 |
| Acudit de Martinmorales dels anys '70. |
L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.
Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)
Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món. Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.
De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.
Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.
Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.
Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.
Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.
És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.
Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.
Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.
En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.
Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels?
De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret.
