EL PESSEBRE DE LA COLAU

Tal com és tradició per aquestes dates, l’Ajuntament de Barcelona ha muntat un pessebre a la plaça de Sant Jaume, què és la que hi ha entre les seus de les dues institucions més importants de Catalunya: la Generalitat i l’Ajuntament de la ciutat.

La controvèrsia sobre el pessebre d’aquest any ha estat molt gran i hi ha molts que, al fugir del concepte clàssic, no els agrada. Potser la gran majoria d’aquests desconeixen que és el què s’hi ha volgut representar.

La idea parteix del poema de Nadal que té per títol Ho sabem tot i es profecia de J V Foix (premi d’Honor de les Lletres Catalanes i premi Nacional de les Lletres Espanyoles, entre moltes altres distincions) i del qual l’any 2017 es celebrarà el 50è aniversari de la seva mort. El mateix poeta surt representat com a rei mag juntament amb el pintor Joan Miró i músic Pau Casals, què van ser els reis de la cultura catalana allà pels anys 50.  

Cada estrofa del poema està representada dintre de cada una de les 9 enormes bombolles de plàstic.

Els autors han estat Quim Domene i Toti Toronell.  

LA NOSTRA RIBERA 37

CADIS 1

38 anys de Constitució

JOAN SUBIRATS

Catedràtic de Ciència Política (Universitat Autònoma de Barcelona).

La Constitució de 1978 s'acosta al seu quaranta aniversari. Són molts anys si els comparem amb l'agitada història constitucional espanyola. Són pocs si ho fem amb la longeva Constitució americana. Però el que queda clar és que ja no serveix com ho feia per encarrilar l'acció política de manera adequada ni per congregar al voltant del seu relat la gran majoria dels ciutadans. Són molts els que es queixen de la configuració i de les funcions del Senat o de les limitacions que el text genera en relació amb una possible reforma electoral. La composició del Tribunal Constitucional i la seva possibilitat d'alterar per la via d'una sentència el que decideixen els ciutadans en referèndum és un altre problema pendent.

A aquests problemes en relació amb el funcionament del sistema polític n'hi hauríem d'afegir alguns de caràcter més estructural. Hem comprovat que la preocupació dels constituents de llavors per consolidar i apuntalar el sistema de partits i la democràcia representativa ha deixat molt pocs espais reals per a l'exercici de la democràcia directa, i això és en aquests moments un problema pendent. Tampoc fa falta insistir gaire que la fórmula nació/nacionalitats/regions, si bé va servir per sortir indemnes de les tensions del postfranquisme, ara és un artifici inservible. I així podríem seguir. Tenim una Constitució monàrquica, pensada per als partits de llavors i que volia evitar una lògica plurinacional i federal.

Les exigències polítiques i financeres procedents de la Unió Europea van aconseguir que es modifiqués l'article 135 en un tancar i obrir d'ulls. La composició actual del Congrés dels Diputats no permet aquestes alegries. En qualsevol moment, el 10% dels diputats poden demanar que es ratifiqui qualsevol reforma via referèndum, i evidentment llavors l'escenari de conflicte és un altre. Cada vegada hi ha menys a celebrar el dia de la Constitució. La por a refundar el sistema ens pot conduir a un deteriorament cada vegada més gran d'aquest.