CARRERA SUICIDA

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan es parla de les relacions actuals entre Espanya i Catalunya sé sol parlar de xoc de trens. Però un dia vaig escoltar un símil que al meu entendre és molt més encertat: una carrera suïcida.

Suposo que us venen al cap aquelles imatges de dos cotxes conduits per dos intrèpids conductors que bé per una aposta o bé per una noia, corrent a tota pastilla cap a un precipici y guanya l’últim que abandona el cotxe, tot i que de vegades quan ho vol fer ja és massa tard i el cotxe acaba estimbant-se.

Mentre el Govern i el Parlament de Catalunya anaven fent passos de cara convocar el referèndum per a l’1-O, en un primer moment, l’Estat espanyol s’ho mirava expectant, com aquell que estudia al rival per a veure quins són els seus punts febles.

L’Estat espanyol sé sap fort. Sap que compta amb el suport de la majoria dels països, però sobre tot de tota la maquinària política i judicial i fins i tot de la col·laboració d’una gran part de l’oposició.

Sentir-se fort i comptar amb un gran suport no vol dir, ni molt menys, que també tingui la força de la raó. Catalunya fa molts anys que sé sent maltractada per Espanya i és lògic i raonable que aspiri obtenir un nou status.

Però han fallat les formes. Tant dels uns com dels altres. Sempre es parla de l’efecte acció-reacció i, per tant, davant l’immobilisme d’Espanya, el fet de no voler dialogar ni acceptar que Catalunya té unes característiques especials respecte a la majoria de comunitats, regions o territoris de la resta d’Espanya, Catalunya s’ha hagut de plantar i tirar el carro pel pedregar.

Fins l’1-O queden menys de 15 dies, dues setmanes... Es previsible que encara s’hi vegin moltes coses, en general despropòsits. L’Estat, tal com s’està veient, està traient al carrer tota la seva maquinària pesada: Jutges, fiscals, Guardia Civil, amenaces variades per a fer recular els catalans... Mentrestant, Catalunya intenta driblar com por questes situacions con si fos una carrera d’obstacles. Però és molt difícil que es pugui acabar votant.

Si és cert (tal com explicava l’altre dia el Triangle) que els urnes estan a Brussel·les, en un o d’altre moment hauran d’entrar a Catalunya. No sé quantes urnes hi ha ni el que enguixen, però el que està clar és que no entraran amagades a la butxaca d’algú. Se necessiten camions o vaixells o trens... I tal com està la situació, l’Estat espanyol té ulls on faci falta.

Si el Triangle té la sospita de que estan a Brussel·les, segur que el Govern d’Espanya o sabia molt més aviat. Partint de que tindrà vigilat qualsevol punt susceptible d’emmagatzemar les urnes, moure-les d’allí fins a tots i cadascun dels col·legis electorals és més que una utopia.

El Govern català ho sap. Tot i que vulgui portar la situació fins les darreres conseqüències, serà el primer de tirar-se del cotxe. Per això ja ha suggerit a l’Estat una negociació encara que sigui al darrer moment.

Aquesta situació passa, si o sí, per una consulta pactada i vinculant amb l’Estat i amb el PP al capdavant no crec que es pugui portar a terme. Evidentment no puc garantir que amb un govern d’esquerres (què difícilment no serà monocolor) s’acabi aconseguit, però cal intentar-ho.