada en tots els aspectes i no donarà el braç a tòrcer tant fàcilment.