CADIS 8

Parauletes

ANTONIO FRANCO

Periodista

Hem de corregir els diccionaris. S’hi ha d’incorporar oficialment les noves accepcions de paraules i expressions que han posat de moda els nostres polítics. Vegem-ne alguns casos que mereixen una revisió urgent.

Diàleg. «Molt sol·licitada i aplaudida reclamació perquè existeixi una conversa en la qual se sap que les dues parts parlaran sense escoltar el que diu l’altra». «Es diu així mateix de la situació que es produeix quan un interlocutor està disposat a parlar de tot menys de la possibilitat de reconèixer el possible dret natural aliè a la independència, i l’altre està disposat a parlar de tot menys de renunciar al seu possible dret a la independència». El diccionari hauria de recordar que aquestes dues accepcions de 'diàleg' no s’han de confondre amb el terme 'negociació', paraula que comporta la possibilitat de cedir una mica en les converses amb la finalitat de posar-se d’acord.

Desobediència. «Dret a incomplir les lleis vigents sense que comporti cap tipus de sanció». «Desafiament amb la finalitat d’aconseguir fama i notorietat corrent els mínims riscos legals possibles». «Actuació que quan és realitzada pels adversaris mereix severa reprovació i que quan la fem nosaltres s’acompanya de l’exigència que es respecti la llibertat de consciència o la llibertat d’expressió».

Coherència política. «Fina i subtil aplicació dels principis ètics que realitza el Partit Popular quan per necessitar suport per aprovar els Pressupostos ofereix al Govern basc retirar diversos recursos d’inconstitucionalitat presentats al seu dia com a estrictament necessaris per defensar els ciutadans d’Euskadi d’unes lleis injustes que agredien els seus drets». Afegiment clarificador: «Les lleis suposadament injustes i agressives ni han sigut modificades ni tenen res a veure amb els Pressupostos».

Crema de fotos. «Acció simbòlica que el sentit comú considera legal i que s’efectua de cara a la galeria per provocar malestar i per aconseguir que els que la realitzen surtin al seu torn fotografiats als mitjans de comunicació al més profusament possible». Nota: «La variant 'Crema de fotos del Rei' s’ajusta a la definició anterior encara que resulti políticament banal ja que l’ordenament jurídic reconeix el dret dels ciutadans a ser republicans i a poder treballar políticament i democràticament contra la continuïtat del sistema monàrquic sense la necessitat de recórrer als encenedors».

‘Banquillo’ d’Espanya (Expressió a afegir). «Simpàtica denominació col·loquial del Molt Il·lustre Banc d’Espanya, famós per la seva impunitat judicial després d’haver desatès i amagat els dictàmens dels seus propis experts sobre les trampes i mentides que Bankia preparava i va aplicar per enganyar l’opinió pública quan Rodrigo Rato la va treure a borsa».

LA NOVA EUROPA

Quan els valors amb els què es va crear Europa es perden, arriba l’autoritarisme i la xenofòbia. Arriba l’extrema dreta.

Avui per a començar me mostro així de contundent, per a que des del principi tothom que me lligui sàpiga de què va el tema, què és els que ens ve a sobre si ningú li posa remei.

Des de sempre he estat molt crític amb la Unió Europea i no perquè no me senti europeu, sinó perquè la millor concepte d’Europa, la del tractat de Maastricht o la del Euro, estan encara a molta distància del que seria la meva l’Europa ideal.

Europa (o potser caldria parlar de les nacions europees) han perdut el tren cada vegada que ha passat per l’estació central. El governants dels diferents països han pensat sempre que el tren l’han d’agafar a la seva pròpia estació i si és de mercaderies, molt millor. El tren polític, aquell que ens faria més forts davant els nostres rivals mundials, mai l’ha volgut agafar ningú... I així ena ha anat: Una Europa feble, fraccionada (que sol ser un símptoma inequívoc de feblesa) i cada vegada més cansada i envellida.

Tradicionalment les portes d’Europa s’han obert als països amb l’objectiu d’engrandir el territori i, automàticament, els mercats de negoci, però darrerament s’han tancat als ciutadans que hi arriben demanant ajuda.

Na m’agradaria que s’interpretessin malament les meves paraules, però l’entrada dels països que fins no fa gaire formaven part de l’òrbita de l’antiga URSS, han contribuït en gran mesura a accelerar un procés de descomposició que, amb tota seguretat, abans o després també hauria acabat passant.

A tots els grups humans sense excepció hi trobarem gent de diversos pensaments i ideologies. Els hi haurà que tindran un caràcter més social i solidari, en canvi d’altres no ho seran gens i tindran animadversió per qualsevol que no formi part del grup i d’altres que s’aniran decantant cap aquí i cap allà segons l’aire que bufi en cada moment. El que passa és que en alguns països aquests grups han estat o estant camuflats dintre del sistema, col·laborant estretament amb ell i, per tant invisibles als ulls de la majoria.

Quan va caure el mur de Berlín van ser molts els que van creure que el fet significava un pas fer  cap a les llibertats, però amb el pas del temps s’ha vist clarament que els que havien estat comunistes durant dècades flirtegen descaradament amb l’extrema dreta més carca i rància.

Mon tio Leonardo va ser un soldats republicà de la lleva del Biberó que es va haver d’exiliat a França i una vegada allí es va unir a la resistència francesa contra els alemanys. Mon tio Leonardo me va dir més d’una vegada: De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però tot són dictadures!  

Però no només a països com Polònia o Bulgària es perceptible l’avanç de l’extrema dreta, sinó també a d’altres països on semblava que la II Guerra Mundial l’havia vençut definitivament.

El que Hitler va estar a punt d’aconseguir amb la força dels seus exercits, però que afortunadament no li van deixar, els nous feixistes poden acabar aconseguint-ho amb la força de les urnes. O sigui, fent ús dels sistema democràtic al que s’oposen. O algú es pensa que d’assolir el govern, l’extrema dreta no canviaria radicalment les regles de joc?

Per tant, com a demòcrata, europeista i socialment implicat, la meva conclusió (sense caler reflexionar massa, tot sigui dit) el projecte anomenat Unió Europea, tal i com l’hem conegut els darrers anys està esgotat. Sempre he pensat que ens hem quedat a mig camí del que hauríem hagut de ser: Els Estatus Units d’Europa.

Què passarà a partir d’ara? És fàcil deduir que si l’extrema dreta (que ja s’autodefineix com antieuropeista) aconsegueix el govern (o suficient pes polític) dels estats més potents econòmicament parlant, dissoldran el projecte a base d’anar-lo desmembrant poc a poc.

I si l’extrema dreta fracassa en el seu intent d’assolir el poder o ser decisiva a països com França i Alemanya? Llavors sé li hauria de donar la volta com un mitjó i començar un nou projecte a partir dels errors comesos.

I sinó és així, és que els polítics no han reflexionat el suficient i, per tant, serà que no han aprés res de la situació que s’està vivint actualment i que res té que veure amb la idea d’Europa que tenim molts de ciutadans com jo, ni tan sols amb l’Europa que van concebre els seus creadors.      

LO POBLE QUE VOLEM 22-12-2016

Carrer Perú. 

Aquest ha cofòs el pas de vianants amb un aparcament. 
I a sobre s'ha enganxat al de darrere... 
Bestial!!