VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. ALBI 17

La crisi del PSOE és sistèmica

El trauma de comprovar que el passat d'èxits ha quedat enrere fa molt difícil trobar una sortida a l'actual marasme

CARLOS ELORDI

Periodista

Encara que ningú ho diria veient Rajoy tornar a jurar el seu càrrec, la política espanyola ja s’assembla molt poc a la de fa uns quants anys. S’està produint un gran canvi. L’última fita d’aquest canvi és la crisi del PSOE, un dels dos pilars del sistema vigent fins ara. I que ja ha traçat un tret crucial de la nova situació: el que sanciona que en molt temps, potser definitivament, els socialistes no tornaran a ser una alternativa de govern a la dreta.

Aquesta és la dada que més influeix en l’estat d’ànim dels seus quadros i militants. Malgrat que el PSOE encara no hagi emprès una reflexió sobre les causes i les conseqüències del seu declivi imparable, la seva gent sap que s’ha produït. I el trauma que ha suposat comprovar que el passat d’èxits i d’avantatges ha quedat definitivament enrere ha alterat totes les actituds i fa molt difícil trobar una sortida a l’actual marasme.

El Partit Socialista no compta amb un projecte il·lusionant per al conjunt de la seva gent, a l’abric del qual es podria rebaixar la tensió interna. I no el tindrà en un horitzó temporal previsible. Pel mateix motiu no tindrà un lideratge fort que arrossegui el col·lectiu cap al futur. El pròxim congrés, se celebri abans o després, no taparà tots aquests forats. Serà un mer recompte d’estat de la relació de forces en un partit dividit.

La situació política general es veurà afectada per això. És molt possible que l’abstenció socialista permeti al PP superar la votació d’esmenes a la totalitat del pressupost. Però els socialistes díscols poden pesar molt en el debat sobre el seu contingut. O quan s’abordi la reforma de pensions. I Rajoy es pot trobar amb un PSOE dividit quan li demani suport per afrontar la qüestió catalana.

Amb un congrés com l’actual, un escull difícilment superable pot aparèixer en qualsevol cantonada del recorregut del Govern. I el lloc comú que unes noves eleccions reforçarien el PP pot ser

VAIG VOTAR NO A RAJOY... i QUÈ?

De Vergara a eldiario.es. 

Tal vegada només m’ho aparenti a mi, però després d’escoltar les opinions d’alguns diputats del PSC, m’ha semblat que s’escuden amb la resolució del seu comitè nacional que va decidir mantenir el no és no a Mariano Rajoy, per mirar d’atenuar la sanció que els vol imposar la gestora del PSOE.  

En política s’ha de ser coherents, però també conseqüents. A Espanya, el PP, com a Catalunya CiU, ha estat el gran rival (fins i tot enemic) dels socialistes. La desconsideració que sempre ens han tingut ha estat molt gran, tant que no cal ni guardar les formes, cal expressar-los directament el nostre rebuig més enèrgic.

Tota aquesta situació està creada per culpa de la disciplina de vot que imposen els grups parlamentaris als seus diputats i diputades.

Entenc que l’acció parlamentària del nostre país és massa hermètica. Els grups anul·len moltes vegades la voluntat dels seus membres. Tot i no se tan estrictes, a mi mateix, durant els anys que vaig estar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta,me va passar alguna vegada (molt poques la veritat) i vaig haver d’acatar l’opinió de la majoria dels membres del grup.

Me consta que això no passa en tots els parlaments. N’hi ha on els seus diputats i diputades tenen llibertat de vot o, en tot cas, se’ls hi dóna quan la qüestió que es debat és transcendental per als destins del país.

És cert que en democràcia no sé pot estar preguntat sempre als ciutadans. Se suposa que els seus representants són dipositaris de la confiança dels seus votants mentre duri el cicle electoral. Però com he dit al començament (i ho repeteixo cada vegada que tinc ocasió) s’ha de ser coherents. La coherència és una de les principals virtuts del polític, juntament amb l’honradesa i d’altres.

Un representant del poble ha de saber sempre que és el que aquest vol i, per tant, obrar en conseqüència. El que passa és que sovint hi ha intromissions externes que amb la finalitat de canviar sinó la ideologia del propi grup, si al menys la seva forma de pensar en un determinat moment i d’aquesta manera aconseguir un determinat propòsit, no sempre polític.

Amb el cas de Pedro Sánchez s’ha vist clar. El poder fàctics econòmics van considerar que ja feia massa temps que Espanya estava sense govern i aquest fet podia comportat un estat de col·lapse en diversos sectors econòmics i empresarials.

Sigui cert o no sigui cert, per al món empresarial, sempre els hi és molt més propici un govern que apliqui polítiques econòmiques neoliberals que no un govern que prioritzi el benestar de l’individu i, per extensió de tota la col·lectivitat.

Per tant, de tota aquesta situació se’n desprèn (o al menys així ho entenc) que uns determinats individus influents dintre del PSOE van maniobrar seguint directius externes per a que el gruix dels membres destacats del partit amortitzés Pedro Sánchez.

Tot indica la voluntat del militant ras, així com del votant habitual és molt diferent i, per tant, no s’ha respectat.

Durant aquest dies he escoltat a diversos diputats del PSOE dir autèntiques bajanades. Una d’elles és que s’haurà de fer molta pedagogia per a fer entendre els seus votats el sentit del vot (abstenció) que va permetre la investidura de Mariano Rajoy. Quantes vegades hauré escolat això de fer pedagogia? I quantes vegades ha funcionat? I és que encara sé creuen que els electors som babaus i ens deixem influir per qualsevol cosa. Als resultats electorals del PSOE dels darrers anys me repeteixo per a demostrar la pèrdua de confiança que han tingut.

Votar no la investidura de Rajoy hauria estat la posició més coherent que haurien pogut adoptar els diputats i diputades socialistes i, per tant, els que així ho van fer (15, entre ells 7 del PSC) han de ser conseqüents i sentir-se orgullosos del que van fer i, per tant, no cal que posar excuses ni donar justificacions.    

LO POBLE QUE VOLEM 5-11-2016

Carrer Saragossa.

Aquest indret no és carrer? 

Quan de temps fa que no es neteja?