JOSEP OLIVER ALONSO
Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)
Entre els assumptes urgents que haurà d'abordar el nou Govern destaca, juntament amb l'ajust fiscal exigit per la Unió Europea, què fer amb les pensions. Tant per al Govern, que contempla amb preocupació com, fins i tot en aquests dos últims anys de creixement de l'ocupació (més d'1,5 milions de nous ocupats des del primer trimestre del 2014), s'ha buidat el fons de reserva de la Seguretat Social. Com per a l'oposició, per la manifesta voluntat de revertir la reforma de pensions de l'anterior Executiu.
Pel que fa a aquest assumpte hem de ser molt curosos, tant sobre la cobertura del sistema com de les seves perspectives de mitjà i llarg termini. Sobre a qui haurien de cobrir les cotitzacions dels ocupats, és inevitable que el Pacte de Toledo comenci a discutir el finançament de les pensions no directament contributives. Perquè si les de viudetat, uns 21.000 milions, es financessin amb càrrec als pressupostos generals de l'Estat, es liquidaria de cop el dèficit que arrossega anualment el sistema (uns 17.000 milions). Però aquest finançament amb impostos és, ara per ara, més que problemàtic.
Però siguin quines siguin les mesures que s'adoptin de manera immediata, els problemes del mitjà i, en especial, del llarg termini, són més seriosos. I això perquè la despesa en pensions tendeix a créixer inevitablement per efecte de l'augment del nombre de pensionistes i el de la pensió mitjana. En el primer cas, entre el 2005 i el 2015, aquells han passat dels 7,9 als 9,3 milions (pensionistes de totes les edats); i, en el segon, perquè les noves pensions són, de mitjana, superiors a les que surten del sistema per defunció: en el mateix període, la mitjana ha augmentat un 45,5%, des dels 609 als 867 euros.
La recent publicació de les projeccions de població 2016-2066 de l'INE ajuda a entendre a què ens enfrontem. Encara que és cert que el 2066 queda molt lluny, l'horitzó del 2031 està a la cantonada, i les expectatives per a aquest període ja resulten molt preocupants. Permetin-me resumir aquí les que ens importen.
Primer, els naixements continuaran caient: en el període 2016-2031, seran el 22% inferiors als 15 anys anteriors. Segon, aquesta pèrdua no seria el resultat de la disminució de la fecunditat, que es mantindria, sinó de la reducció de dones en edat fèrtil (les de 15 a 49 anys hauran caigut el 17% el 2031). Tercer, encara que l'INE espera una immigració positiva, menys naixements i més defuncions provocaran una pèrdua moderada de població: el -1,2% el 2031, uns 550.000 habitants menys.
Però, pel que fa al debat sobre les pensions, el que és realment rellevant és la distribució per edats d'aquesta disminució. Deixant de banda la dels nens (uns 880.000 menys el 2031), aquella pèrdua reflecteix el col·lapse d'un grup que resulta crític per al mercat de treball, el de 30 a 49 anys, que retrocediria un insòlit 29%, i passaria dels 14,6 milions actuals als 10,4 milions l'any 2031.
Aquestes contraccions es compensaran amb un lleuger augment del grup de 16 a 29 anys (uns 440.000) i amb els guanys dels de 50 a 64 anys (1,7 milions), que passaran d'aportar el 19,6% d'aquesta població el 2016 al 23,6% el 2031. I, en especial, per l'extraordinari augment dels de 65 i més anys: des dels 8,7 als 11,7 milions, el 35% més. Així, el pes dels potencials pensionistes (més grans de 64 anys), en l'actualitat el 18,7% de la població, augmentaria fins al 25,6% l'any 2031.
I a l'horitzó del 2066 la situació empitjora sensiblement: pèrdua de població de 5,4 milions, concentrada en nens (-2,4 milions) i adults en edat de treballar (-8,4 milions) i, parcialment, compensada amb l'augment de 65 i més anys (5,4 milions). Si es compleix aquest panorama, aquest últim grup significaria un insòlit 35% de la població el 2066.
És cert que en el molt curt termini hi ha efectius disponibles al mercat de treball que semblaria que podrien millorar la situació de la tresoreria de la Seguretat Social. Però no s'alegrin massa: una cosa és que hi hagi parats o inactius potencialment ocupables, i una altra, molt diferent, que tinguin la qualificació i l'experiència adequades per als nous llocs de treball. A més, en termes de la capacitat de generar recursos per al sistema, la situació pot ser pitjor del que podria esperar-se, pel negatiu impacte que té el creixent envelliment de la població sobre el creixement i la productivitat.
En tot cas, bona sort a la comissió del Parlament que ha de rediscutir el Pacte de Toledo. En necessitarà. En necessitem tots.
UAB i EuropeG
