divendres, 25 de març del 2016

La Catalunya connectada

JOAN TAPIA
Periodista

Que Josep Maria Álvarez dirigeixi la UGT i Juan Rosell la CEOE són dues dades rellevants


Ja abans de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, el president José Montilla va advertir del risc de «desafecció» de part de la societat catalana respecte a les institucions espanyoles. Després les coses han empitjorat i després de la seva victòria del 27-S amb el 47,8% dels vots, l’independentisme proclama arribada l’hora de «la desconnexió».
Però els catalans no volen realment desconnectar si observem el que està passant. Comencem pel Parlament, que proclama un dia la pèrdua d’autoritat i legitimitat del Tribunal Constitucional i recorre l’endemà les decisions d’aquest mateix tribunal que anul·len iniciatives del legislatiu català.
Però anem més enllà. Dissabte a la matinada, el congrés de la UGT va elegir secretari general amb el 51% dels vots el fins ara secretari de la UGT catalana, Josep Maria Álvarez. La lliçó és doble. Per una banda, la UGT catalana no només no desconnecta de l’espanyola, sinó que també vol dirigir-la. Per l’altra, un dels dos grans sindicats espanyols no té inconvenient a ser manat per un de català que s’ha manifestat a favor de la reforma federal de la Constitució i del dret a decidir. A Catalunya se subratlla que hi ha hagut campanya contra Álvarez, però el més substancial és que s’hi ha presentat i ha sortit. I el 51% d’Álvarez no està gaire allunyat del 53% de Cándido Méndez fa 22 anys.
En el camp de la patronal empresarial passa fins i tot un fet més rellevant. Fa molt poc, la CEOE va reelegir Juan Rosell com a president, tot i que el procés independentista estava en tot el seu apogeu.
I el més important torna a ser que Foment, la patronal catalana, i el mateix Juan Rosell van voler la reelecció i que els empresaris espanyols el van recolzar.
Per la seva part, l’Institut de l’Empresa Familiar, que té més de think tank empresarial que de patronal, està presidit també –i no és ni de bon tros la primera vegada– per un altre empresari català, en aquest cas Javier Moll, propietari de diaris en moltes parts d’Espanya, començant per la Girona de Carles Puigdemont.
I convindria afegir que malgrat que Juan Rosell és un liberal hayekià i Josep Maria Álvarez, un sindicalista clàssic, les relacions personals entre tots dos són de confiança, i que tots dos aposten perquè l’Estat consideri prioritari allò que resulti del diàleg i el pacte entre la patronal i els sindicats.
Però no és només entre els interlocutors socials on no hi ha desconnexió. El líder més valorat a Espanya, per sobre de Mariano Rajoy, de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias, és Albert Rivera, el dirigent del segon partit català el 27-S. I Rivera és també el que més va convèncer en els dos recents debats d’investidura, segons la recent enquesta d’EL PERIÓDICO.
És més, el president preferit avui pels espanyols, segons el sondeig d’aquest diari, és Pedro Sánchez, però mentre que a Espanya consideren que seria un bon president el 43% dels enquestats (contra el 48%), a Catalunya l’expectativa és bastant superior, del 50% davant el 42%. ¡El líder del criticat PSOE genera més confiança a la Catalunya desconnectada que a l’Espanya dels partits «unionistes»!
La conclusió és que a Catalunya hi ha bastanta desafecció, però escassa desconnexió. Molts catalans, ja siguin sindicalistes, empresaris o polítics, continuen apostant –com sempre va fer històricament el catalanisme– no només perquè s’escolti a Espanya la veu de Catalunya, sinó també per ocupar quotes de poder rellevants en la societat espanyola. Com una nació que representa el 16% de la població, el 19% del PIB i el 26% de les exportacions, Catalunya no ha de deixar de fer si es comporta amb realisme i intel·ligència.

dijous, 24 de març del 2016

PENAL I GOL... (I NO VA DE FUTBOL)

L’aflorament de casos de pederàstia els darrers anys, no és fruit de la casualitat, sinó del canvi de mentalitat de la societat. Abans, quan algú patia abusos sexuals, callava; si la família se’n assabentava, callava... El motiu? La vergonya, la por o segurament totes dues coses.
Silenciar un trauma, sobre tot quan es pateix a la infància, pot tenir greus repercussions tota la vida. Explicar-ho i fer teràpia, ajuda molt. No sóc psicòleg per afirmar si s’aconsegueix superar en tots els casos (suposo que no) o quin és percentatge d’afectats que el poden deixar enrere.
Però com passa sempre, quan la societat és conscient del problema i comença a posar mesures per al menys intentar que no torni a passar, cap la possibilitat de que es pequi en excés, es a dir, que es vulgui vetllar tant per a eradicar el problema que s’acabi per crear-ne un altre (de problema)
Fa uns mesos es va obrir la inscripció per a que els ensenyants es poguessin apuntar a les llistes per aspirar en un futur a una plaça en un centre públic. Aquest any, per primer cop, se’ls exigia un certificat de penals per a demostrar que no havien estat implicats en cap cas de pederàstia.
Van ser tantes les sol·licituds, que les oficines tramitadores no donaven a l’abast i van haver d’habilitar nous canals a part d’allargar el termini d’inscripció per a que tots els aspirants poguessin incorporar-se a les llistes.
Els mateixos certificats de penals també s’estan exigint als aspirants a monitors de menjador, de lleure, etc. A tots aquells que han de treballar (o relacionar-se) amb xiquetes i xiquets.
Imagino que fins aquí ho torbareu correcte i encara no heu vist el problema per cap lloc, ja que la massiva tramesa de certificats, en si, és un problema menor. Ara us ho explico. El problema arriba quan aquesta obligació arriba a d’altres col·lectius com poden ser les colles castelleres.  
La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (una mena de federació) ja ha comunicat a totes les colles amb seu a Catalunya (aproximadament unes 80) que l’administració pot arribar a exigir-los el certificat de penals a tots aquells que estiguin en contacte amb les xiquetes i xiquets (a l’argot casteller canalla)
A les colles castelleres hi ha dues juntes: la de govern i la tècnica. I dintre de la tècnica els responsables de cada part del castell: des del cap de colla, passant pels de pinyes, troncs i canalla. Però a l’hora de la veritat tots els castellers tenim en un o d’altre moment contacte amb la canalla.
Però a diferència de les competicions esportives, els castellers no ens canviem als vestuaris. O sé surt vestit de casteller des de casa o es canvia abans de començar l’actuació a la pròpia plaça. A part d’això, les xiquetes i xiquets, sempre viatgen amb els pares o alguna persona responsable que els hauria de tenir controlats en tot moment. No dic que no es puguin donar abusos, però em sembla molt complicat que passi.
Acabaré amb un reflexió. Segons els estudis que s’han fet sobre les agressions sexuals als infants, el 85% dels abusos es cometen dintre de l’entorn familiar (i en el 90% dels casos els comenten els homes) Per tant, hi ha molt més risc de patir una agressió per part d’un progenitor o un familiar proper que una persona aliena a la família. Es demanarà també un certificat de penals als pares, tiets, cosins, etc. No us sembla surrealista?  
Em sembla que ens volen colar un gol... I en posició de fora de joc...  

LES FOTOS DEL DIA. POSTA DE SOL A TORTOSA I VINALLOP











LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 24-03-2016

La Ràpita. Carrer Gorria. 

Simbologia feixista.