ANTONIO FRANCO
Periodista
PSOE i Podem fa més de tres anys que competeixen pel lideratge progressista federal, però entrem en la fase decisiva. Tots dos subscriuen que han de ser d'esquerres d'una manera nova, però tots dos traspuen idees abstractes respecte al model territorial. I això que els votants els donen contínuament pistes, com ha passat a Galícia i Euskadi. Els agradi o no, aquí regeixen dos grans principis: Espanya serà un Estat que reconegui la realitat plurinacional o no serà. I no sent-ho, però estirant la ficció d'unitat mentre sigui possible, l'esquerra no podrà arrabassar mai a la dreta la bandera d'encapçalar la uniformitat.
Cap dels caps que armen aquest pols té grans conviccions sobre la qüestió territorial. Però el pragmatisme de Podem li proporciona molt avantatge. Pablo Iglesias sap que no disposarà mai de l'última paraula amb un Podem que tingui estructura de mosaic heterogeni. Però també sap que les Marees gallegues i la fragmentació progressista de la Comunitat Valenciana no tenen marxa enrere, i que els seus electors potencials de Catalunya desitgen ser els seus companys de viatge i no pròpiament seus.
El demèrit del PSOE
Iglesias sap així mateix que ens regeix un tercer gran principi: com que la dreta és un sol partit no se la igualarà electoralment mai sense una verdadera suma de la dispersió de les esquerres i dels grills progressistes que suposen els nacionalismes perifèrics.
L'avantatge de Podem és pur demèrit del PSOE. El 2013,Rubalcaba va tenir la lucidesa d'arrencar a Granada als seus companys el rumb cap a la fórmula federal. Marcava el camí, però la vella guàrdia, el felipisme immobilista, va creure que amb aquella declaració verbal s'arribava a la meta. El partit va quedar des d'aleshores parat i bocabadat; tres anys després allò de Granada no s'ha traduït en absolutament res i el PSC ja enfila cap a un futur que el modificarà per sempre. Asseguren del líder provisional, Javier Fernández, que és prudent i assenyat, quan l'única cosa que ha fet és perdre temps (despatxa amb l'aristocràcia socialista, els líders regionals, d'un en un perquè no s'ha atrevit a reunir-los junts; i ha endarrerit l'urgent debat del comitè federal).
En aquestes dilacions, després d'haver birlat als socialistes el vot jove i el de les franges progressistes urbanes, Podem es refà de les seves ambigüitats/utopies econòmiques i reformula com a propi el model territorial que van imposant progressivament els electors. Potser construeix la seva opció abans d'acabar de dibuixar els plans, però els socialistes esperen que se suavitzin unes diferències internes que només seran conciliables si en parlen sense complexos. I no tenen pressa ni ganes de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada