dissabte, 17 de desembre del 2016
Dialogar no és negociar
JORDI MERCADER
Periodista.
Els contactes Govern-Govern queden lluny de la negociació i és legítim dubtar de la seva intencionalitat
El Govern de la Generalitat entén el diàleg com la fórmula per convocar un referèndum sense desobediència, i el Govern d'Espanya l'interpreta com la manera d'impedir que se celebri sense haver d'inhabilitar ningú. Amb les coses d'aquesta manera, el PP i Junts pel Sí podrien estar parlant durant mil anys sense cap resultat, limitant-se a dialogar sobre les bondats del diàleg.
El diàleg està sobrevalorat perquè es confon amb la negociació. Negociar implica un procés de cessió mútua per arribar a un pacte, el reconeixement de la legitimitat de les parts per acordar sobre el que es discuteix, i sobretot saber què es debat i quin és el marc de la negociació. L'independentisme i el Govern de l'Estat viuen en mons diferents, cadascun enrocat en els seus respectius mandats democràtics, uns per proclamar l'obediència a la llei vigent i altres per negar el compliment de les lleis contràries als seus interessos. Els uns a Mart i els altres a Saturn.
La negociació difícilment prosperarà sobre el plantejament de referèndum sí o no, o entre l'opció de l'immobilisme autonòmic i la secessió. Presentar la qüestió així, entre els dos radicalismes, seria una invitació al fracàs. Donant per descomptat l'interès dels defensors dels dos extrems per arribar a alguna part, potser s'haurien de plantejar començar a parlar, per després negociar seriosament, sobre una pregunta senzilla: ¿quina és la millor fórmula per donar satisfacció a les aspiracions dels catalans? L'interrogant implica acceptar l'àmbit de la reforma constitucional com a escenari polític, amb les limitacions imaginables a causa de la correlació de forces polítiques existents en el conjunt d'Espanya i a l'empat tècnic registrat a Catalunya sobre el futur del país. Corrent el risc que els votants catalans neguin el seu suport a la fórmula proposada; llavors, el missatge seria incontestable.
El diàleg d'aquestes setmanes queda lluny de la negociació i és legítim dubtar de la seva intencionalitat, encara que tots celebren la predisposició a parlar per por de ser assenyalats com a intransigents. Per si de cas, confonen el diàleg amb el simple respecte a les competències de cada Administració o el compliment dels compromisos adquirits en virtut d'aquestes. La convocatòria de comissions de consellers i de conferències de presidents i el fet d'assistir-hi són una obligació pròpia de la lleialtat institucional, són part del treball dels governants, no haurien de servir per proclamar o negar l'existència d'una voluntat de diàleg sobre la qüestió nacional.
Ens hem de fer a la idea d'una eventualitat que ens anuncia el desastre. En un Estat de dret capficat en la unitat indissoluble no és raonable pensar que la independència s'aconseguirà negociant ni encara menys dialogant; segurament tampoc ningú pot esperar que s'evitarà parlant. En l'actual dialèctica ens en anem perquè volem / us quedeu perquè ho diu la Constitució no hi ha marc de negociació.
divendres, 16 de desembre del 2016
LA FINA LÍNIA QUE SEPARA LES IDEOLOGIES
Comentava ahir mateix la dificultat a l’hora de dir si un partit és socialista o socialdemòcrata. La línia (imaginària per suposat) que separa totes dues ideologies és tan fina con fàcil de traspassar. Tret d’alguns països com Portugal on existeixen dos partits diferenciats, normalment a cada país hi ha un sol partit que assumeix bé les tesis socialistes, bé les socialdemòcrates. Igual passa amb la part més esquerrana del socialisme que es pot confondre perfectament amb el comunisme. Un exemple? Sabríeu dir-me quina ideologia té En Comú Podem? Difícil veritat?
Des de les primeres eleccions generals de 1977 sembla que tots els partits van a la recerca de la centralitat política. La Unión del Centro Democrático (UCD), on hi havia els polítics més moderats del règim anterior, però amb una clara ideologia de dreta, fins i tot va incorporar la paraula centre a la seva denominació. El PSOE i el PP també han mirat d’ocupar sempre aquest espai polític que, des del meu punt de vista és més utòpic que real.
Com acostumo a fer quasi sempre, el que heu llegit fins ara bé a ser el preàmbul del meu escrit i serà a partir d’ara quan entraré de fons amb el tema. Un tema que, quan ho he escoltat aquest matí a la SER he al·lucinat en colors.
Explicaven a l'emissora de ràdio del grup PRISA que segon han pogut saber, al proper congrés de Ciudadanos/Ciutadans (C’s), canviaran del seus estatuts l’actual ideologia socialdemòcrata per la liberal progressista. Au, au...!!
No m’hagués pensat mai que C’s pogués tenir una ideologia socialdemòcrata. M’hauria agradat estar present quan es van redactar els estatuts i els arguments del debat que finalment es van tenir en compte per a prendre la decisió d’incorporar-ho. Sabeu el que us dic? Què a la boca sé li pot fer dir qualsevol cosa i no necessàriament ha de ser la veritat.
Fem-ho fàcil. Si separem els partits polítics en dos grups (dreta i esquerra) pràcticament tothom coincidirà amb mi que C’s té una ideologia de dreta, fins i tot molt propera a la del PP.
Amb el canvi estatutari previst molt probablement es farà una aproximació més real al que realment són, tot i que és difícil esbrinar-ho. Com es diu vulgarment no són ni chicha ni limoná... Però sembla ser que a un ampli sector de la població ja els hi va bé... Així són ells també...
Fa 100 anys (i més i tot), només hi havia conservadors i liberals, fins que els obrers es van començar a organitzar creant els primers sindicats i partits de clara inspiració socialista. La ideologia liberal se contraposava a la conservadora, tot i que només amb alguns matisos. Es podria dir que eren els progressistes d’aquella època. Però poc a poc la ideologia liberal (sobre tot en allò que respecta a l’economia) va anar adoptant posicions cada vegada més conservadores. Per això quan es parla de teories econòmiques neoliberals sé sobreentén que estem parlant de posicions molt conservadores.
Si fa més d’un segle només hi havia dues o tres doctrines polítiques i en l’actualitat n’hi ha moltes més (a part d’aquells que diuen que són independents i els altres que diuen que són apolítics), s’entén que els partits, segons bufi el vent, poden adoptar per a les seves estratègies conceptes bàsics d’unes o les altres, modelant així un perfil sovint enganyós del partit. Per tant no ens hem d’estranyar si després acaben incomplint els seus programes.
LO POBLE QUE VOLEM 16-12-2016
De tot una mica... Fins i tot un bolquer de nadó.
Hi ha què ser molt brut!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)