De cap al 27-S

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Abans de projectar el resultat de les municipals a les properes eleccions, és obligat distingir entre candidats i partits. Per dir-ho clar, com més aconseguim aïllar i descomptar l'efecte candidat en cada municipi, més bé podrem establir les condicions de partida de cada candidatura de cara al 27-S. Si C's i la CUP han entrat amb força a Barcelona amb candidates que han fet el possible per no sortir de l'anonimat, o sigui la inexistència política, senyal que els vots són de C's i la CUP, no de la persona.

El cas del PSC, a tot Catalunya, és exactament el contrari. Si es manté força bé o molt bé als municipis on governa i cau en picat a la resta, senyal que els vots són dels candidats, en general alcaldes i alcaldesses que aspiren a la reelecció. Si ens hi fixem, allà on els socialistes no governen, se l'han clavada en una proporció semblant al PP, sense que importés el cap de llista, ni la campanya. Conclusió, el PSC i el PP ho tenen fatal de cara a les autonòmiques. Els socialistes han quedat en segon lloc a les municipals, en efecte, però abans de projectar aquest resultat al 27-S hem de tenir en compte que més de la meitat dels vots són dels alcaldes que els han aconseguit malgrat el partit.

¿I CiU? ¿I ERC? CiU, si no es trenca per Unió, pot mantenir-se, difícilment pujarà gaire. La marca perjudica, però menys que al PSC i el PP, les altres formacions que han perdut suport. En tot cas, el desafecte es pot veure equilibrat pel fet que Artur Mas és un immillorable candidat. En canvi, ERC suma, i molt, però Oriol Junqueras ha perdut pistonada.

¿I l'esquerra alternativa? ¿També guanyaria una reedició de l'operació Colau? Només podem pronosticar que si es produeix, amb la monja Forcades al capdavant i Podem al sac, si bé a contracor, hi haurà quatre grans formacions al nou Parlament: CiU, ERC, C's i Guanyem. Com que seran quatre, seran mitjanes, encara que passin per grans. La resta, poca cosa i poc pes, llevat de la CUP, que amb poc més en tindrà molt.

Les línies mestres de força han estat traçades, i la més potent és l'estigma de la dreta. Les tendències es poden bellugar una mica, no gaire. La incògnita més rellevant pot ser el nivell de translació de l'èxit de l'esquerra alternativa, de Barcelona i un petit grapat de municipis cap al conjunt de Catalunya. En tot cas, qualsevol intent de projecció no partidista ha de preveure el següent: una majoria aclaparadora d'esquerres; un triomf igual o més gran del sobiranisme (i potser també de l'independentisme instrumental, sumat al de boqueta, i tots dos superposats al real); la reducció a la misèria electoral dels dos grans del bipartidisme espanyol; la dificultat per formar govern; i la impossibilitat d'acordar un full de ruta, derivada del divorci relatiu entre gir social i gir nacional i dels potents alisis de canvi instal·lats a ­Espanya.