 |
| De Ricardo al diari el Mundo. |
Fa fa anys, una vegada vaig llegir un comentari sobre l’Esperanza Aguirre i la seva mutació política. Primer va ser Ministra de Cultura amb l’Aznar i més tard presidenta del Senat. El comentari venia a dir que en aquella època fins i tot la trobava simpàtica i fins i tot curteta...
Va ser després, quan va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid quan es v destapar i va treure tota la mala baba que havia anat acumulant al llarg dels anys. De fet, abans d’arribar a la presidència quan, precisament, l’Assemblea de Madrid debatia la investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista que havia arribat a un acord amb Izquierda Unida per tal de governar plegats.
Aquell dia es va produir un dels escàndols més grans de la història parlamentaria d’Espanya. Dos diputats socialistes, Juan José Tamayo i Maria Teresa Sáez no estaven presents. Es va produir el que es coneix com el Tamayazo, una mena de cop de ma incruent. Per culpa d’allò, Simancas va rebre més vots negatius que positius i per tant no va poder ser investit.
Els absents van dir que ho havien fet perquè no estaven d’acord amb el pacte d’esquerres que s’havia assolit. Anys després però, es va saber que mentre la resta de diputats votaven, Tamayo i Sáez estaven reclosos a una habitació d’un hotel madrileny pagada per un empresari proper al PP i que anys després se’l va relacionar amb la trama Gürtel. L’Esperanza sempre ha dit que no va ser responsable d’aquells fets, però el cert és que es va haver de repetir la votació i llavors sí, el PP va obtenir majoria absoluta permetent a la lideressa arribar al càrrec de presidenta de la Comunitat de Madrid. Potser ella no sabia res, però va ser-ne (juntament amb el seu partit), la gran beneficiada d’aquella espantada.
El temps ha demostrat que en aquella època hi havia molts interessos econòmics per a que governés el PP. Només cal veure on es van produir casos com la Gürtel (citat anteriorment) o la Púnica, així com també el nombre d’imputats (perdó, investigats) i empresonats.
S’hauria pogut muntar tot allò amb un govern d’esquerres? Probablement, no! Per tan, cal pensar que l’Esperanza Aguirre va ser la col·laboradora necessària per a que tota la camarilla que envoltava el seu partit pogués fer negoci aprofitant les adjudicacions de contractes públics en tots el nivells de les administracions governades pel PP, ja fos l’ajuntament de la capital, com el govern de la comunitat o els ajuntaments on hi havia un alcalde pepero.
Va dir Esperanza Aguirre que de tots els càrrecs nomenats per ella, només dos li havien sortit ranes. Potser la lideressa no té en compte que, com a presidenta del PP de Madrid tenia molt de poder a l’hora de col·locar els diferents caps de llista per a les municipals i per tant no nomes nomenava consellers i assessors... De totes formes, sembla que la memòria li està jugant una mala passada i s’oblida de molts altres que també, utilitzant les seves pròpies paraules, li han sortit ranes.
El diari digital el Plural, de tendència socialista els quantifica en 22... Més o menys com va passar quan Rajoy va dir que els corruptes de València eren casos aïllats i n’hi ha més de 100!
Entre les ranes de l’Espe n’hi de molt propers, fins i tot a alguns se’ls pot considerar que van ser la seva ma dreta: Francisco Granados, Alberto López Viejo, Ignacio González, Salvador Victoria, Lucía Figar, Isabel Gallego, que va ser cap de premsa d’Aguirre, etc.
Encara que sembli impossible, Esperanza Aguirre ha sabut mantenir-se impol·luta davant de tanta corrupció o potser és que els poders fàctics, el mateixos que van hospicià el seu ascens, sé les hagin enginyat per a mantenir-la apartada. Però els focus de l’opinió pública la senyalen com la col·laboradora necessària per al bon funcionament de totes les trames.
La dimissió de diumenge, la segona vegada que dimiteix, és un gest més de cara al galeria que una altra cosa i, encara que ahir ho va negar, senya a Rajoy el camí que hauria de seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada