La regressió que suposa la nova llei de l'avortament arrodoneix l'orientació ultracatòlica del Govern
A neu a saber quan i com va començar tot. Potser la majoria absoluta va induir els néts del franquisme sociològic a rendir memòria i tribut als seus ancestres. Potser algú va caure del cavall de camí cap a Damasc i va veure l'ocasió de posar ordre en l'herència laica rebuda. Pot ser que tot sigui més senzill i que la primera llavor la sembrés María Dolores de Cospedal de peineta i mantellina per Toledo. El cas és que el Govern dóna mostres, cada dia que passa, més eloqüents que presta més atenció a la Conferència Episcopal que a la conferència de rectors i és més receptiu als consells del cardenal Rouco Varela que als dictàmens del Consell d'Estat (és una manera de dir-ho).
Tot això serveix per omplir un diumenge d'hivern la plaça de Colón de Madrid i per a poca cosa més. Hi ha un corrent d'opinió dominant, establert des d'antic, que entén que les pulsions religioses concerneixen la vida privada i no poden portar-se a l'esfera pública, i això no canviarà sempre que sigui ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Entendre que a partir d'una pretesa superioritat moral de naturalesa religiosa s'està legitimat per imposar una norma amb caràcter general és una manifestació de sectarisme ideològic molt vella que es remunta a molt abans de la configuració de l'Estat modern. Els que ens governen han de saber-ho, perquè fa que estan preparant oposicions i guanyant-les des de temps immemorial, segons consta a les seves biografies.
El papa Francesc, que no és el paladí de l'heterodòxia però que sembla que coneix molt bé la lletra menuda de la humanitat sofrent, va tenir un gest eloqüent el dia de la plaça de Colón: amb prou feines va esmentar l'acte de masses de Madrid i en canvi va subratllar la seva proximitat amb el ramat reunit a Barcelona pel cardenal Martínez Sistach, que no és precisament un revolucionari emboscat al col·legi cardenalici. No hi ha pitjor falca que la de la pròpia fusta, i només cal consultar la web de TVE per comprovar que al Telediario no es van subratllar les diferències de matís en el missatge papal. Però n'hi va haver, i als que governen no se'ls van poder escapar, tenint en compte com filen de prim per a altres coses (els assumptes del nasciturus, sense anar més lluny).
«Ningú pot obligar una dona a ser mare», declara el president d'Extremadura, José Antonio Monago, del PP, que no és exemple de la progressia i del pensament roig. Perquè aquesta obligatorietat implícita en el projecte presentat pel Govern porta directament a formular una pregunta inquietant: ¿quina diferència hi ha entre la pretensió dels islamistes tunisians que la seva Constitució consideri la dona complementària de l'home i la pretensió que les dones espanyoles que vulguin avortar hagin de córrer una degradant carrera d'obstacles? I fins i tot sorgeix aquesta altra pregunta, tan inquietant com l'anterior: ¿a què ve tanta preocupació pel nasciturus i tan poca per preservar l'autonomia personal i intransferible de les dones si no és que el fonamentalisme ultracatòlic s'ha apoderat de l'escenari?
«No és cap exageració dir que, amb Maquiavel, el pensament polític europeu arriba en certs aspectes a una extraordinària emancipació de l'autoritat religiosa i la concepció medieval de l'home», ha escrit el politòleg Ramin Jahanbegloo al complir-se 500 anys de la publicació d'El príncep. Sí, 500 anys: fa cinc segles, Maquiavel va llegar a la humanitat un corpus teòric encaminat, entre altres coses, a «alliberar el seu món de la tirania del passat i del domini dels textos medievals», en paraules de Jahanbegloo. Aquell món de Maquiavel és un avantpassat directe del nostre, però a la llum dels últims esdeveniments s'ha de lamentar que massa es van donar per satisfets amb una lectura apressada de Maquiavel -si és que hi van dedicar un cert temps- i amb els llocs comuns continguts en els termes maquiavel·lisme i maquiavèl·lic. I segueixen -¡ai!- amb la concepció medieval de l'home, segons el pensament de Tomàs d'Aquino: «El pare ha de ser més estimat que la mare, perquè ell és el principi actiu de la procreació, mentre que la mare només és el principi passiu».
Un DIARI tan seriós, ponderat i certament liberal com el londinenc The Guardian afirma que «Espanya camina cap a una democràcia autoritària». La diferència entre una democràcia autoritària i una democràcia mutilada radica en les ganes dels governants de ser autoritaris, i això inclou les ganes que els posseeixen d'endarrerir el rellotge del temps històric tant com sigui possible (per al cas que ens ocupa, el pacte de la transició, sacralitzat amb la Constitució). I les ganes són moltes, segons es veu. ¿O no, i pot ser que les alarmes no estiguin fundades? En tot cas, val la pena tenir present la frase de l'Escriptura (Mt 7, 15-20): «Pels seus fruits els coneixereu». Amé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada