Els escenaris del 10-N

JOAN TAPIA

Periodista

És difícil saber què passarà el 9-N. El més probable és que -d'alguna manera- molta gent manifesti la seva voluntat independentista, com en els últims Onze de Setembre. ¿I el 10-N? És més aventurat de predir però, després de l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), es poden treure tres grans conclusions.

La primera és que hi ha il·lusió independentista (el 49,1% dels entrevistats declaren sentir-se'n) però que aquesta pulsió no és fàcil d'aconseguir. Perquè el 48,5% (l'altra meitat de Catalunya) no se sent sobiranista. I perquè la subdivisió d'estats de la Unió Europea és complicada (i això deixant a part l'oposició de Madrid). A més, la relació Catalunya-Espanya és només el quart problema dels catalans (23,5%), a distància de l'atur (58%), l'economia (40%) i la classe política (37%). Per una altra part, els que creuen que Catalunya ha de ser un Estat independent es queden en el 45,3% (el novembre del 2013 van arribar al 48,5%) enfront del 45,6% que prefereixen ser una comunitat autònoma o un Estat federal. Una altra vegada la partició del país en dues meitats. Perquè després facin poesia sobre la llista de país.

La segona és que les eleccions plebiscitàries no són gens segures. Que un partit renunciï a la seva possible victòria, prevista a les enquestes, a favor del líder i l'equip que es preveu que quedi segon (el CEO dóna 38-39 diputats a ERC enfront de 32-33 a CiU) no és molt normal. Però encara és més substancial que l'alça de la CUP i la irrupció de Podem siguin una temptació per a alguns electors d'ERC si Oriol Junqueras no presenta llista pròpia. Per una altra part, la majoria absoluta (68 diputats) de CiU i ERC no és segura. Ara en tenen 71 i el CEO els en dóna 70 o 72. Però l'estimació de vot deu estar mal arreglada, perquè sembla impossible que la pujada de la CUP (sis diputats més) i sobretot els 11 escons de Podem (amb electors que vénen en part de l'abstenció) no afectin gens els de Convergència i Unió i Esquerra Republicana.

Per això Artur Mas s'ho pensarà molt i molt. Tindrà pressions per convocar eleccions i dificultats per governar si no ho fa. Però l'avançament electoral pot portar-lo a un resultat encara pitjor que el que va obtenir el 2012.

La tercera conclusió és que el manteniment de l'statu quo actual és encara més difícil que la independència, llevat que es vulgui temptar la sort d'endinsar-se en un conflicte perillós i desagradable. El 49% vol la independència, però segons la recent enquesta d'un diari seriós (com era de preveure, el CEO no pregunta sobre això), una hipotètica opció de tercera via (amb finançament i competències blindades) venceria la independència per 46% a 29% (al 17% dels enquestats ja els va bé la situació actual).

El més greu per als interessos de l'Estat espanyol -i per a l'estabilitat política i econòmica- és que el 67% dels catalans creuen que és poc probable o gens probable que l'actual Govern del Partit Popular faci una proposta que pugui ser acceptada per la majoria del Parlament.

És clar que la proposta i l'acord posterior no serien gens fàcils, però hi ha idees interessants en el món jurídic i econòmic. Mariano Rajoy seria un irresponsable total si no admet que, sense una rectificació, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) potser no aconseguirà el seu objectiu, però el conflicte es farà permanent i més dur. I és que Catalunya és una nació (així ho creuen la majoria de catalans) i no una regió espanyola més. I els sobiranistes haurien d'admetre que la independència, amb només la meitat del país al darrere, l'Estat en contra i la Unió Europea més que reticent, pot ser un somni, però és una opció poc factible. Tots dos han d'acceptar que el millor per a cadascun és enemic del que és bo per als dos bàndols.

¿S'imposarà aquí el seny i allà la responsabilitat?