diumenge, 14 de juny del 2015

El seriós perill de la irracionalitat política

JOAN TAPIA
Periodista

Admetem que no és normal que una gran part de l'afició de dos equips que han lluitat per arribar a la final de la Copa del Rei xiulin l'himne d'Espanya. Però després del fet, el que seria intel·ligent seria el que ha dit Xavi, el capità barcelonista que sembla més dotat que alguns polítics: que a Madrid s'haguessin preocupat per les raons de la sonora repulsa. En tot cas, el que és contrari a la racionalitat és no admetre que xiular forma part de la llibertat d'expressió. Així com que el ministre de l'Interior -que és diputat per Barcelona i hauria de conèixer la seva circumscripció- afirmi que «és una incitació a l'odi que no hauria de quedar impune».
És clar que la reacció del conseller i portaveu del Govern, no admetent que a molts ciutadans la xiulada els ha pogut ferir -com passaria a Catalunya si es fes amb Els segadors- i afirmant que tot és degut al fet que el Govern d'Espanya «té tírria als catalans», tampoc és gaire racional. Menys racional és encara que quan tot Europa està alarmada pel terrorisme islàmic -que a Espanya ja vam patir el 2004-, la Comissió Mixta de Seguretat Estat-Generalitat no s'hagi reunit des del 2010, i els Mossos no puguin participar en una cimera de les policies europees a Barcelona sobre aquest terrorisme perquè les autoritats (totes dues) no s'han dignat a girar full d'un incident entre cossos de seguretat.
Una altra mostra d'irracionalitat és la de l'expresidenta de NavarraYolanda Barcina, que davant la possibilitat que Pamplona elegeixi un alcalde de Bildu ha dit que «es podria crear un clima similar al que va propiciar l'Alemanya de Hitler». A Sant Sebastià ja en van tenir un, segueix al mapa i acaba de perdre les eleccions. ¿La UPN és un partit conservador o una colla d'incultes nacionalistes espanyols? La irracionalitat sembla apoderar-se de la política espanyola i catalana, i en aquest cas els costos serien alts perquè sense racionalitat serà impossible tenir governs que abordin l'assignatura principal i pendent d'Espanya i Catalunya: adaptar el teixit econòmic a la globalització del segle XXI per poder competir amb Alemanya... i amb la Xina. Amb Corea i amb Suècia.
Però afortunadament la irracionalitat no sempre venç. Dimarts vam veure com Ada Colau va deixar el seu uniforme d'activista anticapitalista i va fer pinya amb Trias i Collboni perquè Barcelona no perdi la capitalitat mundial del mòbil. És més intel·ligent que proclamar que el Govern d'Espanya té tírria als catalans. Entre altres coses, perquè Madrid també va contribuir a la capitalitat del mòbil.
Una altra mostra és la consulta d'Unió als seus militants en què es posen algunes condicions de sentit comú a la lluita pel màxim autogovern: que es perseveri en el diàleg amb l'Estat (i s'haurà de perseverar fins a l'extenuació), que no s'emprengui cap «procés constituent» al marge de la llei i que es tingui en compte que en cap cas Catalunya pot quedar fora de la Unió Europea. L'agit-propindependentista estava incendiat ahir al matí, però després el president Mas -responent a Miquel Iceta- va assegurar compartir les condicions que Unió desitja imposar al procés.
Si el mòbil serveix perquè Colau actuï com a alcaldessa d'una gran ciutat que ha de competir al món i el laboriós part de Ramon Espadaler aconsegueix que Mas repensi algunes coses, haurem fet un pas cap a la racionalitat. Potser passarem de l'èpica de la sublevació a la prosa del treball i la reforma. Menys excitant però més fructífera. Més danesa i menys bolivariana.

dissabte, 13 de juny del 2015

A L'EBRE, NO LI HEM FET CAS A MAS

Ja s’han constituït els nous ajuntaments sorgits de les eleccions del 24 de maig. Com bé sabeu, els fets més destacables han estat l’ascens d’ERC, sobre tot a Amposta i la Ràpita, la petita davallada de CiU (remarcable els 4 regidors perduts a Tortosa) i la caiguda (no sé si lliure) del PSC, sobre tot als municipis de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.
Tot i això hi ha hagut alcaldes que van superar la prova amb bona nota i han mantingut, fins i tot augmentant regidors, les seves majories absolutes, com per exemple Alfons Montserrat a Alcanar o Dani Andreu a l’Aldea. Però en la majoria dels casos, els governs han estat fruit de pactes.
Tot i que Mas va demanar (quasi que exigir) que es conformessin ajuntaments que donessin suport al full de ruta independentista per aplanar el camí cap a Ítaca. Però ves per on, a l’Ebre no sé li ha fet tot el cas que es podria esperar. Segurament perquè a l’Ebre hem patit més que ningú les arbitrarietats de la formació abans nacionalista i ara independentista per obra i gràcia de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que va convertir a Mas en el primer independentista del Principat.
A principis d’aquest segle, a la gent de l’Ebre ens va tocar viure un dels episodis més greus que mai han afectat el territori: l’amenaça del transvasament del riu. Aquest fet va provocar la unió de la majoria de la gent del territori sota el paraigua de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) Mentre tot això passava, a la majoria de càrrecs de CiU els va interessar més estar bé amb la cúpula del partit de Barcelona que no fer costat a la gent del territori. Aquesta traïció, que va costar a CiU una gran davallada a partir de les eleccions municipals de 2003, en la majoria d’àmbits, encara continua ben present. Segurament, la majoria de pactes per a configurar els ajuntaments actuals s’han de llegir des d’aquest punt de vista.
Josep Caparrós (ERC), guanyador a la Ràpita però sense majoria absoluta va voler configurar un govern d’unitat entre totes les forces que van treure representació. En aquest cas ni CiU, ni Més Ràpita (abans PP) van voler-hi formar part.
En canvi a d’altres ajuntaments com l’Ametlla de Mar, el pacte entre republicans i PSC, ha donat l’alcaldia a Jordi Gaseni (ERC) També són significatius els acords entre totes dues formacions per a governar als consells comarcals del Montsià i el Baix Ebre en detriment de CiU que ho venia fent en les darreres legislatures. De fet, al Consell Comarcal del Baix Ebre comptaven amb el suport d’ERC. També a Móra la Nova (durant molts d'anys feu de Sabanza) han pactat republicans i socialistes i serà alcalde el republicà Francesc Moliné.  
El republicà Adam Tomàs, amb la seva majoria absoluta a la butxaca, no tenia cap tipus de problema per a ser investit alcalde d’Amposta després de 28 anys de governs de CiU. A Adam no li feia falta el suport de CiU, ni de cap altra formació, però d’haver-ho necessitat, durant la campanya i molt abans, estava molt clar que mai hauria pactat amb la formació de Manel Ferré, l’anterior alcalde. En canvi, el PSC (que no entrarà al govern), hi votarà a favor, en un gest de complicitat que no van tenir mai amb els dos anteriors alcaldes de CiU.  
Tortosa ha estat de els poques excepcions (sinó l’única) on CiU i ERC han signat un acord que permetrà a Ferran Bel seguir sent l’alcalde de la capital del Baix Ebre durant 4 anys més. D’un possible acord entre Avancem (amalgama de formacions polítiques i independents), ERC i el PSC es va passar a la situació actual després que ERC fes un pas enrere sense saber exactament els motius que ho van provocar. Potser han estat els únics polítics del territori que han fet cas a Mas (o a Junqueras) 
A Roquetes també s'ha renovat l'antic pacte de govern entre ERC (llista més votada) i CiU, però només després de que ERC perdés la majoria absoluta que va tenir en un primer moment i que la Junta Electoral de zona li va treure al donar per vàlids dos vots a PxC. 
Haurien pactat igualment? Això no ho sabrem mai.   

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 13-06-2015

No és un figurant us ho ben asseguro. És mon pare, té 86 anys i, com veieu, la mobilitat reduïda. 

CARTA ENVIADA A DIVERSOS DIARIS

PREPARATS!

Segur què coneixeu l’eslògan. Preparats per fer una Catalunya millor és una campanya institucional de la Generalitat que va començar els passat 25 de maig i que està sortint pels diversos mitjans de comunicació. L’anunci acaba amb un repte: fem-ho!
Però, preparats per a què? No es diu en claredat, però entenc que preparats per afrontar els nous desafiaments que ens ha de deparar el futur (digueu-li, si us complau fer-ho, independència)
Està clar que la campanya comporta una despesa que surt, com sempre, dels impostos que paguem la majoria dels ciutadans. No sé en quina quantia, però trobo que seria millor destinar-los per a fer coses molt més útils per als ciutadans del nostre país.
Però el més inversemblant sobre aquest tema és el que em va explicar l’altre dia el director d’una escola:
-El govern ens obliga a posar el lema a tots els escrits del centre.

Els qui com jo ja teniu una edat, segur que recordareu les consignes que escrivia el mestre a la pissarra quan érem petits... Semblant! 

Llegiu la notícia al Periódico de Catalunya.  

Mireu el vídeo