UNA BONA NOTÍCIA PER ALS TREBALLADORS DE LA SEAT

Avui s'ha confirmat finalment que les instal·lacions de SEAT a Martorell fabricaran el model Q3 d'Audi. Aquesta decisió arriba després d'intenses setmanes de negociació entre el govern espanyol, la Generalitat i el consorci alemà.

Recordem que des del govern català sempre s'ha apostat per cercar una solució a aquest conflicte, i fa només unes setmanes la plantilla de SEAT a Martorell va acceptar en referèndum la congelació salarial per aconseguir el Q3, i assegurar així el futur de la planta catalana.

Des del govern català, el president Montilla es mostrava convençut que Volkswagen es decidiria per la planta catalana, i va recordar que "tothom ha de fer sacrificis si volem assegurar el futur de l'empresa".

FINANÇAMENT: 8 MESOS PERDUTS?

Fa dies que no parlo sobre el finançament de Catalunya. Potser per que no hi havia novetats significatives. De fet, algú podria dir-me si s’ha avançat gens des del passat mes d’agost. Segons l’Estatut de Catalunya, el termini per arribar a un acord sobre el finançament entre el govern central i la Generalitat acabava el dia 9 d’agost. A partir d’aquesta data, l’anterior Ministre d’Economia i vice-president segon, no va fer més que marejar la perdiu. Suposo que amb el beneplàcit del president Zapatero...
Recordo que a finals de juliol, mentre la meva dona i jo ens en anàvem a passar uns dies prop de Saragossa per a poder visitar Expoagua, en una de les àrees de servei que hi ha prop de la capital aragonesa vaig poder llegir un titular de premsa on Montilla amenaçava el govern central sobre un incompliment del termini fixat. Vaig pensar que era una bona noticia. Però al cap dels mesos veig que només era això una “bona notícia” o sigui, paraules dites o llegides, però buides de contingut.
Ahir, el PSC, en boca del seu primer vice-secretari, Miquel Iceta, alertava Zapatero que “l’estabilitat política de tots dos governs està en risc”. Si no hi ha un finançament acceptable, els socis de govern del PSC poden acabar trencant “la baralla” i marxant del govern. Això ens abocaria a unes eleccions anticipades, segurament cap a la tardor d’aquest any. Llavors no seria comprensible que, amb aquest panorama, els 25 diputats que té el PSC al Congrés del Diputats, seguissin donant suport a un govern que ha incomplert de forma sistemàtica qualsevol termini fixat i tornat a fixar!
Avui, el vice-president tercer per afers autonòmics i expresident de la Junta d’Andalusia Manuel Chaves ha vingut a Barcelona per entrevistar-se amb Montilla. Ahir les paraules de Joan Herrera em van agradar molt. Va dir una cosa així: “Els ministres seran benvinguts a Catalunya, sempre que no vinguin a fer turisme o fer-se la foto”.
Ja ho dia poc després d’haver pres possessió els nous ministres: Que d’aquest nou equip s’esperava un desbloqueig de les negociacions i una ràpid acord. Chaves diu que no passarà d’aquest mes de maig... Però és que ja s’han fixat tants terminis i s’han acabat incomplit, que s’ha de dir prou d’una vegada per totes!
Aquest enrariment de la vida política en general, o pot, sinó fer-nos pensar en que, efectivament, hi pot haver un avançament electoral. Quin seria el resultat? Pronosticar en aquest moments sobre un futur resultat em sembla complicat. Però m’atreveixo a donar unes dades. Penso que guanyaria CiU (ho diuen enquestes fetes pel Periódico i també ahir al Triangle una d’interna de la coalició nacionalista) Caldrà veure si finalment ho farà o no amb majoria absoluta o en tindrà prou amb els suports electorals del PP o tal vegada d’ERC (cauria amb el mateix error que l’any 1980) Una sociovergència? No gràcies. Ara, podria fer-se com al País Basc: un govern monocolor de CiU amb suport parlamentari del PSC. Difícil, però possible. Pareix que el PSC, com a partit que s’ha mostrat més estable dintre del govern d’Entesa (així ho entendrien els ciutadans), podria pujar una mica. A més a més, ara ja es coneix més a Montilla i, puntualment, s’ha sabut imposar quan hi ha hagut algun rifi rafe al govern. En canvi ERC pagaria la manca d’estabilitat interna i ICV-EUA, la seva manca d’experiència en les seves àrees de responsabilitat. El PP, que té poc vot, però fidel, trauria uns resultats semblants, mentre que Ciutadans desapareixeria de l’arc parlamentari català.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (V)

Hi ha una dita que diu: renovar-se o morir. És evident que el que fins ara ens ha paregut normal, dintre de poc pot deixar de ser-ho. Ara que estic escrivint, recordo la primera màquina d’escriure que vaig tenir una Olivetti Letera 36 (crec recordar) El seu disseny era avançat (o al menys això és el que jo pensava quan pensava amb les altres) A més a més de les Olivetti hi havia Triumph, Olimpia, etc. Llavors encara hi havia acadèmies on s’ensenyava escriure a màquina i també era una de les proves a l’hora d’opositar.
Amb l’arribada dels ordinadors, les màquines d’escriure, fins i tot les elèctriques es van anar arraconant. Ara la comoditat dels enginys informàtics és total: porten corrector de text que et permet veure si has comès alguna errada o falta d’ortografia, pots guardar el text i tornar-hi quan vulguis, et permet enviar-ho per correu electrònic o copiar-lo en un suport, etc.
Precisament volia parlar-vos de teclats. D’aquest aparell pla ple de tecles, cadascuna amb una lletra o signe de puntuació, amb unes poques llums, etc. Bé, a la Xina han començat a fabricar-los de bambú, segons una informació del Periódico d'avui. Tots sabem que un dia el petroli s’esgotarà i, abans, arribarà el moment en que s’encarirà molt (aquest fet ja va passar l’any passat) Trobar un nou material útil per a donar l’alternativa al plàstic, devia de ser una fita de molts científics i dissenyadors. I a sobre es diu que és reciclable i suposo que ha de tenir un tacte molt més càlid.
En fi, estic a l’espera de poder-ne veure un per a comprovar personalment les seves avantatges.

REAJUSTAMENT.CAT

Si el lector al llegir el titular pensa que m’he equivocat perquè tenia que haver posat Reagrupament.cat, la corrent d’opinió interna d’ERC de Joan Carretero, li he de dir que no. Però si ha pensat que avui us parlaré d’Esquerra, he de dir que, aquest cop si que l’heu encertada.
I és que al partit que avui lideren els “joans” barcelonins Puigcercós i Ridao, està sofrint un procés de renovació interna que jo l’anomena “reajustament”, ja que el que s’està fent és “mirar d’agafar posicions” davant dels processos electorals dels propers anys.
La renuncia de Carod a tornar-se a presentar per optar a ocupar la plaça de president de la Generalitat no ha estat més que una estratègia per donar més protagonisme als seus fidels. De moment Puigcercós ja ha donat a algun d’ells un lloc a l’executiva nacional. És una manera de que, la corrent oficialista agafi força. La suma de diferents sectors incrementarà el poder dintre del partit.
Carod va haver d’avaluar les seves possibilitats per a tornar ser cap de cartell electoral i va veure que com a líder del “clan de l’avellana” tenia poc futur, ja que la gran Barcelona sé sol “menjar” tot allò que sé li fica al davant i sobre tot si es tracta de poder... Així que va pactar amb els actuals líders la seva retirada a canvi de suport i contraprestacions.
En canvi a Joan Carretero li han obert totes les portes per a que abandoni la formació. I pareix que, finalment, Carretero optarà per formar un altre partit. Ahir, Joan Ridao, ja situava a Carretero en el centre-dreta polític. I jo diria... O més enllà...
Ideològicament parlant, ERC, ja de per sí és un partit de centre-dreta. Nacionalista, fins i tot independentista, amb inquietuds socials, però no per això el situaria dintre del segment de l’esquerra. El que passa és que el PSC actual tampoc no ocupa precisament l’espai d’esquerra que li pertocaria, sinó el centre-esquerra per mirar de captar vots entre els votats més “moderats”.
Personalment penso que a Carod no sé li ha valorat prou el paper que va tenir dintre del seu partit i el lloc on el va col•locar.
Aquí voldria fer un parèntesi per a recordar les paraules de l’Oriol Pujol i Ferrusola. El “fill de” va dir el passat cap de setmana que “l’estratègia d’ERC era equivocada i que només era per preparar el terreny de cara un avançament de les eleccions autonòmiques”.
Qui penso que es va equivocar i, al cap dels anys els anàlisi es poden fer amb molts més arguments, va ser l’Heribert Barrera. L’any 1980 va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol a canvi d’un plat de “llentilles” com va ser la Presidència del Parlament Català, Quantes vegades ha degut de lamentar ERC aquella estratègia del llavors president? Aquella estratègia va desorientar molt els votants d’ERC que, segurament, ja en aquell temps, haurien preferit un pacte amb el PSC i el PSUC.
Després va venir Joan Hortalà i encara va significar un “fiasco” més gran. Després, com sortits del no res, van desembarcar a ERC l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales, que era un dirigent de la Crida a la Solidaritat, un moviment independentista suposadament proper a Esquerra) i la Pilar Rahola. Aquests dos van introduir el concepte “d’independència”. Concepte que encara avui segueix sent un dels “pilars” de la ideologia dels republicans. Però el projecte tampoc va funcionar i tots dos (Colom i Rahola), després de ser “vençuts” per Carod van acabar abandonant el partit i constituint el Partit per la Independència (PI) que va ser un fiasco. Colom, després, va acabar “abraçant la fe” convergent.
ERC des d’abans de la guerra no havia assolit mai els resultats que va aconseguir amb Carod de president del partit. Però de vegades, la vida és així d’injusta i cruel.
(L’acudit és de Ferreres, al Periódico d’ahir diumenge)