L'HEREU DE CATALUNYA

Al final ho hi ha hagut sorpresa i Oriol Pujol ha estat nomenat oficialment portaveu del grup parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya. Uns quinze dies ha trigat Arturo ha anunciar-ho públicament. Segons la versió oficial han estat les negociacions amb l’altre partit de la coalició les que han retardat la “fumata blanca”. També ha dit Arturo que ara el que li cal és guanyar-se la confiança del grup parlamentari, que no la té.

O sigui, que papà Pujol no ha parat de trucar als telèfons de ses senyories per a que aquests deixessin de posar entrebancs al seu nomenament de portaveu. I si no té la confiança del grup, ell què és qui és, malament rai! Alguna cosa està canviant al sí de Convergència. Només el temps ens dirà si per a bé o per a mal!

PINXO XENÒFOB

Les imatges d’un pinxo pegant una immigrant equatoriana ens van fer esgarrifar a tothom. Els repetits cop de puny i de peu mentre parlava pel seu telèfon mòbil no han deixat ningú indiferent. Vaig sentir unes declaracions d’ell al sortir de declarar dels jutjats i se li nota un grau elevat de “xuleria”. La seva forma d’expressar-se, de contestar els periodistes, etc. Avui el Periódico també porta una entrevista. Es diu Sergi Xavier i diu que viu sense treballar amb la seva àvia. Aquest personatge ha tingut un moment de glòria només comparable al que va tenir en Carod-Rovira la setmana passada. També es publica una foto, assegut en una cadira de braços tipus “Emmanuele” (qui va veure la pel·lícula sabrà del que li parlo) Quedeu-vos només amb aquesta frase: “Aquesta vida és un fàstic. Aquest món fa fàstic. Vaig deixar de treballar fa un any perquè allò no era vida. S’està molt bé sense fer res”. Així que a més de racista, paràsit! A la versió digital d’Internet s’obert un debat sobre si es mereix pena de presó. Un 92 % estimen que sí.

Encara que la enquesta només és orientativa, ens podem congratular de veure que en aquest país encara hi ha seny!

COM PEPE GOTERA I OTILIO

Publica el Periódico d’avui que una banda d’estafadors i falsificadors volia enganya el Banc d’Anglaterra amb bitllets de 500.000 lliures esterlines (l’equivalent a 750.000 euros, aproximadament) Cal dir que bitllets d’aquesta quantitat el banc emissor anglès no n’havia imprès mai. Evidentment els van atrapar de seguit.

El fet m’ha recordat una historieta que vaig veure a TVE quan a Espanya només hi havia la primera i la segona cadena y la majoria de televisions eren en blanc i negre. El programa es deia “Al filo de lo imposible”. Anava d’una banda de falsificador de bitllets que volien fer una falsificació tan sofisticada que van encarregar paper moneda y tinta com la que usa el Banc d’Espanya. El disseny de les planxes era perfecte... en fi, reconèixer els bons dels dolents era pràcticament impossible. Com que de bitllets només n’hi havia de 100, 500 i 1000 pessetes, van decidir “fabricar-los” de 100 per allò de que tenien molta més sortida. Tan bons eren que hi perdien diners. Van decidir incrementar la xifra i es van posar a “fabricar” de 500. Però seguien perdent-ne. Finalment no tenien altra opció que fer-los de 1000... i encara hi perdien 13 pessetes. Per la qual cosa van decidir que ja estava bé en no perdre diners. No calia guanyar-ne, es conformaven en no perdre! Finalment van fabricar bitllets de 1013 pessetes. No cal dir que els van atrapar només pagar amb el primer bitllet falsificat!

JA SÓC AQUÍ

Avui fa trenta anys que el president de la Generalitat, primer a l’exili i després formalment, va arribar a Barcelona i va pronuncia la celebèrrima frase: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Hauria pogut dir “poble de Catalunya” o “Catalunya” a “seques”. Crec que la paraula “ciutadans tenia clares connotacions de la França de la revolució francesa, allí on havia viscut els quasi quaranta darreres anys.
L’exili va ser molt dur. Sense cap mena de dubte per uns més que pels altres. No obstant, l’arribada de Tarradellas a Barcelona, al Palau de la Generalitat estava plena de simbolisme. Era l’inici d’un autogovern llargament reivindicat. En aquells moments no se’ns podia donar gaire més. Ara, treta anys després, sí. L’autogovern de l’era Tarradellas ja ha quedat desfasat. Ara cal buscar més quotes d’autogovern. Les decisions importants caldria prendre-les aquí. Ningú millor que nosaltres pot gestionar les nostres vides.
Ara caldria cridar: "Ciutadans de Catalunya, el futur és nostre!"