LA RUTA DELS CÀTARS. MAS D'AZIL (1)

Tres debats en un

La unanimitat del PSOE en el rebuig a l'abstenció i el suport a Sánchez sols eren façana

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Després de les eleccions passades, a EL PERIÓDICO (Sentir, pensar, votar, del 7 de juliol) expressava el meu temor que ja no fos possible un govern alternatiu al del PP. I que, en aquest cas, el PSOE hauria de negociar la seva abstenció. Donar-la sense condicions, mitjançant l'oportuna absència d'alguns diputats, em semblava mala solució. Al contrari, es podrien exigir mesures urgents econòmiques, socials i institucionals. Des d'un procés de reforma constitucional, a com repartir el cost social de l'ajust que Brussel·les demana. O fins i tot un candidat alternatiu a Rajoy. Aprofitar l'ocasió per influir i condicionar, que és el rol d'una oposició responsable.

Potser vaig ser massa racional i prematur; vaig rebre moltes crítiques. Hi havia molta oposició dels militants socialistes a entregar el govern a Rajoy; i hi havia l'esperança d'un govern alternatiu. De fet, el comitè federal va decidir negar-se rotundament a facilitar un nou govern del PP. El «no és no» de Sánchez va ser decisió unànime del comitè federal.

Llavors vaig deixar de defensar públicament aquesta posició, encara que Rivera abjurés del seu «no, mai, mai» i Rajoy arribés als 170 vots. I el cert és que l'actitud del PP, amb el vodevil Soria-Banc Mundial pel mig, no incentivava facilitar-li les coses. Si creien en una altra possibilitat, s'havia d'explorar.

Però en realitat, la unanimitat en el rebuig a l'abstenció només era una façana. I a mesura que Sánchez es comprometia sense retorn en el «no és no», molts dels líders territorials del PSOE, i dels seus vells o nous enemics, anaven deixant, cada vegada més clar que no ho compartien. Arguments com «amb 85 diputats no es pot governar» florien als mitjans.

Però ¿és que no ho sabien quan van participar en la decisió de votar-hi en contra? ¿Per què no van extreure llavors, ni van assumir després, les conseqüències lògiques d'aquest plantejament? És evident: dir que s'havien d'abstenir tenia un cost davant la militància, que podria afectar futures ambicions orgàniques.

I AIXÍ VA EMERGIR el trilema impossible: ni Rajoy, ni terceres eleccions, ni govern alternatiu. Sánchez el va intentar trencar per aquesta tercera via. Hauria hagut d'anar al comitè federal a dir: rebutjada la investidura de Rajoy, missió complerta, i ¿ara què fem? Cert que les circumstàncies electorals a Galícia i el País Basc no propiciaven aquest debat. I davant el rebuig larvat o exprés de part de la «dirigència», propensa a passar a l'oposició, sense atrevir-se a dir com, va optar per buscar el suport directe de la militància. I va convocar un procés de primàries-congrés, que acabés abans del final del termini per convocar eleccions. La resta és coneguda. Durant la setmana passada al PSOE s'han produït, i confós, tres debats: sobre l'estratègia per formar govern, la critica a Sánchez per la seva fermesa en el no, i els condicionants d'una alternativa; sobre les ambicions personals de poder dels uns i dels altres; i un tercer sobre el respecte a les normes estatutàries.

És lícit discrepar en els dos primers temes. «Abstenció» no pot ser una paraula impronunciable com va ser «crisi» en l'època Zapatero. I així ens va anar. Com ara ens pot anar després dels que ha passat . Es poden preferir altres líders. Però una organització ha de tenir clares les seves normes i com aplicar-les. I lamento que no hagi sigut així. Els anomenats «crítics» haurien hagut de presentar una moció de censura, com al final van fer enmig de la confusió. Van preferir córrer menys riscos i fer que dimitís la meitat més un de l'executiva, creient que automàticament seria substituïda per una gestora. Però això no es dedueix dels estatuts, com al final també van haver d'acceptar de facto. L'únic que els estatuts estableixen és que el comitè federal haurà de convocar un congrés extraordinari.

AIXÒ ÉS el que es va votar dissabte. I això és el que vaig recolzar, perquè entenia, i entenc, que era un mandat imperatiu dels estatuts al comitè federal. La convocatòria era inevitable, però es pot discrepar de la seva data. Sánchez volia que fos com abans millor, després del termini mínim de 40 dies, i els seus crítics, molt després.

El resultat de la votació és que serà després, sense que sapiguem quan. I Sánchez ja no és secretari general, que era l'objectiu. Ara al PSOE tots hauran de sortir de la seva ambigüitat, i superar el trilema, perquè anar a terceres eleccions (¿amb quin candidat?) seria suïcida, i perquè és poc raonable creure que l'actual gestora tingui intenció d'impulsar la formació d'un govern alternatiu.

Ara serà Rajoy el que ens posarà condicions, més enllà de la mera investidura. Víctima de les seves divisions, el PSOE haurà perdut en tots els fronts.

LA FOTO CURIOSA DEL DIA 9-10-2016

Carrer Velázquez cantonada amb el Saragossa. 

Sembla que aquest matí refresca una mica... 

LES NOVES NECESSITATS

Delegació d'Hisenda i de l'AEAT de Tarragona. 

Molt lluny queda el temps en que el ser humà tenia escasses necessitats bàsiques: menjar, dormir, vestir i poca cosa més...

El pas dels anys, però sobre tot la societat de consum ha comportat un increment de les necessitats: oci, consum... Amb tot el que comporten aquests conceptes.

Però no acaba aquí. Com a treballador de l’administració pública he atès moltes vegades a clients (també a l’administració sé denominen així) que han arribat dient:

-Necessito un certificat...

I jo els responia:

-No el necessiteu, us el fan necessitar que no és el mateix...

Cada vegada és més habitual que te demanin un certificat per a tot. Quan jo era jove necessitaves un certificat mèdic per a poder conduir, poder realitzar determinades feines (treballar a l’administració pública) o contractar algunes assegurances de vida o un certificat de penals també per a poder accedir a treballs concrets.

Ara té poden demanar un certificat per a qualsevol cosa: per a una ajuda o subvenció, per a la targeta de transports, per a un contracte públic, per a justícia gratuïta, a l’hora de sol·licitar un préstec, etc. Fins i tot de vegades dos o més: hisenda estatal, hisenda autonòmica, Seguretat Social, ajuntament... Afortunadament la majoria d’organismes tenen subscrits convenis i que previ consentiment de l’interessat, podem obtenir sense crear maldecaps als usuaris.

Però què passa quan no hi ha conveni? O quan el hi ha però pel motiu que sigui no el poden obtenir? Llavors tot queda a mans de l’usuari, tal i com ha passat sempre.

Darrerament, un dels certificats més demandats és el de penals que s’exigeix a tots aquells que han de treballar amb infants (mestres, educadors, monitors...) Hi ha dues maneres d’obtenir-lo: presencialment o bé a través d’Internet.

Si s’opta per demanar-lo per Internet s’ha de tenir l’eina per acreditar la identitat del sol·licitant, és a dir, el DNI electrònic (els vells, els que tenim la majoria de ciutadans no van tenir l’operativitat desitjada) o un certificat d’usuari, normalment el que expedeix la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre a través dels organismes col·laboradors, tot i que n’hi ha d’altres.

Per a sol·licitar el certificat d’usuari (o electrònic) s’ha d’anar personalment a una oficina d’una de les entitats col·laboradors (normalment l’Agència Tributària) i acreditar-ne la identitat. No cal molta documentació; simplement portar el DNI en vigor (no caducat) i un codi que s’obté des de la web de la FNMT. Això si, s’hi solen formar cues i per tant, millor que es demani cita prèvia per a evitar esperes innecessàries. A partir d’aquí és molt fàcil... O no, depenent de la perícia que un tingui a l’hora de moure’s per la xarxa.

La segona possibilitat és acudir personalment a la Gerència Territorial del Ministeri de Justícia si ets de fora de Madrid o a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà en el cas de la capital d’Espanya. El problema és que de gerències territorials només n’hi ha una a cada comunitat autònoma. Això fa que s’hi formen llargues cues. Fa uns dies, un ciutadà va escriure una carta al director (la vaig llegir al Periódico) on afirmava que havia arribat a 2/4 de 5 del matí i ja es va trobar esperant a un bon grapat de gent.

Casos com aquests ens retornen al passat, de quan s’havia d’anar a pagar la contribució o a renovar-se el DNI (aquí encara t’hi pots trobar) on també es formaven llargues cues de ciutadans esperant el seu torn que s’anaven donant dels uns als altres.

La conseqüència final és que les noves tecnologies encara no ho solucionen tot i en alguns casos sembla que el temps no hagi passat. Per a donar més realisme només faltaria una lúgubre oficina amb finestretes i al darrere d’elles un vell funcionari amb ulleres de petxina, maniguets (manguitos) i visera.