Dilluns passat, des de la primera
hora del matí, la programació en català de la Cadena SER, sé va fer ressò del
concepte pobresa farmacèutica que, tot i que no es nou, es força desconegut per
la majoria dels ciutadans.
Tot i que no me passo el dia
enganxat a la ràdio (per raons òbvies), vaig tenir ocasió d’escoltar-ho un
parell de vegades: a la desconnexió d’abans de les 8 del matí i al programa el
Balcó que s’emet entre les 7 i les 8 de la tarda.
Van parlar professionals
sanitaris i voluntaris que porten a terme una tasca digna d’elogi donant suport
sobre tot a malalts crònics que no tenen ingressos suficients per a poder
comprar els medicaments. Alguns d’aquest malalts, tal com passa a d’altres
àmbits, com per exemple els que pateixen pobresa energètica, viuen amb els seus
ascendents i de la pensió d’aquests, ja que la prestació o pensió que solen
cobrar és molt minsa.
Vaig escoltar també que a
Barcelona capital (i només actua a aquest àmbit) s’ha creat una mena de
patronat (la veritat, no me vaig quedar amb el nom, però després de buscar-ho
per Internet bé podria tractar-se del Fons Social de Medicaments contra la
pobresa farmacèutica) per a poder atendre el màxim número de pacients que
necessiten l’ajuda. El que passa que tenen un pressupost limitat i estan
col·lapsats. Segons van explicar, un dels membres del patronat és el propi
Govern de la Generalitat per mig de l’ICS, però que no fa cap aportació
dinerària...
Però tal com van explicar, a la
resta de Catalunya la situació és molt pitjor, ja que no hi ha cap tipus
d’associació que faci aquesta tasca.
El reportatge (per anomenar-lo
d’alguna manera) el van centrar al barri del Bon Pastor, on la taxa d’atur és
la més alta de Barcelona i l’esperança de vida està pels voltants dels 80 anys
(inferior a la resta de Catalunya) Una metge va explicar que sovint quan
recepta medicaments als seus pacients té la seguretat que no els compraran i
per tant, no seguiran el tractament indicat.
Paral·lelament vaig escoltar un
parell de falques publicitàries anunciant la solvència econòmica de Catalunya,
de la confiança que ens tenen els inversors estrangers citant fonts
d’organismes independents com per exemple Fira de Barcelona.
Quin organisme és el promotor de
les falques? Si heu pensant en la Generalitat de Catalunya, heu encertat...
Premi!! Tampoc cal ser un linx per a deduir de que es tracta d’una campanya
institucional i sí, té tota la pinta de que la finalitat és conscienciar a la
ciutadania sobre la viabilitat de ser un estat independent.
Però arribat a aquest punt,
pregunto:
-Quins criteris segueix el nostre
govern a l’hora de promoure campanyes institucionals?
-Davant de la despesa què
comporta una campanya així, hi ha una majoria de catalans que hi estan d’acord?
-No seria més útil destinar els
diners que costa la campanya a d’altres finalitats?
I posats a buscar finalitats,
segurament heu pensat que vaig a citar-vos-en una: la pobresa farmacèutica, què
és el tema del que us he parlat avui.
És curiós que la Generalitat no
destini ni un euro al consorci del qual us parlava anteriorment i, en canvi
faci campanyes institucionals de dubtosa finalitat.
