Necessitat de pacte social

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Catalunya pateix tres crisis superposades: l'increment de la desigualtat, que la recuperació econòmica no resol; la relació amb l'Estat, causa i efecte de bona part de la situació i la sensació d'ofec, i la desconfiança ciutadana en les institucions i sobretot els seus gestors, aguditzada pels casos de corrupció. La suma de totes tres genera una forta inestabilitat social i política, només temperada per la solidesa del marc europeu. Però Europa no es fica en afers interns, si no és massa tard. I Espanya no està en condicions d'aportar pal·liatius o solucions a la triple crisi. Com tantes vegades al llarg de la història, els catalans ens hem d'espavilar a resoldre els nostres problemes sense la connivència o el suport d'un marc estatal.

¿Com ens ho hem fet? En els últims cinc segles, a través de pactes entre les institucions i els diversos sectors de la societat, amb compromisos que salvin els interessos d'uns i altres. Quan no hi ha hagut pacte, Catalunya ha patit tenses sotragades i s'ha esquinçat en sagnants lluites internes. I viceversa, quan els seus estaments han pactat, ha crescut i prosperat. La lectura de l'últim llibre de l'historiador Josep Fontana, La formació d'una identitat, ho explica en una síntesi ben clara. No en va Fontana és un dels millors deixebles del gran Vicens Vives. Potser podríem arribar a dir que la famosa alternança entre seny i rauxa respon sobretot a aquest factor. Amb pacte social, seny i més benestar. Sense pacte, tensió a l'alça fins a la rauxa destructiva.

En els últims decennis, hem confós el sentit del llegendari pactisme català. Molts han fet veure que el pactisme es manifestava de cara enfora, i no és així. Menys cert és que pactisme signifiqui submissió al poder central de l'Estat. El pacte de Sant Sebastià, ja en ple segle XX, que propiciava la segona República, no es va complir per part de cap de les dues bandes, si no és d'una manera molt insatisfactòria i parcial, amb el tràgic desenllaç de la guerra i la dictadura. Per moltes vegades que els catalans hagin generat iniciatives per millorar les relacions de la capital amb Catalunya, la resposta es basa en dues constants, la incomprensió i la imposició. D'aquí l'increment de l'independentisme, al qual s'han sumat ara una porció important de les classes mitjanes moderades.

Que l'independentisme no sigui prou majoritari, s'explica per dues causes. Una de caràcter identitari, ja que gran part dels catalans se senten lligats emocionalment a Espanya. L'altra, al meu parer la principal, és l'absència de pacte social. D'una manera vaga i genèrica, l'independentisme es vol associar a la millora de la riquesa disponible i el seu repartiment. Però s'absté de formular i avançar en quins termes. En comptes d'això, trasllada la perspectiva d'un nou benestar a un futur que és hipotètic, a més d'incert. Les últimes eleccions demostren que el desig social de disminució de la desigualtat i la fi dels abusos és tan o més potent que l'independentisme. Tot i això, el full de ruta que Esquerra Republicana imposa a Convergència no parla de la desigualtat ni proposa fórmules per revertir-la. No en paral·lel. No com a gran prioritat.

Arribats aquí, la pregunta és: ¿fins a quin punt són imprescindibles els instruments d'Estat, dels quals no disposem per emprendre un nou pacte social? Encara que la resposta sigui pessimista, és evident que no calen gaires instruments per iniciar un diàleg i per arribar a propostes acordades. En aquest sentit, i encara que cap polític hagi formulat ni tan sols la conveniència d'aquest pacte, les predisposicions d'una part són immillorables, malgrat les aparences. Tan sols s'hi oposarien el PP, perquè està en contra de la igualtat, i Ciutadans, perquè qualsevol formulació de pacte entre catalans comportaria un increment de les demandes de sobirania.

Poques vegades en la seva història, Catalunya ha comptat amb una dreta tan ma­joritàriament inclinada a acceptar un pacte social. Potser no li correspon la iniciativa, més que res per manca de credibilitat. Potser, o sense el potser, la nova i la vella esquerra estan massa ocupades en el seu afany, justificable però insensat, de destruir la dreta. Més valdria que reclamessin un espai de diàleg però van a pinyó fix. No volen com a interlocutora la dreta nacionalista, per ràbia i per interès electoral. Però el fet que els vells i els nous actors de la política s'ocupin d'altres qüestions no comporta per força la inviabilitat d'un pacte social. Molt menys encara comporta que en disminueixi la necessitat. Si no hi som a temps, qui sap quan i com, però això acabarà petant.