JOAN TAPIA
Periodista
Admetem que no és normal que una gran part de l'afició de dos equips que han lluitat per arribar a la final de la Copa del Rei xiulin l'himne d'Espanya. Però després del fet, el que seria intel·ligent seria el que ha dit Xavi, el capità barcelonista que sembla més dotat que alguns polítics: que a Madrid s'haguessin preocupat per les raons de la sonora repulsa. En tot cas, el que és contrari a la racionalitat és no admetre que xiular forma part de la llibertat d'expressió. Així com que el ministre de l'Interior -que és diputat per Barcelona i hauria de conèixer la seva circumscripció- afirmi que «és una incitació a l'odi que no hauria de quedar impune».
És clar que la reacció del conseller i portaveu del Govern, no admetent que a molts ciutadans la xiulada els ha pogut ferir -com passaria a Catalunya si es fes amb Els segadors- i afirmant que tot és degut al fet que el Govern d'Espanya «té tírria als catalans», tampoc és gaire racional. Menys racional és encara que quan tot Europa està alarmada pel terrorisme islàmic -que a Espanya ja vam patir el 2004-, la Comissió Mixta de Seguretat Estat-Generalitat no s'hagi reunit des del 2010, i els Mossos no puguin participar en una cimera de les policies europees a Barcelona sobre aquest terrorisme perquè les autoritats (totes dues) no s'han dignat a girar full d'un incident entre cossos de seguretat.
Una altra mostra d'irracionalitat és la de l'expresidenta de NavarraYolanda Barcina, que davant la possibilitat que Pamplona elegeixi un alcalde de Bildu ha dit que «es podria crear un clima similar al que va propiciar l'Alemanya de Hitler». A Sant Sebastià ja en van tenir un, segueix al mapa i acaba de perdre les eleccions. ¿La UPN és un partit conservador o una colla d'incultes nacionalistes espanyols? La irracionalitat sembla apoderar-se de la política espanyola i catalana, i en aquest cas els costos serien alts perquè sense racionalitat serà impossible tenir governs que abordin l'assignatura principal i pendent d'Espanya i Catalunya: adaptar el teixit econòmic a la globalització del segle XXI per poder competir amb Alemanya... i amb la Xina. Amb Corea i amb Suècia.
Però afortunadament la irracionalitat no sempre venç. Dimarts vam veure com Ada Colau va deixar el seu uniforme d'activista anticapitalista i va fer pinya amb Trias i Collboni perquè Barcelona no perdi la capitalitat mundial del mòbil. És més intel·ligent que proclamar que el Govern d'Espanya té tírria als catalans. Entre altres coses, perquè Madrid també va contribuir a la capitalitat del mòbil.
Una altra mostra és la consulta d'Unió als seus militants en què es posen algunes condicions de sentit comú a la lluita pel màxim autogovern: que es perseveri en el diàleg amb l'Estat (i s'haurà de perseverar fins a l'extenuació), que no s'emprengui cap «procés constituent» al marge de la llei i que es tingui en compte que en cap cas Catalunya pot quedar fora de la Unió Europea. L'agit-propindependentista estava incendiat ahir al matí, però després el president Mas -responent a Miquel Iceta- va assegurar compartir les condicions que Unió desitja imposar al procés.
Si el mòbil serveix perquè Colau actuï com a alcaldessa d'una gran ciutat que ha de competir al món i el laboriós part de Ramon Espadaler aconsegueix que Mas repensi algunes coses, haurem fet un pas cap a la racionalitat. Potser passarem de l'èpica de la sublevació a la prosa del treball i la reforma. Menys excitant però més fructífera. Més danesa i menys bolivariana.
