divendres, 22 d’abril del 2016
Iglesias i Rajoy: ¿mateixa aposta?
JOAN TAPIA
Periodista
La crisi ha castigat el benestar social i ha generat a tot el món una forta protesta contra la classe política. Com a exemple tenim els fenòmens mixtos de nacionalisme-populisme de Donald Trump, Marine Le Pen... A l’Europa del sud, per contra, han emergit formacions d’extrema esquerra com Syriza o Podem.
Aquí també hi ha insatisfacció amb el bipartidisme imperfecte. Ni el PP ni el PSOE han sabut explicar la crisi –s’han llançat la culpa l’un a l’altre– i s’han beneficiat d’un sistema de llistes que elimina els diputats de districte, els converteix en obedients funcionaris i dóna tot el poder a la cúpula del partit.
Per això des del 20-D vivim en un sistema de quatre partits estatals, més altres d’àmbit territorial. I amb un Parlament fraccionat estem a punt d’aconseguir un rècord mundial negatiu: ser la primera democràcia que repeteix eleccions perquè les formacions són incapaços d’aconseguir els acords necessaris.
Repetir és l’aposta de Mariano Rajoy. El 20-D va perdre 63 diputats, va quedar lluny de la majoria absoluta, no sumava amb Ciutadans i, fruit dels antagonismes de la legislatura passada, no tenia un aliat possible. Rajoy sap que –tret que aconseguís l’abstenció del PSOE– amb aquest Parlament està mort.
Per això, i per no ser el 26-J només el candidat de la dreta, sinó també el d’una solució europea, proposa –abans amb desgana, ara amb força– la gran coalició. Com a Alemanya o Àustria. Té raó, però el PP no és la CDU alemanya. Manuel Fraga no va ser Konrad Adenauer. Tampoc José María Aznar, malgrat Perejil, Helmut Kohl. Ni Rajoy és Angela Merkel. I Kohl –tot i l’èxit de la reunificació– va dimitir al primer cas de finançament irregular.
La majoria d’esquerres no és possible. El PSOE només té 90 diputats i amb Podem en sumaria 161 davant 163 del PP i C’s. I ERC té una altra aposta independentista de la del 2004, quan va recolzarJosé Luis Rodríguez Zapatero.
Davant aquest bloqueig el PSOE i C’s han tingut el mèrit d’acordar un programa assenyat, de canvi, que no ignora la realitat econòmica i europea. Però només sumen 131 escons. Necessiten un altre aliat. Per la dreta (Albert Rivera sempre va pensar en el PP) o per l’esquerra. El PSOE aspirava que Podem assumís que la protesta no podia convertir-se ipso facto en una agenda de govern. Perquè està lluny de la majoria i s’estavellaria contra el mur de la realitat. Hi ha l’exemple d’Alexis Tsipras a Grècia negociant amb suor el que abans va fer rebutjar en referèndum amb orgull. A l’estil Pablo Iglesias.
Aquí també hi ha insatisfacció amb el bipartidisme imperfecte. Ni el PP ni el PSOE han sabut explicar la crisi –s’han llançat la culpa l’un a l’altre– i s’han beneficiat d’un sistema de llistes que elimina els diputats de districte, els converteix en obedients funcionaris i dóna tot el poder a la cúpula del partit.
Per això des del 20-D vivim en un sistema de quatre partits estatals, més altres d’àmbit territorial. I amb un Parlament fraccionat estem a punt d’aconseguir un rècord mundial negatiu: ser la primera democràcia que repeteix eleccions perquè les formacions són incapaços d’aconseguir els acords necessaris.
Repetir és l’aposta de Mariano Rajoy. El 20-D va perdre 63 diputats, va quedar lluny de la majoria absoluta, no sumava amb Ciutadans i, fruit dels antagonismes de la legislatura passada, no tenia un aliat possible. Rajoy sap que –tret que aconseguís l’abstenció del PSOE– amb aquest Parlament està mort.
Per això, i per no ser el 26-J només el candidat de la dreta, sinó també el d’una solució europea, proposa –abans amb desgana, ara amb força– la gran coalició. Com a Alemanya o Àustria. Té raó, però el PP no és la CDU alemanya. Manuel Fraga no va ser Konrad Adenauer. Tampoc José María Aznar, malgrat Perejil, Helmut Kohl. Ni Rajoy és Angela Merkel. I Kohl –tot i l’èxit de la reunificació– va dimitir al primer cas de finançament irregular.
La majoria d’esquerres no és possible. El PSOE només té 90 diputats i amb Podem en sumaria 161 davant 163 del PP i C’s. I ERC té una altra aposta independentista de la del 2004, quan va recolzarJosé Luis Rodríguez Zapatero.
Davant aquest bloqueig el PSOE i C’s han tingut el mèrit d’acordar un programa assenyat, de canvi, que no ignora la realitat econòmica i europea. Però només sumen 131 escons. Necessiten un altre aliat. Per la dreta (Albert Rivera sempre va pensar en el PP) o per l’esquerra. El PSOE aspirava que Podem assumís que la protesta no podia convertir-se ipso facto en una agenda de govern. Perquè està lluny de la majoria i s’estavellaria contra el mur de la realitat. Hi ha l’exemple d’Alexis Tsipras a Grècia negociant amb suor el que abans va fer rebutjar en referèndum amb orgull. A l’estil Pablo Iglesias.
Tant el líder del PP com el de Podemcreuen que repetir eleccions seria per a ells la millor opció
Era clar que el PP només negociaria des d’una posició de comandament. Divendres vam veure que Podem tampoc renuncia a la seva prepotència. Només ells interpreten el poble. Espanya s’enfrontarà doncs –tret que hi hagi un miracle– a unes noves eleccions. És l’aposta comuna però amb objectius radicalment contraris del PP i de Podem. De Rajoy i d’Iglesias. El que no sabem –ho diran les urnes– és qui dels dos s’equivoca. O si pequen tots dos al negar-se a negociar l’única proposta de pacte sorgida d’un pacte. Al no assumir que ningú té el suport suficient per imposar el seu programa.
Sí, Podem ha fet una cessió rellevant: reenviar la qüestió del referèndum a un pacte Miquel Iceta-Xavier Domènech és reconèixer una cosa òbvia, que l’assumpte –endimoniat– no es pot resoldre ara.
Però Iglesias nega la crua realitat. No accepta que sense Riverano hi ha govern possible, excepte l’aposta per un perillós i irracional xoc brutal esquerra-dreta que portaria al desastre. Ni que Espanya –tot i la propaganda del PP– va tenir l’any passat, amb l’economia creixent més del 3%, un dèficit superior a 50.000 milions, el 5% del PIB
És una xifra insostenible i l’obligat (i intel·ligent) és intentar recuperar el màxim benestar social compatible amb no seguir recorrent a l’endeutament internacional. En aquest context, proclamar que passar d’exigir un augment de la despesa pública de 96.000 milions a un altre de 62.000 (15.000 anuals) és una cessió important, és no haver entès res. O creure que el creixement i la recaptació fiscal són coses de l’«esperit podemista».
Iglesias s’equivoca. Per això en moltes enquestes ja és el polític més mal valorat. Per sobre fins i tot de Rajoy. I sense haver hagut de retallar.
Sí, Podem ha fet una cessió rellevant: reenviar la qüestió del referèndum a un pacte Miquel Iceta-Xavier Domènech és reconèixer una cosa òbvia, que l’assumpte –endimoniat– no es pot resoldre ara.
Però Iglesias nega la crua realitat. No accepta que sense Riverano hi ha govern possible, excepte l’aposta per un perillós i irracional xoc brutal esquerra-dreta que portaria al desastre. Ni que Espanya –tot i la propaganda del PP– va tenir l’any passat, amb l’economia creixent més del 3%, un dèficit superior a 50.000 milions, el 5% del PIB
És una xifra insostenible i l’obligat (i intel·ligent) és intentar recuperar el màxim benestar social compatible amb no seguir recorrent a l’endeutament internacional. En aquest context, proclamar que passar d’exigir un augment de la despesa pública de 96.000 milions a un altre de 62.000 (15.000 anuals) és una cessió important, és no haver entès res. O creure que el creixement i la recaptació fiscal són coses de l’«esperit podemista».
Iglesias s’equivoca. Per això en moltes enquestes ja és el polític més mal valorat. Per sobre fins i tot de Rajoy. I sense haver hagut de retallar.
La confiança ciutadana ha baixat des del 20-D
Els polítics demostren molt poca maduresa al caminar cap a noves eleccions. No s’haurien d’estranyar que s’hagin convertit en la quarta preocupació dels espanyols. Després de l’atur, la corrupció i enganxats als problemes econòmics. Els ciutadans estan desorientats. Tot i que un dèficit de 50.000 milions quan l’economia creix al 3% és insostenible i exigeix decisions de calat, només un 3,1% explicita preocupació per l’absència de govern. Però és una aparença falsa sota la qual batega i creix un sord pessimisme. L’Índex de Confiança Política del CIS (oscil·la de 0 a 100), que va arribar al 43 al desembre, ha caigut al 33 al març. El 8% des de les eleccions.
I encara és més preocupant l’evolució de l’Índex de Confiança del Consumidor (va de 0 a 200), que té rellevància econòmica. Va aconseguir arribar al 107 al desembre (lleuger optimisme al consolidar-se per sobre del punt mitjà), encara que ara s’ha desplomat 15 punts, fins al 92. Ja està per sota del 100,4 de fa un any.
I encara és més preocupant l’evolució de l’Índex de Confiança del Consumidor (va de 0 a 200), que té rellevància econòmica. Va aconseguir arribar al 107 al desembre (lleuger optimisme al consolidar-se per sobre del punt mitjà), encara que ara s’ha desplomat 15 punts, fins al 92. Ja està per sota del 100,4 de fa un any.
dijous, 21 d’abril del 2016
TRES TREPIDANTES DÍAS POR LAS COMARCAS DEL MASTRAZGO DE TERUEL Y ‘ELS PORTS’ (CASTELLÓN). DÍA SEGUNDO
Llegamos a Tronchón a la hora de comer. El pueblo se veía muy tranquilo, con muy poca gente en las calles. Ninguna novedad…
Nuestra prioridad y, a la vez problema, era encontrar Casa Matilde. Una vez aparcado el coche, teníamos claro que debíamos continuar hacia el interior del pueblo, pero ¿qué calle coger? La suerte para nosotros es que el pueblo es pequeño.
Encontramos a una pareja joven y les preguntamos por Casa Matilde y nos respondieron que venían de allí.
-¿No habéis encontrado mesa? –les pregunté-
-Sí que había, pero no nos hemos quedado… -me respondió él-
Mientras las mujeres del grupo fueron por una calle, los hombres nos decidimos por la que recorría un nivel superior. No podía ser muy difícil encontrarla. Al comenzar el recorrido encontramos una vivienda de estructura totalmente medieval, con los balcones de madera y un gato paseándose por el pasamano del mismo. En este punto la calle se ensanchaba. Aunque formaba una pequeña plaza, no estoy seguro que tuviera tal condición. Al otro extremo, un antiguo abrevadero de donde también manaba una fuente de agua para calmar la sed a los viajeros como nosotros.
Entramos por una calle y una vez localizado nuestro destino más inmediato, encontramos el Centro de Interpretación del Queso de Trochón que, como les gusta recordar a sus habitantes, ya fueron resaltadas sus cualidades por Miguel de Cervantes en la segunda parte del Quijote.
En el rótulo de Casa Matilde no figura para nada la palabra restaurante… Pero en cambio sirven una excelente comida. La otra disyuntiva que puede tener el viajero es encontrar la puerta de entrada y una vez conseguido el objetivo, puede que les invada una duda: ¿No me habré equivocado?
La entrada a Casa Matilde es la de la propia vivienda y una vez dentro, a la derecha, ves a gente trasegando platos y ollas entre fogones. Continuando en sentido recto, bajando un escalón está el comedor… ¡De la vivienda! Por lo que te puedes encontrar a la familia comiendo o recostados en el sofá haciendo la siesta.
Nos habían hablado maravillas de las alubias con perdiz y el rabo de toro. Algunos de los comensales que nos acompañaban lo pidieron, pero yo me decanté por la sopa de cocido y las manitas de cerdo. Y si después de comer los abundantes platos, todavía hay alguien que queda con ganas de repetir, ningún problema, te invitan a hacerlo. De postre nos ofrecieron requesón y cuajada, todo elaborado por el personal del establecimiento.
Cuando pides la cuenta, te advierten que sólo cobra la propietaria y lo hace en un habitáculo situado junto a la salida. Es lo más parecido a una despensa y, aquella persona que guste, podrá adquirir cualquier producto que se muestra como por ejemplo queso y miel. La puerta de esta habitación está presidida por una foto de las propietarias del establecimiento (madre e hija y creo que las dos se llaman Matilde), con un jovencísimo Jesulín de Ubrique.
Al salir decidimos dar una vuelta por el pueblo, así que nos dirigimos hacia la iglesia, situada en un plano bajo del pueblo. Junto a la iglesia un viejo edificio porticado que es la sede del ayuntamiento, incluso hay una pequeña y vieja placa de cerámica donde se podía leer: Casa Consistorial. Y justo al lado un viejo y tradicional horno.
Unos metros más adelante, después de una empinada y rocosa calle no apta para vehículos, un pequeño edificio de una sola nave en el que se puede apreciar en el interior una cadena de hierro. Se trata de la antigua cárcel.
Retrocedimos hasta la calle donde se encuentra el horno, también en cuesta y sobre la mitad de la misma, el palacio del Marqués de Valdeolivo, hoy reconvertida en establecimiento rural, uno de los pocos edificios civiles verdaderamente notables. Una vez arriba nos encontramos con la plazoleta (ahora le he cambiado la denominación) desde donde habíamos iniciado nuestro recorrido antes de comer. A la derecha, según el sentido de la marcha, un mirador des de donde se puede observar una bella panorámica y un edificio con dos grandes oberturas que reconocí por sus marcas interiores. Se trata de un trinquete construido a principios del siglo pasado y que fue sufragado por los emigrantes del pueblo que marcharon a Argentina buscando fortuna.
Si el viajero quiere comprar queso podrá hacerlo en el único establecimiento que existe, siempre que se encuentre abierto. Para ello habrá de dirigirse hacia la entrada inferior del pueblo. Según nos explicaron, los actuales productores del queso de Tronchón son unos forasteros que un día llegaron al pueblo y vieron en esta actividad una salida profesional. Aunque también es verdad que de forma artesanal, pero sin garantía sanitaria alguna, puede ser elaborado por cualquier familia del pueblo.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 21-04-2016
No un, sinó dos cotxes aparcats en sentit contrari de la circulació.
Sobre tot el blanc, quan hagi de sortir, haurà de fer una maniobra il·legal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)