ELS CARRERS D'AMPOSTA AMB NOMS D'UNA ALTRA ÈPOCA: CÁNOVAS

Sota la simple denominació de Canovas (així, sense accent), s'hi troba un carrer dedicat, amb tota seguretat a Antonio Cánovas del Castillo, un polític i historiador espanyol que si bé va formar part de diferents governs de la Primera República, la seva figura no guarda la més mínima relació amb la nostra ciutat.

Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 8 de febrer de 1828 - Arrasate, Guipúscoa, 8 d'agost de 1897) fou un polític i historiador espanyol. Va ser President del Govern espanyol (1874-1875), (1875-1879), (1879-1881), (1884-1885), (1890-1892) i (1895-1897) i la seva actuació, sovint fonamentada sobre la repressió, va ser bastant polèmica.^[1]

Taula de continguts

• 1 Carrera política
• 2 Carrera literària
• 3 Mort i herència
• 4 Obres
• 5 Càrrecs polítics
• 6 Referències

Carrera política

Caricatura del "Monstre" a "la Campana de Gràcia" (1896) feta per M. Moliné

Va fer els seus primers passos en política de la mà de Leopoldo O'Donnell. Fou l'artífex de la Vicalvarada proclamada amb el Manifest de Manzanares, escrit pel mateix Cánovas.
Membre de la Unión Liberal, va ser ministre de Governació el 1864 i d'Ultramar el 1865 durant el regnat d'Isabel II, abans de proclamar-se la Primera República Espanyola.
Després de la Revolució Gloriosa i la fi de la monarquia borbònica, s'encarregà de preparar la tornada del que seria Alfons XII, fill d'Isabel II. El 1874, després del pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos i la proclamació d'Alfons XII com a rei, hagué cura d'idear el sistema de la Restauració. Aquest es basava en els fraus electorals periòdics, recolzats en el caciquisme, que feien possible l'alternança en el poder, com a mitjà per a dissipar tensions. Així va accedir diverses vegades al càrrec de primer president del consell de ministres d'Alfons XII.
És autor de la Constitució de 1876 i va assumir funcions de cap de l'Estat durant la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.
A Catalunya no era un personatge gaire apreciat - se l'anomenava popularment «El Monstruo» - ja que la seva política es caracteritzà per una repressió molt dura contra els anarcosindicalistes. El periodista Cels Gomis el descrigué com a "lo més acérrim enemich que Catalunya ha tingut en lo sigle actual".
El seu govern va desenvolupar una política colonial basada en la repressió dels partidaris d'una Cuba lliure. Aquesta política va fomentar i estimular el nacionalisme cubà, que acabaria duent a Espanya a perdre la guerra contra els Estats Units. Igualment, va exercir una forta repressió contra la dissidència política a l'interior d'Espanya.

Carrera literària

Al mateix temps que exercia la seva activitat política, Cánovas demostrà que era una persona lletraferida. Les seves obres sobre la història espanyola li feu guanyar una fama considerable, sobretot la seva Història de la Decadència d'Espanya (Historia de la decadencia de España) que consta de 18 volums. Aquesta producció contribuí al seu ingrés quan només tenia 32 anys a la Real Academia de la Historia el 1860. Després també fou membre de diverses entitats literàries, com ara la Real Academia Española el 1867, l'Academia de Ciencias Morales y Políticas el 1871 i finalment la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1887. També va ocupar la direcció de l'Ateneu de Madrid (entre 1870 i 1874, 1882 i 18884 i entre 1888 i 1889).

Mort i herència

Mausoleu de Cánovas a Madrid (esculpit per A. Querol, el 1906).

Posteriorment Cánovas va pagar molt car la seva política repressiva. El 1897, fou tirotejat i mort per l'anarquista italià Michele Angiolillo, al balneari de Santa Àgueda, a Arrasate (Guipúscoa) com a revenja pels afusellaments d'alguns dels condemnats al consell de guerra del procés de Montjuïc per l'Atemptat del carrer dels Canvis Nous.^[2] Així doncs no visqué prou temps per a presenciar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya després de la Guerra hispano-estatunidenca. El seu mausoleu és al Panteó dels Homes Il·lustres a Madrid i fou esculpit per l'escultor català Agustí Querol.
La política de repressió i de manipulació policial que Cánovas havia establert com a columna vertebral del seu govern va ajudar en gran part a fomentar els moviments nacionalistes alhora a Catalunya i al País Basc i preparà el terreny per als aldarulls laborals durant les dues primeres dècades del segle XX. El desastre de la política colonial a més de comportar la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya al Pacífic i al Carib, va afeblir considerablement el govern espanyol. Generà així un cop d'estat que va fallar de Camilo García de Polavieja i portà a un llarg període d'inestabilitat política que va acabar finalment amb la caiguda de la monarquia i la dissolució de la constitució feta pel mateix Cánovas.

http://amposta.callejero.net/calle-de-canovas.html

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL JARDI DEL POBLE NOU II

ELS CARRERS D'AMPOSTA AMB NOMS D'UNA ALTRA ÈPOCA: APARICI GUIJARRO

Avui encetaré secció. Sovint es parla dels carrers Ruiz de Alda i García Morato com a noms de carrers d'Amposta amb reminiscències d'èpoques anteriors, però n'hi ha més mols més que també tenen connotacions amb el passat encara que passin desapercebuts.

Començaré la secció amb Aparici Guijarro, encara que hauríem de dir Antonio Aparisi Gijarro, per tant, el nom catalanitzat és incorrecte.

Antonio Aparisi Guijarro (Valencia, 29 de marzo de 1815 - Madrid, 5 de noviembre de 1872) político y periodista tradicionalista español.

Don Antonio Aparisi y Guijarro, diputado electo en cortes de 1869 por Bilbao

Biografía

Huérfano de padre muy pronto, la familia quedó en suma pobreza, pese a lo cual logró iniciar sus estudios en el Colegio Andresiano de su ciudad natal, aunque con mínimo aprovechamiento al principio, por lo que sus educadores llegaron a dudar de que pudiera continuarlos. Sin embargo, superada pronto aquella crisis escolar cursó Derecho, primero en la Universidad de Valencia y después en la de Madrid hasta su licenciatura, conseguida la cual ejerció como abogado primeramente en su tierra y más tarde en la Corte, donde alcanzó gran fama como jurisconsulto. No obstante, su gran vocación era la política al servicio de unos muy sólidos ideales católicos, que lo llevaron a afiliarse, apenas acabados sus estudios, en el partido tradicionalista, del que años más tarde sería jefe. En 1843 fundó la revista La Restauración, y en 1855 el periódico El Pensamiento de Valencia. En 1858 conseguía su primer acta de diputado por Valencia, defendiendo en las Cortes el poder temporal de los Papas y acreditándose como gran orador. De 1862 a 1872 dirigió La Regeneración, a través de cuyas páginas, así como desde la tribuna pública, atacó al liberalismo, la democracia y, muy especialmente, el krausismo, siendo memorable el discurso que el 3 de diciembre de 1860, invitado por Ortí y Lara, pronunció en la Sociedad Literario-Católica La Armonía, que constituyó un verdadero grito de combate contra los enemigos de la España tradicional católica y en el que afirmaba: La razón iluminada por la fe se llama Santo Tomás de Aquino; la razón enemiga de la fe se llama Federico Krause. También por estos años colaboró en La Esperanza y La Estrella.
En 1865 es nuevamente elegido diputado por Valencia y Pamplona y al año siguiente la Real Academia de la Lengua lo nombraba miembro de número de la Corporación, aunque no llegó a tomar posesión del cargo, pues la revolución de septiembre de 1868 lo obligó a rebasar la frontera francesa, emigrando a París, donde intentó sin éxito la reconciliación del pretendiente don Carlos de Borbón con Isabel II. En 1870 asistió a la conferencia del carlismo en Vevey (Suiza) y en aquel mismo año lo recibió Pío IX en audiencia privada. Por iniciativa suya se fundó el Directorio Central del partido carlista en París. De regreso en España, la provincia de Guipúzcoa lo eligió senador, cargo en el que le sorprendió la muerte el 8 de noviembre de 1872, mientras pronunciaba un discurso en el Congreso.
Muy influido en su pensamiento por Jaime Balmes y Donoso Cortés su obra constituye hoy uno de los más sólidos pilares del tradicionalismo, siendo perceptible a su vez su presencia doctrinal en varias de las figuras que le sucedieron en las filas del carlismo, como Enrique Gil Robles, Vázquez de Mella y Víctor Pradera.

SENSE MARXA ENRERE

Devia de ser l’any 1984 o, com a molt, principis del 85. La cinquena marxa s’anava introduint gradualment als cotxes de gama baixa. En algunes marques, la marxa enrere també havia patit modificacions. Per a posar-la, una vegada col·locada la ma sobre la maneta del canvi de marxes, amb els dits índex i mig, calia pujar un dispositiu abans de moure-la, sinó recordo malament, cap a l’esquerra i al davant.

Estanislau Morera (nom fictici) es va comprar un Peugeot 205. Va anar a posar la marxa enrere i no va poder fer-ho. Va arribar a la conclusió de que el cotxe no tenia marxa enrere.