JOAN TAPIA
Periodista
La crisi ha castigat el benestar social i ha generat a tot el món una forta protesta contra la classe política. Com a exemple tenim els fenòmens mixtos de nacionalisme-populisme de Donald Trump, Marine Le Pen... A l’Europa del sud, per contra, han emergit formacions d’extrema esquerra com Syriza o Podem.
Aquí també hi ha insatisfacció amb el bipartidisme imperfecte. Ni el PP ni el PSOE han sabut explicar la crisi –s’han llançat la culpa l’un a l’altre– i s’han beneficiat d’un sistema de llistes que elimina els diputats de districte, els converteix en obedients funcionaris i dóna tot el poder a la cúpula del partit.
Per això des del 20-D vivim en un sistema de quatre partits estatals, més altres d’àmbit territorial. I amb un Parlament fraccionat estem a punt d’aconseguir un rècord mundial negatiu: ser la primera democràcia que repeteix eleccions perquè les formacions són incapaços d’aconseguir els acords necessaris.
Repetir és l’aposta de Mariano Rajoy. El 20-D va perdre 63 diputats, va quedar lluny de la majoria absoluta, no sumava amb Ciutadans i, fruit dels antagonismes de la legislatura passada, no tenia un aliat possible. Rajoy sap que –tret que aconseguís l’abstenció del PSOE– amb aquest Parlament està mort.
Per això, i per no ser el 26-J només el candidat de la dreta, sinó també el d’una solució europea, proposa –abans amb desgana, ara amb força– la gran coalició. Com a Alemanya o Àustria. Té raó, però el PP no és la CDU alemanya. Manuel Fraga no va ser Konrad Adenauer. Tampoc José María Aznar, malgrat Perejil, Helmut Kohl. Ni Rajoy és Angela Merkel. I Kohl –tot i l’èxit de la reunificació– va dimitir al primer cas de finançament irregular.
La majoria d’esquerres no és possible. El PSOE només té 90 diputats i amb Podem en sumaria 161 davant 163 del PP i C’s. I ERC té una altra aposta independentista de la del 2004, quan va recolzarJosé Luis Rodríguez Zapatero.
Davant aquest bloqueig el PSOE i C’s han tingut el mèrit d’acordar un programa assenyat, de canvi, que no ignora la realitat econòmica i europea. Però només sumen 131 escons. Necessiten un altre aliat. Per la dreta (Albert Rivera sempre va pensar en el PP) o per l’esquerra. El PSOE aspirava que Podem assumís que la protesta no podia convertir-se ipso facto en una agenda de govern. Perquè està lluny de la majoria i s’estavellaria contra el mur de la realitat. Hi ha l’exemple d’Alexis Tsipras a Grècia negociant amb suor el que abans va fer rebutjar en referèndum amb orgull. A l’estil Pablo Iglesias.
Aquí també hi ha insatisfacció amb el bipartidisme imperfecte. Ni el PP ni el PSOE han sabut explicar la crisi –s’han llançat la culpa l’un a l’altre– i s’han beneficiat d’un sistema de llistes que elimina els diputats de districte, els converteix en obedients funcionaris i dóna tot el poder a la cúpula del partit.
Per això des del 20-D vivim en un sistema de quatre partits estatals, més altres d’àmbit territorial. I amb un Parlament fraccionat estem a punt d’aconseguir un rècord mundial negatiu: ser la primera democràcia que repeteix eleccions perquè les formacions són incapaços d’aconseguir els acords necessaris.
Repetir és l’aposta de Mariano Rajoy. El 20-D va perdre 63 diputats, va quedar lluny de la majoria absoluta, no sumava amb Ciutadans i, fruit dels antagonismes de la legislatura passada, no tenia un aliat possible. Rajoy sap que –tret que aconseguís l’abstenció del PSOE– amb aquest Parlament està mort.
Per això, i per no ser el 26-J només el candidat de la dreta, sinó també el d’una solució europea, proposa –abans amb desgana, ara amb força– la gran coalició. Com a Alemanya o Àustria. Té raó, però el PP no és la CDU alemanya. Manuel Fraga no va ser Konrad Adenauer. Tampoc José María Aznar, malgrat Perejil, Helmut Kohl. Ni Rajoy és Angela Merkel. I Kohl –tot i l’èxit de la reunificació– va dimitir al primer cas de finançament irregular.
La majoria d’esquerres no és possible. El PSOE només té 90 diputats i amb Podem en sumaria 161 davant 163 del PP i C’s. I ERC té una altra aposta independentista de la del 2004, quan va recolzarJosé Luis Rodríguez Zapatero.
Davant aquest bloqueig el PSOE i C’s han tingut el mèrit d’acordar un programa assenyat, de canvi, que no ignora la realitat econòmica i europea. Però només sumen 131 escons. Necessiten un altre aliat. Per la dreta (Albert Rivera sempre va pensar en el PP) o per l’esquerra. El PSOE aspirava que Podem assumís que la protesta no podia convertir-se ipso facto en una agenda de govern. Perquè està lluny de la majoria i s’estavellaria contra el mur de la realitat. Hi ha l’exemple d’Alexis Tsipras a Grècia negociant amb suor el que abans va fer rebutjar en referèndum amb orgull. A l’estil Pablo Iglesias.
Tant el líder del PP com el de Podemcreuen que repetir eleccions seria per a ells la millor opció
Era clar que el PP només negociaria des d’una posició de comandament. Divendres vam veure que Podem tampoc renuncia a la seva prepotència. Només ells interpreten el poble. Espanya s’enfrontarà doncs –tret que hi hagi un miracle– a unes noves eleccions. És l’aposta comuna però amb objectius radicalment contraris del PP i de Podem. De Rajoy i d’Iglesias. El que no sabem –ho diran les urnes– és qui dels dos s’equivoca. O si pequen tots dos al negar-se a negociar l’única proposta de pacte sorgida d’un pacte. Al no assumir que ningú té el suport suficient per imposar el seu programa.
Sí, Podem ha fet una cessió rellevant: reenviar la qüestió del referèndum a un pacte Miquel Iceta-Xavier Domènech és reconèixer una cosa òbvia, que l’assumpte –endimoniat– no es pot resoldre ara.
Però Iglesias nega la crua realitat. No accepta que sense Riverano hi ha govern possible, excepte l’aposta per un perillós i irracional xoc brutal esquerra-dreta que portaria al desastre. Ni que Espanya –tot i la propaganda del PP– va tenir l’any passat, amb l’economia creixent més del 3%, un dèficit superior a 50.000 milions, el 5% del PIB
És una xifra insostenible i l’obligat (i intel·ligent) és intentar recuperar el màxim benestar social compatible amb no seguir recorrent a l’endeutament internacional. En aquest context, proclamar que passar d’exigir un augment de la despesa pública de 96.000 milions a un altre de 62.000 (15.000 anuals) és una cessió important, és no haver entès res. O creure que el creixement i la recaptació fiscal són coses de l’«esperit podemista».
Iglesias s’equivoca. Per això en moltes enquestes ja és el polític més mal valorat. Per sobre fins i tot de Rajoy. I sense haver hagut de retallar.
Sí, Podem ha fet una cessió rellevant: reenviar la qüestió del referèndum a un pacte Miquel Iceta-Xavier Domènech és reconèixer una cosa òbvia, que l’assumpte –endimoniat– no es pot resoldre ara.
Però Iglesias nega la crua realitat. No accepta que sense Riverano hi ha govern possible, excepte l’aposta per un perillós i irracional xoc brutal esquerra-dreta que portaria al desastre. Ni que Espanya –tot i la propaganda del PP– va tenir l’any passat, amb l’economia creixent més del 3%, un dèficit superior a 50.000 milions, el 5% del PIB
És una xifra insostenible i l’obligat (i intel·ligent) és intentar recuperar el màxim benestar social compatible amb no seguir recorrent a l’endeutament internacional. En aquest context, proclamar que passar d’exigir un augment de la despesa pública de 96.000 milions a un altre de 62.000 (15.000 anuals) és una cessió important, és no haver entès res. O creure que el creixement i la recaptació fiscal són coses de l’«esperit podemista».
Iglesias s’equivoca. Per això en moltes enquestes ja és el polític més mal valorat. Per sobre fins i tot de Rajoy. I sense haver hagut de retallar.
La confiança ciutadana ha baixat des del 20-D
Els polítics demostren molt poca maduresa al caminar cap a noves eleccions. No s’haurien d’estranyar que s’hagin convertit en la quarta preocupació dels espanyols. Després de l’atur, la corrupció i enganxats als problemes econòmics. Els ciutadans estan desorientats. Tot i que un dèficit de 50.000 milions quan l’economia creix al 3% és insostenible i exigeix decisions de calat, només un 3,1% explicita preocupació per l’absència de govern. Però és una aparença falsa sota la qual batega i creix un sord pessimisme. L’Índex de Confiança Política del CIS (oscil·la de 0 a 100), que va arribar al 43 al desembre, ha caigut al 33 al març. El 8% des de les eleccions.
I encara és més preocupant l’evolució de l’Índex de Confiança del Consumidor (va de 0 a 200), que té rellevància econòmica. Va aconseguir arribar al 107 al desembre (lleuger optimisme al consolidar-se per sobre del punt mitjà), encara que ara s’ha desplomat 15 punts, fins al 92. Ja està per sota del 100,4 de fa un any.
I encara és més preocupant l’evolució de l’Índex de Confiança del Consumidor (va de 0 a 200), que té rellevància econòmica. Va aconseguir arribar al 107 al desembre (lleuger optimisme al consolidar-se per sobre del punt mitjà), encara que ara s’ha desplomat 15 punts, fins al 92. Ja està per sota del 100,4 de fa un any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada