Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Com al PSOE, als sindicats els aplica una de les seves estratègies favorites: la temible 'abraçada Rajoy': ni una mala paraula, ni una bona acció
La bona notícia és que els sindicats segueixen vius. La dolenta és que al Govern que presideix Mariano Rajoy no el preocupa gaire, almenys de moment. La primera suposa gairebé un miracle, la segona semblava previsible. En l’agenda de Rajoy, les organitzacions sindicals són com el PSOE: figurants necessaris per completar amb èxit la representació d’allò que se suposa ha de fer un govern en minoria, dialogant i disposat a arribar a acords. A tots dos sembla que els aplicarà una de les seves estratègies favorites davant els seus contrincants: la temible abraçada Rajoy: ni una mala paraula, ni una bona acció.
El company Mariano farà totes les abraçades que faci falta, però no es mourà ni una mica de les seves polítiques, més enllà d’algun detall que pugui lluir en els titulars dels mitjans de comunicació sense disparar-se de preu. Podran parlar tant com vulguin de ponts festius i horaris laborals, però la reforma laboral no es toca i l’enèsim enderrocament privatitzador de les pensions s’accelera.
CANVI DE MODEL
La devaluació salarial, la precarització del mercat de treball i la pèrdua de drets laborals i socials van venir amb la crisi, però no se n’aniran amb la recuperació. Les polítiques desenvolupades pels governs de Rajoy no van ser tan sols una resposta a la gran recessió. En realitat, la majoria d’aquestes polítiques només s’han utilitzat com a excusa per assegurar un altre objectiu: instaurar un canvi de model en el qual el treball és tractat com un bé que ha de ser barat i precari per assegurar els marges de benefici d’una elitempresarial que, majoritàriament, no sap crear riquesa; només els la sap arrabassar als altres.
Quan els anys daurats de la bombolla, els sindicats eren culpables perquè, es deia, amb les seves negociacions col·lectives i els seus convenis alentien la marxa triomfal d’una economia que no hauria de suportar tantes rigideses. Quan va arribar la crisi, els sindicats tambévan ser declarats culpables per no saber defensar aquells mateixos convenis que abans els retrèiem, o els drets socials que ens han anat arrencant un rere l’altre a major glòria del fetitxisme del dèficit.
UNA BONA NOTÍCIA
Després d’una dècada de setge, desgast i desprestigi sistemàtic, que les forces sindicals encara conservin alguna capacitat d’organització i mobilització porta una bona notícia per als que mantinguin l’esperança de recuperar algun dia aquell petit Estat de benestar que havíem començat a construir amb l’arribada de la democràcia.
Els sindicalistes fan bé de tornar al carrer. Hem arribat a un punt de descrèdit on facin el que facin els sindicats, sempre estarà malament. Si convoquen una vaga, es passen de bel·licosos i alarmistes; si es mobilitzen contra alguna cosa, molesten als que no en tenen cap culpa i només volen treballar, i si s’asseuen a negociar, són uns venuts i servidors del gran capital. En aquesta societat multimèdia de la veritat virtual no havia sigut mai tan cert allò que deia Oscar Wilde: que parlin d’un, encara que sigui bé, és el que compta.
