PAGAR PER FER D'ALCALDE

Es evident que mentre els grans (o petits que pensen què són grans) ajuntaments fixen un “bon” sou per als seus edils (no només alcalde, sinó també l’equip de govern), els petits, estem parlant de pobles de menys de 5.000 habitants, fer d’alcalde és fer-ho de forma altruista i desinteressada i rar és el poble que l’alcalde tingui assignat un sou o contraprestació. Fer d’alcalde no només és dedicació, sinó, també responsabilitat. Un alcalde està subjecte a tota mena de vigilància i ha de complir escrupolosament amb la llei. De no fer-ho se’l pot acusar de prevaricació i se’l pot arribar a inhabilitar per a desenvolupar càrrec públic i, fins i tot, anar a la presó pel seu comportament, de vegades conscient i de vegades no. S’està exposat a qualsevol cosa per part del veïnat: des de que te truquin a casa a les 12 de la nit a que et parin pel carrer i et diguin qualsevol cosa. Tot això té un cost i està bé que ara, la Generalitat, els pugui donar una compensació per la seva feina.

D'ACORD AMB MARAGALL

Així com de vegades he criticat certs comentaris del president Maragall, avui hi estic totalment d’acord. Penso com ell que si el Tribunal Constitucional acaba declarant no constitucionals certs articles de l’Estatut de Catalunya en vigor i que es va aprovar per referèndum de forma legítima, el poble català ha de tornar anar a les urnes.

L’actual Estatut no és el millor que podria ser. Però, segurament és el millor que Espanya (PSOE, no PP) ens podia reconèixer. L’Estatut el van pactar, recordem-ho Zapatero i Arturo, la qual cosa va deixar descol·locat al propi PSC. i, segurament, al referèndum hi va acudir a votar més simpatitzants de CiU que del PSC... i així va anar.

Si a un Estatut “retallat” cal afegir-li la supressió d’algun article o punt per considerar-lo anticonstitucional, “apaga i vàmonos! Que diuen els castellans. I si, finalment, el poble català l’acaba rebutjant, caldrà començar la tramitació d’un de nou. I què no ho dubten els castellans: serà molt més exigent que el que va aprovar inicialment el Parlament Català!!

LA GUERRA DE LES CAMISETES

Pel que es veu a la premsa avui, ahir, al Congrés dels Diputats va ser una jornada atípica. La cambra espanyola té la fama (no se si ben guanyada o no) de ser avorrida. Ahir no ho va ser. Diferents diputats van exhibir camisetes nacionals: els uns de la nació “única i indivisible” i els altres de les que no tenen estat (al menys la catalana, no se si també representants d’altres seleccions, diguem-les-hi autonòmiques)

Vagi per davant que el grup socialista va votar en contra de la reforma de la llei de l’esport. Ahir mateix ja vaig poder llegir a un bloc que el PSC és un partit espanyolista i que hauria de denominar-se, directament, PSOE.

Vull dir que com socialista he d’aguantar moltes vegades imposicions de les que no estic gents d’acord, però pregunto: algú està d’acord sempre amb el que diu el seu partit? M’agradaria que abans de meditar penséssiu bé la resposta. Aquell que segueix tot allò que li mana el seu partit, la majoria de vegades perquè així ho diu el seu líder, està mes prop de pertànyer a una secta que a un partit polític. Sincerament, jo discrepo de moltes coses i accepto algunes que em són imposades, perquè en tinc tot el dret de tenir la meva pròpia opinió. Malgrat tot és el partit que millor reflecteix les meves idees, encara que en algunes, puc estar més proper a les tesis defensades des d’altres formacions polítiques.

LLADRES DE GUANT BLANC

La societat té la sensació que es condemna amb més anys a un que ha robat una gallina per a poder donar de menjar els seus fill que aquell que ha robat milions. Aquests darrers son els anomenats lladres de guant blanc. L’altre dia ja m’hi referia en aquest mateix bloc.

El fiscal no vol imputar els membres de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) encara que hi ha indicis de la seva implicació en el cas Gescartera. La utilització d’informació privilegiada d’algun d’ells proper al Partit Popular, sembla evident. No obstant, sembla que no els passarà res.