LA TINENÇA DE BENIFASSÀ (3)

VILAFRANCA DE CONFLENT (7)

ON ESTAVA FA 40 ANYS?

Aquesta darrera setmana he llegit en diversos mitjans una pregunta: On estaves el 20-N fa 40 anys? 
És evident que Franco en ha marcat la vida a tots aquells que vàrem néixer durant el seu règim. Però la gran diferència entre els nostres pares (l’anterior generació) i nosaltres mateixos és que ells van viure la guerra i els pitjors anys del règim (repressió, racionament, estraperlo...) 
En canvi, nosaltres, la generació anomenada baby boom, ja visquérem els darrers anys del règim quan, en alguns aspectes, començava a cedir o al menys la repressió no era tan accentuada com havia segut, sobre tot, durant la dècada dels anys 40 on hi va haver una purga generalitzada dels republicans (sobre tot, però no els únics) que no van voler o no van poder marxar cap a l’exili. 
Tot i això, a l’escola encara ens feien cantar els himnes feixistes propis de l’època, commemorar el 20-N (recordeu la coincidència de dates: mort de José Antonio Primo de Rivera, l’ideòleg del règim i la de Franco) i ens donaven llet per a complementar la nostra alimentació. Aquesta llet, primer era en pols i més tard líquida de la Central Lechera de Tortosa, tancada ja fa molts i molts d’anys, però encara es conserva l’edifici a l’encreuament de la carretera de Tortosa amb el carrer Amposta, al costat de la Citroën) 
Després d’aquest preàmbul, anem al dia 20-N de 1975. En principi no semblava que hagués de ser un dia diferent. Certament feia dies que Franco estava agonitzant i les ràdios i la televisió ens donaven puntualment l’informe mèdic de l’equip habitual que atenia el dictador. 
Com cada matí d’un dia feiner, Conrado i jo ens trobàvem al començament del pont per la part de la Raval (nom com es coneix a la Galera la part que queda més enllà del barranc, cap al Sud) Ell vivia al carrer que ara es diu Camí de Godall (abans José Antonio) i jo al del Barranc, concretament a la granja de Huerta que primer havia estat una fàbrica de sansa. Des d’aquell punt marxàvem junts fins la parada de l’autobús que ens portaria a Tortosa. No recordo que mai ens haguéssim tingut d’esperar. Érem com dos cronòmetres. Evidentment l’horari de l’autobús ens marcava el temps a la primera hora del matí.    
Anàvem xerrant animadament, com qualsevol dia. Varem creuar el pont i continuàrem pel carrer Abadia, fins arribar a la Torra. A partir d’aquell punt, el que ara es diu carrer Major, tenia el nom de Generalisimo...  
Uns metres més enllà va sortir de casa Maria José que ens va fer la següent pregunta (segurament sense ni dir-nos bon dia): 

-Avui també hem d’anar?

A l’uníson, li responguérem amb una altra pregunta:

-Ja s’ha mort?  

-Sí! –Ens respongué ella molt més informada que nosaltres-

Li diguérem que sí, que havíem d’anar als nostres respectius centres d’ensenyament (Conrado a l’Escola de Maestria –avui IES de l’Ebre-, Maria José a les Teresianes i jo a la Cots) 
Allí ens van dir que no hi hauria classe durant una setmana, la qual cosa ens va alegrar molt, segurament més que la mort del propi Franco. 

PÀNIC!!

Un gran atemptat sempre és directament proporcional a l’estat de pànic de la població que l’ha patit, tot i que l’ona expansiva pot arribar a milers i milers de quilòmetres de distància gràcies als mitjans de comunicació.  

El pa`nic és un estat anímic del ser humà. Els animals tenen por, però no crec que tinguin pànic. Davant d’un perill imminent, els animals intenten escapar del lloc. Per als humans en canvi, no cal que hagi perill imminent, només cal percebre’l.

Salvant les distàncies us posaré un exemple que vaig viure ja fa molts d’anys. A la Galera, allà on ara hi ha el casal municipal i les pistes, encara hi havia les antigues dependències: l’edifici que albergava l’escorxador i la peixateria i al darrere, allà on ara hi ha l’auditori del casal, una simple pista per a jugar a handbol o futbol sala. A la part de davant, aprofitant l’amplada del carrer, s’hi feien bous. Evidentment eren festes majors. A la pista estàvem jugant a handbol. De sobte algú va cridar que s’havia escapat un bou... Tant els jugadors com el públic assistent, sense veure cap bou, varem córrer en direcció contrària d’on suposadament venia. Però allí hi havia un obstacle insalvable: la tanca de la granja de Germán. Van ser molts els que van saltar sobre l’esglaó que separava la part de baix feta de blocs de formigó de la de dalt, on hi havia una reixa... L’Assumpció, la dona de Germán, que havia escoltat crits i terrabastall, va sortir a veure que passava. Mentre preguntava que estava passant, una part de la tanca se’n va anar al terra.

Imatges molt semblants a aquesta van passar a principis de setmana a París. Mentre alguns ciutadans s’havien concentrar a un dels llocs on es va produir una de les massacres divendres 13, sembla ser que es van escoltar una mena de trets que va fer que la gent marxes esperitada passant, fins i tot, per sobre de l’improvisat altar aixecat com homenatge a les víctimes.

Els mitjans de comunicació i la policia no ajuden gens a tranquil·litzar la societat i que tot torni a la normalitat (al menys aparent) Jo o dic que s’hagi d’informar o que no s’hagin de prendre mesures, però dintre d’uns límits i, en el cas de els mesures policials, s’hauria de fer de la forma més discreta possible. Veure policies amb armilles antibales i metralleta en ma, per una part et pots sentir més protegit, però per l’altra es fa evident que alguna cosa pot passar en qualsevol moment.

A mi m’ho han manifestat alguns companys: tinc temor! –m’han dit amb tota sinceritat-. En canvi jo penso que el que tingui que passar passarà i tampoc cal pegar-li més voltes.

L’altre dia una companya de treball deia que hi havia moltes més possibilitats de patir un accident greu de transit que no que t’afectés un atemptat i que la gent, quan agafava el cotxe no era conscient de que podien patir un contratemps. Sempre ens lamentem de les coses quan han passat. A partir d’aquí es prenen totes les mesures que tenen a l’abast els governants fins que sembla que tot torna a la normalitat. Després ve una època de relaxament col·lectiu fins que torna a passar un altre fet extraordinari.

S’hauria de fer és més prevenció per a evitar que tornin a passar fets com aquests i això passa per no relaxar-se mai. En canvi, les polítiques que ara s’estan aplicant, en opinió de molts experts, són errònies.

La violència no es pot combatre amb més violència, perquè a la vegada en generarà més i s’entrarà (de fet ja s’ha entrat des de fa anys) en una espiral d’imprevisible final.

Em sembla bé que la prevenció de la que us parlava abans comenci a les escoles o els instituts, tal com es vol fer a Catalunya, però també, com han dit els experts, s’ha d’evitar que  partir d’ara, els xiquets musulmans es puguin veure vigilats constantment.

Ja sé sap que tots els excessos són dolents...