FELIPE GONZÁLEZ

“Altres vindran que bo el faran”. Amb aquesta frase feta, la meva dona es va referir a Felipe Gónzalez, qui va ser president del govern d’Espanya des de 1982 a 1996, després d’escoltar-lo al programa la Ventana que fa la Gemma Nierga a la Cadena SER.
Felipe, com se’l coneixia popularment (o Isidoro, el seu nom a la clandestinitat) estava convidat a la cadena de PRISA per a presentar el seu darrer llibre: “Mi idea de Europa”.
La meva dona (que no és una fan incondicional de l’expresident espanyol) que va escoltar l’entrevista, va pensar que seguia sent un personatge força interessant. Res a veure amb el seu successora al càrrec de president del govern d’Espanya, d’aquell de qui no me’n vull recordar del nom... Però que, recentment, ha estat considerat un dels pitjor governants de la història. Això vol dir alguna cosa, no?

Jo només en vaig poder sentir el final, però la sensació que em va donar va ser la mateixa.

Recordava Felipe que la darrera vegada que es va presentar a les eleccions ho va fer per a “perdre”. Evidentment aquesta afirmació va deixar perplexos a qui l’entrevistaven i, també, naturalment, als oients de l’emissora. Ell ho va raonar dient que “aquell”, amb tota la resta del PP van estar quatre anys demanant que “se’n anés” (“Váyase, Sr. González”, ho recordeu?)

Segurament, després de temes tant feixucs com li va tocar viure, (Gal, Roldán, Filesa a Catalunya, etc.) era un bon moment per anar-se’n, encara que fos perdent unes eleccions...  

Per últim, si algú no ha vist el següent vídeo. Es tracta d'una entrevista que li va fer el periodista català, Manuel Fuentes l'any 2007 quan estava a Tele 5. Cal dir que és força interessant i que només dura 4 minuts i escaig. Val la pena. 

LO PASSADOR

20 de maig de 1997, 23 de juny de 1978 i 30 de setembre de 2010. Aquestes són les tres dates més significatives en la història recent dels pobles del delta de l’Ebre.
Les dues primeres fan referència a la segregació dels actuals municipis que conformen el delta de la metròpolis de Tortosa, ciutat de la que depenien administrativament. Primer es va segregar Deltebre, la unió dels nuclis de població de la Cava i Jesús i Maria. Al cap d’un any li va tocar el torn a Sant Jaume d’Enveja, amb la pedania dels Muntells i una part de Balada (l’altra part pertany a Amposta)
La tercera data, la més recent, és la inauguració del pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. La infraestructura més important que s’ha fet mai al delta. D’això no en dubta ningú.
El 30 de setembre de 2010 és una data que quedarà per a la història. Una data plena d’emocions i records. En arribar a l’ajuntament santjaumenc, des d’on sortia una comitiva fins el pont, ja vaig poder escoltar: “He quedat amb un amic de Deltebre per abraçar-nos al mig del pont”. Això va ser el que van fer els dos alcaldes: el de Sant Jaume d’Enveja, Joan Castor Gonell i el de Deltebre, Gervasi Aspa. Com a testimonis d’excepció del moment, el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, a més de tot un seguici d’autoritats i, sobre tot, veïns i veïnes de les dues poblacions que no van voler perdre’s aquell moment. A partir d’ara, els qui van ser testimonis, segurament ho contaran moltes vegades: “Jo vaig ser testimoni de la inauguració del pont”.
Un pont que portava molts d’anys reivindicant-se per part d’una majoria dels veïns. Ho recordava l’alcalde de Sant Jaume amb el seu discurs. Contava que al final d’un míting on prometia lluitar per aconseguir-lo, el pare d’un amic li deia: “Jo no el veuré, però tu, tampoc”. I continuava: “Jo l’he vist i el pare del meu amic, també!” Un dels moments més emotius de la seva intervenció va ser quan se’n va recordar de les cases que s’havien hagut de tirar per terra per a poder construir aquella gran infraestructura : “Ha estat el cost que s’ha hagut de pagar. Entenc els sentiments que tenien els seus veïns cap a les cases on havien viscut tota la vida. Però no hi quedava més remei”. La multitud congregada va respondre a les paraules de l’alcalde amb aplaudiments.  
Per la seva part, Gervasi Aspa feia un discurs d’allò més emotiu. Es recordava d’un bon grapat d’anècdotes viscudes per familiars i amics. Els nomenava un per un fent ús dels seus “malnoms”, un costum molt propi del món rural de només fa una generació. Va fer servir una gran quantitat de toponímia per citar alguns indrets que només la gent de la Ribera coneix. L’emoció era ben present. Es notava amb els comentaris del públic assistent, amb les mirades de complicitat que es creuaven els uns amb els altres. Gervasi també va voler recordar els entrebancs que s’hi havien ficat i, posant-ho en boca dels seu iaio, va dir: “Les oliveres donen oli. La vinya dóna vi. I els senyorets de Tortosa donen molt poc de si”.   
Va tancar els parlaments el President Montilla que presentà el pont com l’eix vertebrador i dinamitzador del delta. Com un somni de moltes generacions fet realitat.
Enrere quedaran les velles barcasses que, fins ara, tenien la funció de transportar a la gent i els vehicles d’un costat a l’altre del riu: la de Garriga, la d’Olmos i la d’Aspa. La tradició de barquer de l’Ebre, a partir d’ara, quedarà per a la història... I per al turisme, ja que pareix que, al menys una continuarà creuant el riu com a testimoni d’una època que, amb el pont, haurà quedat superada.
L’acte de la inauguració es podrà perpetuar gràcies al nombrós grup de càmeres de fotos i vídeo que hi eren presents. Amb alguna d’aquelles imatges, segurament, es faran documentals per reviure una vegada i un altra aquell matí dels 30 de setembre de 2010. A més dels periodistes que treballen per a que la seva feina surti d’immediat a les televisions, ràdios i diaris, hi havia realitzadors com Màrius Pons, de l’Ampolla o Josep Juan, del Poble Nou del Delta enregistrant tantes imatges i veus com podien. I molta gent anònima amb càmeres molt més petites, fins i tot telèfons mòbils, intentaven captar aquells moments de la història, per a reviure’ls molts d’anys. Tal vegada segles.

EL ESPAÑOL LENGUA UNIVERSAL

I el català “dialecte local”. Així és com ho veuen des del PP.

Ahir, quan vaig escoltar per la ràdio (crec que a Catalunya informació) la notícia sobre les declaracions del actual responsable del PP balear José Ramón Bauza de que “si el seu partit torna al govern, derogarà l’actual llei de política lingüística, perquè el català que es parla a les Illes no té res a veure amb el que es parla a Catalunya”, en van venir al cap una sèrie de respostes.

La primera de totes, i com ja he dit moltes vegades, és la manca de rigor dels polítics a l’hora de voler adoptar mesures així. Tal com s’ha fet a València, els actuals dirigents del PP, hereus d’una generació de corruptes i que han tingut amb Jaume Matas, qui va ser Ministre de Medi Ambient d’Aznar en el temps del PHN, el seu màxim representant.

Amb tota lògica, el que pretén Bauza, és “valencianitzar” el PP balear i, de retruc, les Illes. Perquè a València, estareu d’acord amb mi, fins ara no els hi ha anat tant malament. Han convertit la comunitat amb la seva “alqueria” particular, fent i desfent els que els hi ha donat la gana i, de tant en tant, desviant algun milió d’euros acompanyat amb algun vestit d’Armani o un parell de sabates o una bossa de ma de Louis Vuitton.

Sembla estrany la forma de pensar que té la majoria del PP. Fins ara, sempre m’agradava puntualitzar amb la ferma actitud dels balears defensant el català comú, al contrari del que passava valència. D’arribar al poder i complir l’amenaça, ja no hi haurà cap mena de distinció.

Avui, dia 9 d’octubre, la diada valenciana, on es commemora l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València, he escoltat a Francisco Camps parlar valencià. Normalment s’expressa en castellà, a l’igual que la majoria dels dirigents llevantins. Els és igual on hagin nascut, la seva principal preferència és el castellà (o español) I si és així, perquè defensen amb tanta fermesa que el català i el valencià són dos idiomes diferents.

A partit del retorn del PP balear al govern (esperem que això no passi) es crearà un altre idioma. La constitució europea haurà de ser traduïda al balear i l’Agència Tributària tindrà que incorporar un altre idioma oficial a la seva web.

Total perquè canvien algunes paraules. És que cada poble de Catalunya no té paraules pròpies i que només es diuen allí. I sinó, que li preguntin a Màrius Serra, el lingüista que apareix al programa divendres de TV3 i que cada setmana explica els mots propis de cada poble visitat i des d’on es fa una part del programa que presenten Xavi Coral i Espartac Peran.

Us imagineu que cada poble de Catalunya que té petites variacions i mots autòctons reclamés ser idioma propi? Així, de repent, el tortosí, l’ampostí, el rapitenc, el cavero, el calero, el xertolí, etc., es podrien convertir en idiomes (!?) O fins i tot la forma de parlar dels Muntells. 

És que això no passa amb el castellà (o español)? Evidentment, sí. Per això el Real Diccionario de la Lengua Española ha anat introduït noves paraules, moltes d’elles parlades als països sud-americans.

I parlant de països sud-americans, algú se’n ha alegrat de que li donessin el premi Nobel a Mario Vargas Llosa? Tal com recordava el Punt, va ser un dels que van signar el “Manifiesto por la lengua común”, en contra del català.

Si algú no veu cap diferència entre socialistes i peperos, només cal que es fixi en les qüestions de l’idioma.

Finalment el PP balear ha fet marxa enrere i diu ara que només i que la seva proposta “passa ara per suprimir els mínims de llengua catalana garantits a l'ensenyament i els necessaris per accedir a l'administració pública”.

Veure’m com acaba tot.            

DESPRÉS DE LA VAGA DEL 29-S

Arran de la vaga del passat 29 de setembre, hem escoltat comentaris sobre els sindicats i el paper dels sindicats per a tots els gustos.
Aquests comentaris venien, sobre tot, de dos grups força diferenciats: d’aquells que van fer vaga “malgrat els sindicats convocants” i els que van decidir anar a treballar.
Vaig veure cartells anunciant la vaga de grups contraris als sindicats UGT i CC.OO. Fins i tot, al lloc on els sindicats convocants de la vaga van fer la concentració a Tortosa, en acabar aquesta, un altre sindicat va fer una mena de “manifestació paral·lela”. El argument més repetit per aquests sindicats era que “la vaga era necessària, però arribava tard”.
En canvi, els que van decidir anar a treballar, tenien un argumentari força discrepat. Normalment mantenien una postura en contra dels sindicats als que solien acusar “d’inoperants”.
També alguns polítics d’esquerres que es manifestaven en contra de la vaga, tenien la seva particular manera de pensar sobre UGT i CC.OO., sobre tot, com els sindicats més representatius i majoritaris.
Fins i tot, al si de CC.OO., dies després de la vaga, donaven la culpa del “fracàs” a la UGT i a la seva sintonia amb el PSOE, segons informava el diari la Razón.
La vaga del 29 no va ser un fracàs, ni tampoc un èxit. Hi ha qui la ha valorat com a “taules”, com en una partida d’escacs.
És cert que, la UGT, històricament, ha tingut molt més que una bona sintonia amb el partit socialista. Recordo que Pablo Iglesias va fundar les dues coses, primer el sindicat i després el partit. Per tant, les dues organitzacions han seguit camins paral·lels, amb finalitats comunes en una gran majoria de les vegades.
Però que ha passat quan el PSOE ha estat al govern i ha tingut que promulgar lleis lesives amb els interessos dels treballadors? El primer en “trencar” va ser Nicolás Redondo en els temps del govern de Felipe González. Ara li va tocar el torn a Zapatero.
Però és cert que a l’hora de fer una gran mobilització, des de la UGT costa més fer-la contra un govern “cosí”. Què s’hauria pogut fer abans? Segurament que sí.
En canvi discrepo dels polítics del meu partit que es mostren en contra dels sindicats en general i de la UGT en particular. Com també d’aquells que diuen que els sindicats “no serveixen per a res”.
Normalment els qui afirmen això últim, estan en contra de tot. Dels sindicats, però també dels partits i si m’apureu, dels sistema en si mateix.
Per la meva part, el que segueixo qüestionant és el model sindical actual. O millor dit les relacions que tenen els treballadors amb els sindicats. El percentatge d’afiliació sindical a Espanya és molt baix. Això fa que, igual com passa als partits polítics, per a “sobreviure” necessiten les subvencions de l’estat.
L’autonomia econòmica sindical, permetria, per una part, ser molt més forts que són ara i, en segon lloc, poder-se enfrontar al govern de torn, quan fos necessari, amb molta més llibertat i independència.

Vegeu la carta al director que apareix avui al Periódico.