JORDI MERCADER
Periodista.
Els contactes Govern-Govern queden lluny de la negociació i és legítim dubtar de la seva intencionalitat
El Govern de la Generalitat entén el diàleg com la fórmula per convocar un referèndum sense desobediència, i el Govern d'Espanya l'interpreta com la manera d'impedir que se celebri sense haver d'inhabilitar ningú. Amb les coses d'aquesta manera, el PP i Junts pel Sí podrien estar parlant durant mil anys sense cap resultat, limitant-se a dialogar sobre les bondats del diàleg.
El diàleg està sobrevalorat perquè es confon amb la negociació. Negociar implica un procés de cessió mútua per arribar a un pacte, el reconeixement de la legitimitat de les parts per acordar sobre el que es discuteix, i sobretot saber què es debat i quin és el marc de la negociació. L'independentisme i el Govern de l'Estat viuen en mons diferents, cadascun enrocat en els seus respectius mandats democràtics, uns per proclamar l'obediència a la llei vigent i altres per negar el compliment de les lleis contràries als seus interessos. Els uns a Mart i els altres a Saturn.
La negociació difícilment prosperarà sobre el plantejament de referèndum sí o no, o entre l'opció de l'immobilisme autonòmic i la secessió. Presentar la qüestió així, entre els dos radicalismes, seria una invitació al fracàs. Donant per descomptat l'interès dels defensors dels dos extrems per arribar a alguna part, potser s'haurien de plantejar començar a parlar, per després negociar seriosament, sobre una pregunta senzilla: ¿quina és la millor fórmula per donar satisfacció a les aspiracions dels catalans? L'interrogant implica acceptar l'àmbit de la reforma constitucional com a escenari polític, amb les limitacions imaginables a causa de la correlació de forces polítiques existents en el conjunt d'Espanya i a l'empat tècnic registrat a Catalunya sobre el futur del país. Corrent el risc que els votants catalans neguin el seu suport a la fórmula proposada; llavors, el missatge seria incontestable.
El diàleg d'aquestes setmanes queda lluny de la negociació i és legítim dubtar de la seva intencionalitat, encara que tots celebren la predisposició a parlar per por de ser assenyalats com a intransigents. Per si de cas, confonen el diàleg amb el simple respecte a les competències de cada Administració o el compliment dels compromisos adquirits en virtut d'aquestes. La convocatòria de comissions de consellers i de conferències de presidents i el fet d'assistir-hi són una obligació pròpia de la lleialtat institucional, són part del treball dels governants, no haurien de servir per proclamar o negar l'existència d'una voluntat de diàleg sobre la qüestió nacional.
Ens hem de fer a la idea d'una eventualitat que ens anuncia el desastre. En un Estat de dret capficat en la unitat indissoluble no és raonable pensar que la independència s'aconseguirà negociant ni encara menys dialogant; segurament tampoc ningú pot esperar que s'evitarà parlant. En l'actual dialèctica ens en anem perquè volem / us quedeu perquè ho diu la Constitució no hi ha marc de negociació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada