dimarts, 9 de juny del 2015
De cap al 27-S
XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Abans de projectar el resultat de les municipals a les properes eleccions, és obligat distingir entre candidats i partits. Per dir-ho clar, com més aconseguim aïllar i descomptar l'efecte candidat en cada municipi, més bé podrem establir les condicions de partida de cada candidatura de cara al 27-S. Si C's i la CUP han entrat amb força a Barcelona amb candidates que han fet el possible per no sortir de l'anonimat, o sigui la inexistència política, senyal que els vots són de C's i la CUP, no de la persona.
El cas del PSC, a tot Catalunya, és exactament el contrari. Si es manté força bé o molt bé als municipis on governa i cau en picat a la resta, senyal que els vots són dels candidats, en general alcaldes i alcaldesses que aspiren a la reelecció. Si ens hi fixem, allà on els socialistes no governen, se l'han clavada en una proporció semblant al PP, sense que importés el cap de llista, ni la campanya. Conclusió, el PSC i el PP ho tenen fatal de cara a les autonòmiques. Els socialistes han quedat en segon lloc a les municipals, en efecte, però abans de projectar aquest resultat al 27-S hem de tenir en compte que més de la meitat dels vots són dels alcaldes que els han aconseguit malgrat el partit.
¿I CiU? ¿I ERC? CiU, si no es trenca per Unió, pot mantenir-se, difícilment pujarà gaire. La marca perjudica, però menys que al PSC i el PP, les altres formacions que han perdut suport. En tot cas, el desafecte es pot veure equilibrat pel fet que Artur Mas és un immillorable candidat. En canvi, ERC suma, i molt, però Oriol Junqueras ha perdut pistonada.
¿I l'esquerra alternativa? ¿També guanyaria una reedició de l'operació Colau? Només podem pronosticar que si es produeix, amb la monja Forcades al capdavant i Podem al sac, si bé a contracor, hi haurà quatre grans formacions al nou Parlament: CiU, ERC, C's i Guanyem. Com que seran quatre, seran mitjanes, encara que passin per grans. La resta, poca cosa i poc pes, llevat de la CUP, que amb poc més en tindrà molt.
Les línies mestres de força han estat traçades, i la més potent és l'estigma de la dreta. Les tendències es poden bellugar una mica, no gaire. La incògnita més rellevant pot ser el nivell de translació de l'èxit de l'esquerra alternativa, de Barcelona i un petit grapat de municipis cap al conjunt de Catalunya. En tot cas, qualsevol intent de projecció no partidista ha de preveure el següent: una majoria aclaparadora d'esquerres; un triomf igual o més gran del sobiranisme (i potser també de l'independentisme instrumental, sumat al de boqueta, i tots dos superposats al real); la reducció a la misèria electoral dels dos grans del bipartidisme espanyol; la dificultat per formar govern; i la impossibilitat d'acordar un full de ruta, derivada del divorci relatiu entre gir social i gir nacional i dels potents alisis de canvi instal·lats a Espanya.
dilluns, 8 de juny del 2015
I LA TERCERA, AL SAC!
Diuen que no hi ha dos sense tres... Però que els hi diguin als de la Juve, segur que no pensaran el mateix.
La fita d’assolir els 3 grans títols en una temporada no passa cada any... De fet, al Barça només havia passat una vegada, quan el gloriós Barça de Guardiola i els grans d’Europa, com a molt, també ho han assolit una sola vegada. El Barça ha estat el primer que ho ha aconseguit dues... I en pocs anys.
Recordeu quan els de Crackovia van traure el premonitori tema de Copa, Lliga i Champions? Dissabte es va tornar a escoltar. L’any 2009, curiosament, els títols van ser pel mateix ordre i aquest any hi ha hagut un petita variació: primer va ser la Lliga, després la Copa i finalment, dissabte, la Champions.
Dissabte el Barça sortia favorit i ho va demostrar sobre el terreny de joc. De fet, en les darreres 4 Champions guanyades, el Barça ja havia trencat aquell malefici, com el de la final de Sevilla contra l’Steagua de Bucarest quan ho tenia tot a favor i no van fer ni un gol... Una mica més ni marquen a la tanda de penals de després de la pròrroga.
Ara, surten de favorits i compleixen els pronòstics. Els de la Juve van haver de prendre bona nota de la final de la Copa del Rei, perquè, com el Bilbao, van mirar d’aturar a les figures del Barça a base d’empentes i puntades de peu. Però el matiner gol de Rakitic va tirar per terra la tàctica italiana. En aquell moment, sortíem de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes després d’escoltar el magnífic concert de violoncel que va oferir l’Ànnia Armengol Tomàs quan varen sonar dos coets. No vaig tenir cap dubte, el Barça havia marcat.
Quan varem arribar a la Gela de Jesús, ja devien de porta una mitja hora jugada i el Barça dominava la situació. No dic que passés per sobre de la Juve, però dominava clarament la situació, tal i com ho indicaven els percentatges de possessió de la pilota.
S’hauria pogut marxar als vestidors a la mitja part amb 2-0, però no; i d’aquí a l’1-1 de Morata, un jugador rebutjat pel Madrid, que sempre dóna emoció i incertesa a qualsevol partit. Per un moment van tornar a sortir els fantasmes del passat, però aviat es va encarregar Luis Suárez de dissipar dubtes en marcar el 2-1 que tornava a posar els coses al seu lloc. Per cert, tots dos gols van se molt similars ja que els dos van arribar després d’un fort xut, una aturada in extremis del porter que en tots dos casos no la varem poder blocar i el rebuig el va aprofitar el jugador que estava desmarcat que va xutar amb el porter venut.
I ja cal el final, la Juve va ser capaç de prendre-li la possessió de la pilota al Barça i va passar de ser l’equip dominat a dominador. Afortunadament el Barça té una gran defensa i un excel·lent porter. Ter Stegen va aturar totes les pilotes que van anar a barraca. Durant uns moments, tot podia passar. La Juve podia empatar, però també el Barça amb un ràpid contraatac (ja sabeu que és la gran diferència entre el joc de l’era Guardiola i l’actual) posar el tercer al marcador i, com es diu ara, matar el partit.
I així va ser. Durant els minuts de l’afegit, hi van haver diversos lesionats que van fer allargar el patiment (ho he de reconèixer, estàvem patint i així ho reflectien els rostres dels comensals de la Gela, molts d’ells amb la samarreta del Barça –fins i tot n’hi havia una de la propera temporada-) I quan ja el marcador senyalava que el temps afegit ja feia estona que s’havia esgotat (però ja sabeu que la darrera paraula la té l’àrbitre), un veloç contraatac del trident va acabar amb el gol de Neymar que posava el definitiu 3-1 i feia justícia al que s’havia vist durant els quasi 100 minuts entre unes coses i altres...
Com anècdota quedarà el gol anul·lat a Neymar i que hauria significat el 3-1. Diuen els que en saben que van ser mans. Potser sí, però jo no hi vaig veure cap tipus de voluntarietat... Si la Juve hagués remuntat, segur que encara se’n parlaria ara.
Per cert, i Messi no va marcar. Si ho hagués fet hauria marcat en les 3 finals de la Champions que hauria jugat, però va fer un gran partit, encara que la UEFA li va atorgar l'honor de millor jugador de la final a Iniesta, però tranquils que Messi guanyarà la cinquena Pilota d'Or, s'ho mereix!
I per acabar una anècdota. Una companya de treball ens ha explicat que el servei d’urgències 112, on treballa sa filla, no va rebre cap trucada durant tot el temps que va durar el partir. Sense cap mena de dubte, un fet que s’hauria d’estudiar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)