Fonamentalistes en acció

Albert Garrido 

La regressió que suposa la nova llei de l'avortament arrodoneix l'orientació ultracatòlica del Govern
A neu a saber quan i com va començar tot. Potser la majoria absoluta va induir els néts del franquisme sociològic a rendir memòria i tribut als seus ancestres. Potser algú va caure del cavall de camí cap a Damasc i va veure l'ocasió de posar ordre en l'herència laica rebuda. Pot ser que tot sigui més senzill i que la primera llavor la sembrés María Dolores de Cospedal de peineta i mantellina per Toledo. El cas és que el Govern dóna mostres, cada dia que passa, més eloqüents que presta més atenció a la Conferència Episcopal que a la conferència de rectors i és més receptiu als consells del cardenal Rouco Varela que als dictàmens del Consell d'Estat (és una manera de dir-ho).
Tot això serveix per omplir un diumenge d'hivern la plaça de Colón de Madrid i per a poca cosa més. Hi ha un corrent d'opinió dominant, establert des d'antic, que entén que les pulsions religioses concerneixen la vida privada i no poden portar-se a l'esfera pública, i això no canviarà sempre que sigui ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Entendre que a partir d'una pretesa superioritat moral de naturalesa religiosa s'està legitimat per imposar una norma amb caràcter general és una manifestació de sectarisme ideològic molt vella que es remunta a molt abans de la configuració de l'Estat modern. Els que ens governen han de saber-ho, perquè fa que estan preparant oposicions i guanyant-les des de temps immemorial, segons consta a les seves biografies.
El papa Francesc, que no és el paladí de l'heterodòxia però que sembla que coneix molt bé la lletra menuda de la humanitat sofrent, va tenir un gest eloqüent el dia de la plaça de Colón: amb prou feines va esmentar l'acte de masses de Madrid i en canvi va subratllar la seva proximitat amb el ramat reunit a Barcelona pel cardenal Martínez Sistach, que no és precisament un revolucionari emboscat al col·legi cardenalici. No hi ha pitjor falca que la de la pròpia fusta, i només cal consultar la web de TVE per comprovar que al Telediario no es van subratllar les diferències de matís en el missatge papal. Però n'hi va haver, i als que governen no se'ls van poder escapar, tenint en compte com filen de prim per a altres coses (els assumptes del nasciturus, sense anar més lluny).
«Ningú pot obligar una dona a ser mare», declara el president d'Extremadura, José Antonio Monago, del PP, que no és exemple de la progressia i del pensament roig. Perquè aquesta obligatorietat implícita en el projecte presentat pel Govern porta directament a formular una pregunta inquietant: ¿quina diferència hi ha entre la pretensió dels islamistes tunisians que la seva Constitució consideri la dona complementària de l'home i la pretensió que les dones espanyoles que vulguin avortar hagin de córrer una degradant carrera d'obstacles? I fins i tot sorgeix aquesta altra pregunta, tan inquietant com l'anterior: ¿a què ve tanta preocupació pel nasciturus i tan poca per preservar l'autonomia personal i intransferible de les dones si no és que el fonamentalisme ultracatòlic s'ha apoderat de l'escenari?
«No és cap exageració dir que, amb Maquiavel, el pensament polític europeu arriba en certs aspectes a una extraordinària emancipació de l'autoritat religiosa i la concepció medieval de l'home», ha escrit el politòleg Ramin Jahanbegloo al complir-se 500 anys de la publicació d'El príncep. Sí, 500 anys: fa cinc segles, Maquiavel va llegar a la humanitat un corpus teòric encaminat, entre altres coses, a «alliberar el seu món de la tirania del passat i del domini dels textos medievals», en paraules de Jahanbegloo. Aquell món de Maquiavel és un avantpassat directe del nostre, però a la llum dels últims esdeveniments s'ha de lamentar que massa es van donar per satisfets amb una lectura apressada de Maquiavel -si és que hi van dedicar un cert temps- i amb els llocs comuns continguts en els termes maquiavel·lisme i maquiavèl·lic. I segueixen -¡ai!- amb la concepció medieval de l'home, segons el pensament de Tomàs d'Aquino: «El pare ha de ser més estimat que la mare, perquè ell és el principi actiu de la procreació, mentre que la mare només és el principi passiu».
Un DIARI tan seriós, ponderat i certament liberal com el londinenc The Guardian afirma que «Espanya camina cap a una democràcia autoritària». La diferència entre una democràcia autoritària i una democràcia mutilada radica en les ganes dels governants de ser autoritaris, i això inclou les ganes que els posseeixen d'endarrerir el rellotge del temps històric tant com sigui possible (per al cas que ens ocupa, el pacte de la transició, sacralitzat amb la Constitució). I les ganes són moltes, segons es veu. ¿O no, i pot ser que les alarmes no estiguin fundades? En tot cas, val la pena tenir present la frase de l'Escriptura (Mt 7, 15-20): «Pels seus fruits els coneixereu». Amé

DIMISSIÓ AL PP

No patiu, ni ha dimitit Rajoy, ni Wert, ni Montoro, ni Gallardón, ni de Placio... Motius per a fer-ho segur que no en falten, però tots tranquils, no ho faran.

Qui ha dimitit és una peça menor de l’engranatge popular, un peó a l’argot escaquista. Es tracta del president de l’agrupació local d’Amposta Guillermo Martínez.

Segons Martínez la seva dimissió es deguda (cito textualment): Tenen un problema al territori i no es busca solució (evidentment es refereix als populars)

Jo encara aniria més enllà. El PP té molts problemes al territori, però es podrien resumir en dos: ens ignoren i només se’n recorden de nosaltres quan venen eleccions o volen transvasar aigua de l’Ebre.

Precisament, degut al Pla Hidrològic Nacional de l’era Aznar, ja van dimitir alguns edils populars de l’època. Possiblement els casos més sonats van ser el de Jordi Gas, alcalde de l’Aldea i el de Ramon Chordà, regidor d’Amposta. De fet, Chordà va ser l’últim representant del PP a l’Ajuntament de la capital del Montsià i ara mateix, ja porten tres legislatures sense cap regidor; això sí, amb majoria absoluta de CiU, però cap representant popular... 

Fins i tot a Tortosa, una ciutat considerada molt de dretes, en aquest moments només n’hi ha un: Javier Dalmau. Quan abans del moviment antitransvasament van arribar a ser una força important dintre de l’ajuntament.  

Durant els darrers anys (de fet més d’una dècada), l’home fort del territori ha estat Joan Bertomeu, regidor de Deltebre i que va aconseguir ser alcalde gràcies al suport del PSC, ja que els socialistes i CiU havien empatat a escons. Sabeu com sé li deia a Joan Bertomeu? L’alcalde del sis-cents (*), ja que amb aquest nombre de vots va aconseguir l’alcaldia. Bertomeu també ha estat diputat al Congrés i al Parlament en dues legislatures.

Precisament Joan Bertomeu, en una de les campanyes electorals, va prometre per al seu poble una fàbrica tèxtil que donaria molts llocs de treball, tan si guanyava les eleccions com si no. La fàbrica mai ha arribat a Deltebre.

I és que, com he dit més amunt, el PP ignora el territori. Digueu-me quines inversions en infraestructures ha fet el PP a les nostres comarques? Jo no en recordo cap. Com a molt, acabar les que estaven començades com ara la variant de l’Aldea. I tornant al transvasament de l’Ebre. ¿Quin partit promou sempre que governa transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hídriques o fer un pla de regadius tan bèstia que, de portar-se a terme, no garantiria el cabal mínim necessari per a conservar tot l’ecosistema deltaic? (Caldrà veure si ser Patrimoni de la Biosfera servirà per a preservar tots els espais naturals o només serà un títol per a lluir-lo en algun despatx)  

El PP, hereu del franquisme, representa (com no podia ser d’una altra manera) la dreta espanyola més dura i anticatalana. Imagino que no caldria que us donés cap exemple, però per als més escèptics en posaré només dos que, de fet, es tracta del mateix: la persecució de tot allò que sona a català a València primer i a les Illes Balears més tard.

La pregunta és senzilla: Cóm pot una societat renunciar a les seves arrels que són la seva identitat? I la resposta és molt més fàcil encara: Per interessos estrictament polítics.

Però al territori sempre hi haurà gent que els hi farà el joc i s’avindrà a ser-ne els seus representants, segurament perquè més enllà de les seves pròpies conviccions (en cas de tenir-les) predominarà el seu interès personal. És la cara més obscura de la política. 

Al final, sempre hi ha qui se’n adona... O al menys aquesta és l’excusa que posen a l’hora de dimitir.

(*) El sis-cents (o el seiscientos –en castellà) va ser un model de la marca SEAT molt popular entre els anys 60 i 70.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ARNES II

La falta de democracia en los medios de información

Vicenç Navarro
Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra

Pascual Serrano, uno de los mejores periodistas de este país, acaba de publicar un artículo (Conflicto en Intereconomía o Canal 9, ¿dónde se coloca la izquierda?) en Público 26.12.13, que debería hacer reflexionar a todas las personas con sensibilidad y vocación democrática, pues toca uno de los temas más importantes existentes en la limitadísima democracia española, es decir, la falta de diversidad ideológica de los medios de información de España y de sus comunidades autónomas. En realidad, el mayor problema de la democracia española es, precisamente, esta falta de diversidad tanto en los medios escritos como orales, y tanto en los medios públicos como en los privados.

El artículo surge a partir del conflicto laboral existente en el canal de televisión Intereconomía, junto con el cierre de Canal 9 y del resto de la radiotelevisión pública valenciana. Estos conflictos y cierres han movilizado a las izquierdas del país en defensa de los profesionales y trabajadores de esos medios, afectados negativamente por tales medidas, pues ellas implican pérdidas de puestos de trabajo. Como bien señala Pascual Serrano, la defensa de puestos de trabajo ha movilizado siempre a las izquierdas (que, por regla general, lideran las reivindicaciones laborales), siendo estas las que se han movilizado para protestar y denunciar dicha destrucción de puestos de trabajo, independientemente del lugar e institución en los que ello tomara lugar.

Ahora bien –tal como indica Pascual Serrano–, esta política lleva a situaciones paradójicas e incoherentes, pues esta protesta puede ser antidemocrática cuando sus beneficiarios son profesionales o trabajadores de instrumentos antidemocráticos como lo han sido Intereconomía y Canal 9. Estos medios de información han carecido del mínimo de conciencia democrática que debería exigírsele a un medio de información que use un bien público como son las ondas radiofónicas. En realidad, su comportamiento ha sido profundamente antidemocrático, marginando, cuando no insultando, a las izquierdas y a las fuerzas democráticas, con un servilismo a las ultraderechas gobernantes del país que ha dañado a las clases populares de este país. Su limitado profesionalismo, puesto al servicio de la propaganda política, se ha traducido en el descaro y desvergüenza que caracterizan a las derechas (en realidad ultraderechas) del país. Canal 9 jugó un papel clave en ocultar las causas del enorme daño provocado a las víctimas del accidente de metro de Valencia y a sus familiares. E Intereconomía ha intoxicado la cultura democrática del país, con una manipulación grosera que ha alcanzado un nivel de insulto y sectarismo que ha hecho imposible cualquier posibilidad de diálogo o enriquecimiento democrático. En realidad, dicho comportamiento ha corrompido cualquier atisbo de democracia que hubiera podido existir en la cultura política de la ultraderecha española.

Es un espectáculo que debería ofender a cualquier demócrata en nuestro país el ver a los profesionales de Canal 9 denunciar las enormes manipulaciones de esa televisión en el momento en el que son expulsados. ¿Por qué no lo denunciaron cuando ello estaba ocurriendo, que era cuando los mismos profesionales, que ahora se quejan, estaban transmitiendo aquellas mentiras que ocultaban hechos verídicos de los cuales ellos eran conscientes?

Se me dirá que si lo hubieran hecho, se les habría penalizado. Pero esta explicación no justifica su comportamiento. ¿Se utilizaría la misma justificación si la persona que diera este argumento fuera un torturador en las celdas de la policía, que le despedían debido a los recortes del personal policial? Pues bien, el sistema actual, que esconde una dictadura mediática, se reproduce mediante represión, no solo física sino también intelectual. Y los medios están jugando un papel clave en la reproducción de esta represión intelectual.

También se me podría decir (como se me ha dicho) que Canal 9 era público y las izquierdas deben apoyar a los medios públicos. Este argumento, para ser válido, tendría que tener en cuenta la naturaleza democrática de dicho instrumento público, lo cual es fácil de mostrar su inexistencia mirando la limitadísima diversidad ideológica existente en el medio. Y ahí, muchos pecan de escasa vocación democrática. TV3, el primer canal de la televisión pública catalana, promueve en sus programas de economía una visión ultraliberal que sistemáticamente promociona el punto de vista del mundo del capital a costa del mundo del trabajo. En el programa Lecciones de Economía, de casi una hora de duración, constantemente se presenta la visión empresarial de la vida económica, presentando por ejemplo a las compañías eléctricas como víctimas del gobierno (sí, ha leído bien) en el rechazo de este último al crecimiento del precio de la electricidad (uno de los más altos de la UE-15).

Podría justificarse este apoyo a TV3 (como yo hice recientemente) por también tener programas (muy pocos), en el canal secundario de Televisió de Catalunya, de gran interés político-social. Pero el problema mayor persiste: la utilización de un medio público por una ideología concreta que aparece con abusiva claridad en los informativos. Esta falta de profesionalidad debería ser denunciada por las izquierdas, que permanecen calladas por miedo (y existe mucho miedo y temor a criticar a los medios), por oportunismo y por confusión. Es sorprendente la falta de respuesta de las izquierdas hacia la falta de diversidad de los medios, siendo España el único país de la UE-15 en el que no hay ningún mayor medio escrito u oral de izquierdas. Y las izquierdas tienen responsabilidad en ello.