PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ENTRE ELS MUNTELLS I LA TANCADA (3)

Necessitat de pacte social

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Catalunya pateix tres crisis superposades: l'increment de la desigualtat, que la recuperació econòmica no resol; la relació amb l'Estat, causa i efecte de bona part de la situació i la sensació d'ofec, i la desconfiança ciutadana en les institucions i sobretot els seus gestors, aguditzada pels casos de corrupció. La suma de totes tres genera una forta inestabilitat social i política, només temperada per la solidesa del marc europeu. Però Europa no es fica en afers interns, si no és massa tard. I Espanya no està en condicions d'aportar pal·liatius o solucions a la triple crisi. Com tantes vegades al llarg de la història, els catalans ens hem d'espavilar a resoldre els nostres problemes sense la connivència o el suport d'un marc estatal.

¿Com ens ho hem fet? En els últims cinc segles, a través de pactes entre les institucions i els diversos sectors de la societat, amb compromisos que salvin els interessos d'uns i altres. Quan no hi ha hagut pacte, Catalunya ha patit tenses sotragades i s'ha esquinçat en sagnants lluites internes. I viceversa, quan els seus estaments han pactat, ha crescut i prosperat. La lectura de l'últim llibre de l'historiador Josep Fontana, La formació d'una identitat, ho explica en una síntesi ben clara. No en va Fontana és un dels millors deixebles del gran Vicens Vives. Potser podríem arribar a dir que la famosa alternança entre seny i rauxa respon sobretot a aquest factor. Amb pacte social, seny i més benestar. Sense pacte, tensió a l'alça fins a la rauxa destructiva.

En els últims decennis, hem confós el sentit del llegendari pactisme català. Molts han fet veure que el pactisme es manifestava de cara enfora, i no és així. Menys cert és que pactisme signifiqui submissió al poder central de l'Estat. El pacte de Sant Sebastià, ja en ple segle XX, que propiciava la segona República, no es va complir per part de cap de les dues bandes, si no és d'una manera molt insatisfactòria i parcial, amb el tràgic desenllaç de la guerra i la dictadura. Per moltes vegades que els catalans hagin generat iniciatives per millorar les relacions de la capital amb Catalunya, la resposta es basa en dues constants, la incomprensió i la imposició. D'aquí l'increment de l'independentisme, al qual s'han sumat ara una porció important de les classes mitjanes moderades.

Que l'independentisme no sigui prou majoritari, s'explica per dues causes. Una de caràcter identitari, ja que gran part dels catalans se senten lligats emocionalment a Espanya. L'altra, al meu parer la principal, és l'absència de pacte social. D'una manera vaga i genèrica, l'independentisme es vol associar a la millora de la riquesa disponible i el seu repartiment. Però s'absté de formular i avançar en quins termes. En comptes d'això, trasllada la perspectiva d'un nou benestar a un futur que és hipotètic, a més d'incert. Les últimes eleccions demostren que el desig social de disminució de la desigualtat i la fi dels abusos és tan o més potent que l'independentisme. Tot i això, el full de ruta que Esquerra Republicana imposa a Convergència no parla de la desigualtat ni proposa fórmules per revertir-la. No en paral·lel. No com a gran prioritat.

Arribats aquí, la pregunta és: ¿fins a quin punt són imprescindibles els instruments d'Estat, dels quals no disposem per emprendre un nou pacte social? Encara que la resposta sigui pessimista, és evident que no calen gaires instruments per iniciar un diàleg i per arribar a propostes acordades. En aquest sentit, i encara que cap polític hagi formulat ni tan sols la conveniència d'aquest pacte, les predisposicions d'una part són immillorables, malgrat les aparences. Tan sols s'hi oposarien el PP, perquè està en contra de la igualtat, i Ciutadans, perquè qualsevol formulació de pacte entre catalans comportaria un increment de les demandes de sobirania.

Poques vegades en la seva història, Catalunya ha comptat amb una dreta tan ma­joritàriament inclinada a acceptar un pacte social. Potser no li correspon la iniciativa, més que res per manca de credibilitat. Potser, o sense el potser, la nova i la vella esquerra estan massa ocupades en el seu afany, justificable però insensat, de destruir la dreta. Més valdria que reclamessin un espai de diàleg però van a pinyó fix. No volen com a interlocutora la dreta nacionalista, per ràbia i per interès electoral. Però el fet que els vells i els nous actors de la política s'ocupin d'altres qüestions no comporta per força la inviabilitat d'un pacte social. Molt menys encara comporta que en disminueixi la necessitat. Si no hi som a temps, qui sap quan i com, però això acabarà petant.

LA MALA EDUCACIÓ

Les darreres eleccions municipals del 24 de maig han posat de manifest la mala educació que tenen alguns polítics quan van resultar perdedors.

Segurament els dos exemples més clars les personifiquen Esperanza Aguirre per una part i Rita Barberá per l’altra.

Esperanza Aguirre va estar durant tota al campanya fustigant Manuela Carmena, la candidata deAhora Madrid, llista vinculada a Podemos. Però quan l’evidència es fa realitat, s’haurien de guardar els formes i l’Espe no ho va fer.

Durant la campanya era evident que la llista de Manuela Carmena trauria un grans resultats, però potser ningú esperava que tan bons, fins el punt de quedar-se a només un regidor del PP. A partir d’aquí, l’Espe, va començar a moure els seus tentacles, esperant que algú s’hi deixés enredar. Però ningú va caure al seu parany que no era un altre que, primer, ser l’alcaldessa electa de Madrid i, segon, en el cas de no poder-ho ser, si, al menys, formar part de l’equip de govern.

Durant el ple d’investidura és habitual que puguin intervenir els portaveus de la resta de partits que, en el seu discurs, solen traçar les línies mestres de com es pensa actuar durant els 4 anys de legislatura. Solen ser discursos políticament correctes, carregats de bones intencions i, sovint de ma estesa cap a l’alcalde i del seu equip. El de l’Espe, no. Esperanza Aguirre va aprofitar el seu torn para tornar a carregar contra Manuela Carmena. Deplorable.

Però com amb això no en tenia prou, sembla que els becaris de l’Aguirre van remenar per les xarxes socials esperant algun drap brut en el passat dels candidats de Ahora Madrid. I els van trobar. Van haver de retrocedir 4 anys fins el 2011, per a trobar uns tuïts comprometedors en el compte del Regidor de Cultura Guillermo Zapata i fins i tot el de Participació Ciutadana i Transparència Pablo Soto. La pregunta és: No ho podrien haver dit abans? Segurament ho van fer en el moment que més mal podia causar.

A Rita Barberá també sé la coneixia el suficient com per a que no ens estranyéssim massa de la seva actitud. Només cal recordar les Falles d’aquest anys quan va fer befes als familiars de les víctimes del Metro de València. Falta d’elegància, però sobre tot una falta d’educació monumental. Però tal vegada no era el que semblava, coneixen com es coneixia per tota València la seva addicció per la ginebra, igual aquell dia anava una mica més carregada del que hi solia anar normalment.

Rita, a diferència de l’Espe, ja ni es va presentar a la presa de possessió del nou alcalde de Compromís Joan Ribó. Va renunciar a l’acta per a no haver de veure com sé li entregava la vara d’alcalde.

Hi ha qui diu que la vara d’alcalde l’entrega el sortint. No té perquè. També la pot lliurar el president de la mesa d’edat i que és el més gran d’edat entre tots els regidors electes.

Així va passar a Amposta. Mentre José Tomás Reverté va ser el president de la mesa, Miquel Subirats com a regidor més jove, va exercir de vocal. Va ser el primer qui va fer entrega de la vara al nou alcalde Adam Tomàs.

Mentre, a primera fila, els dos anteriors alcaldes Joan Maria Roig i Manel Joaquim Ferré, acompanyats de els seves respectives esposes i Josep Gil, que va ser el primer alcalde democràtic després de la dictadura de Franco.

Potser el protocol de l’Ajuntament així ho tenia previst, però no veig el motiu del perquè les esposes dels exalcaldes havien de tenir un lloc de més privilegi que altres exregidors relegats a les fileres posteriors.

No obstant, la polèmica de la jornada va tenir com a protagonistes a Manel Ferré i la seva esposa que se’ls va poder veure riure de forma molt distesa.

Aquesta actitud contrasta i molt amb la que va protagonitzar el mateix Ferré hores abans de l’acte durant la recepció d’un grup d’empresaris xinesos a la seu del Consell Comarcal on va mostrar un semblant trist i abatut.

De que reien? No sé si ho sabre mai del segur, però és un comportament lleig que també demostra la seva mala educació.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 19-06-2015

El cotxe gris està aparcat en sentit contrari de la circulació.
Però la pregunta és: Com sortirà d'aquí? 

1.- Si surt cap avant, seguirà fent una infracció.
2.- Si surt marxa enrere, a part de seguir fent una infracció, pot provocar un accident, perquè ja sé sap que la visibilitat mai és la mateixa.