Aquesta darrera setmana he llegit en diversos mitjans una pregunta: On estaves el 20-N fa 40 anys?
És evident que Franco en ha marcat la vida a tots aquells que vàrem néixer durant el seu règim. Però la gran diferència entre els nostres pares (l’anterior generació) i nosaltres mateixos és que ells van viure la guerra i els pitjors anys del règim (repressió, racionament, estraperlo...)
En canvi, nosaltres, la generació anomenada baby boom, ja visquérem els darrers anys del règim quan, en alguns aspectes, començava a cedir o al menys la repressió no era tan accentuada com havia segut, sobre tot, durant la dècada dels anys 40 on hi va haver una purga generalitzada dels republicans (sobre tot, però no els únics) que no van voler o no van poder marxar cap a l’exili.
Tot i això, a l’escola encara ens feien cantar els himnes feixistes propis de l’època, commemorar el 20-N (recordeu la coincidència de dates: mort de José Antonio Primo de Rivera, l’ideòleg del règim i la de Franco) i ens donaven llet per a complementar la nostra alimentació. Aquesta llet, primer era en pols i més tard líquida de la Central Lechera de Tortosa, tancada ja fa molts i molts d’anys, però encara es conserva l’edifici a l’encreuament de la carretera de Tortosa amb el carrer Amposta, al costat de la Citroën)
Després d’aquest preàmbul, anem al dia 20-N de 1975. En principi no semblava que hagués de ser un dia diferent. Certament feia dies que Franco estava agonitzant i les ràdios i la televisió ens donaven puntualment l’informe mèdic de l’equip habitual que atenia el dictador.
Com cada matí d’un dia feiner, Conrado i jo ens trobàvem al començament del pont per la part de la Raval (nom com es coneix a la Galera la part que queda més enllà del barranc, cap al Sud) Ell vivia al carrer que ara es diu Camí de Godall (abans José Antonio) i jo al del Barranc, concretament a la granja de Huerta que primer havia estat una fàbrica de sansa. Des d’aquell punt marxàvem junts fins la parada de l’autobús que ens portaria a Tortosa. No recordo que mai ens haguéssim tingut d’esperar. Érem com dos cronòmetres. Evidentment l’horari de l’autobús ens marcava el temps a la primera hora del matí.
Anàvem xerrant animadament, com qualsevol dia. Varem creuar el pont i continuàrem pel carrer Abadia, fins arribar a la Torra. A partir d’aquell punt, el que ara es diu carrer Major, tenia el nom de Generalisimo...
Uns metres més enllà va sortir de casa Maria José que ens va fer la següent pregunta (segurament sense ni dir-nos bon dia):
-Avui també hem d’anar?
A l’uníson, li responguérem amb una altra pregunta:
-Ja s’ha mort?
-Sí! –Ens respongué ella molt més informada que nosaltres-
Li diguérem que sí, que havíem d’anar als nostres respectius centres d’ensenyament (Conrado a l’Escola de Maestria –avui IES de l’Ebre-, Maria José a les Teresianes i jo a la Cots)
Allí ens van dir que no hi hauria classe durant una setmana, la qual cosa ens va alegrar molt, segurament més que la mort del propi Franco.
És evident que Franco en ha marcat la vida a tots aquells que vàrem néixer durant el seu règim. Però la gran diferència entre els nostres pares (l’anterior generació) i nosaltres mateixos és que ells van viure la guerra i els pitjors anys del règim (repressió, racionament, estraperlo...)
En canvi, nosaltres, la generació anomenada baby boom, ja visquérem els darrers anys del règim quan, en alguns aspectes, començava a cedir o al menys la repressió no era tan accentuada com havia segut, sobre tot, durant la dècada dels anys 40 on hi va haver una purga generalitzada dels republicans (sobre tot, però no els únics) que no van voler o no van poder marxar cap a l’exili.
Tot i això, a l’escola encara ens feien cantar els himnes feixistes propis de l’època, commemorar el 20-N (recordeu la coincidència de dates: mort de José Antonio Primo de Rivera, l’ideòleg del règim i la de Franco) i ens donaven llet per a complementar la nostra alimentació. Aquesta llet, primer era en pols i més tard líquida de la Central Lechera de Tortosa, tancada ja fa molts i molts d’anys, però encara es conserva l’edifici a l’encreuament de la carretera de Tortosa amb el carrer Amposta, al costat de la Citroën)
Després d’aquest preàmbul, anem al dia 20-N de 1975. En principi no semblava que hagués de ser un dia diferent. Certament feia dies que Franco estava agonitzant i les ràdios i la televisió ens donaven puntualment l’informe mèdic de l’equip habitual que atenia el dictador.
Com cada matí d’un dia feiner, Conrado i jo ens trobàvem al començament del pont per la part de la Raval (nom com es coneix a la Galera la part que queda més enllà del barranc, cap al Sud) Ell vivia al carrer que ara es diu Camí de Godall (abans José Antonio) i jo al del Barranc, concretament a la granja de Huerta que primer havia estat una fàbrica de sansa. Des d’aquell punt marxàvem junts fins la parada de l’autobús que ens portaria a Tortosa. No recordo que mai ens haguéssim tingut d’esperar. Érem com dos cronòmetres. Evidentment l’horari de l’autobús ens marcava el temps a la primera hora del matí.
Anàvem xerrant animadament, com qualsevol dia. Varem creuar el pont i continuàrem pel carrer Abadia, fins arribar a la Torra. A partir d’aquell punt, el que ara es diu carrer Major, tenia el nom de Generalisimo...
Uns metres més enllà va sortir de casa Maria José que ens va fer la següent pregunta (segurament sense ni dir-nos bon dia):
-Avui també hem d’anar?
A l’uníson, li responguérem amb una altra pregunta:
-Ja s’ha mort?
-Sí! –Ens respongué ella molt més informada que nosaltres-
Li diguérem que sí, que havíem d’anar als nostres respectius centres d’ensenyament (Conrado a l’Escola de Maestria –avui IES de l’Ebre-, Maria José a les Teresianes i jo a la Cots)
Allí ens van dir que no hi hauria classe durant una setmana, la qual cosa ens va alegrar molt, segurament més que la mort del propi Franco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada