XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
«No tranquil». «Falta un pas». Així és com la CUP defineix la situació actual i referma la seva posició. Cal estar una mica ofuscat per no interpretar aquestes paraules en el sentit dels seus autors. El missatge de tranquil·litat que acompanya el no cupaire indica absència de nerviosisme, seguretat. Seguretat en ells mateixos, i en l’acord a què arribaran amb Junts pel Sí. És elemental. Ara bé, ¿què significa això del pas que falta? Una nova concessió, as de la màniga o jugada mestra d’Artur Mas que els porti a reconsiderar el no? Si fem honor a la millor definició que conec dels catalans –uns somiatruites pragmàtics–, ara convé ser una mica menys il·lusos i un pelet més pràctics.
A cap comentarista, i menys si se les dóna d’analista, li agrada enganxar-se els dits. Tot i aquesta comprensible prudència quan s’escriu sobre un polític de l’envergadura de Mas, les possibilitats que sigui investit en aquesta legislatura han estat molt properes al zero des del primer moment. El temps transcorregut des del 27-S, quan es va confirmar que uns pocs milers de vots l’obligaven a dependre de la CUP, fins al segon no, el de dijous, que es vol definitiu, hauria de servir per escampar la boira enquistada en el nervi òptic del comú de molts sobiranistes de bona fe.
Una cop aconseguida la penúltima fita, la de la presidència coral, el pas que la CUP demana, sinó és que l’exigeix, només pot ser un, fins i tot segons la lògica cartesiana: el pas que falta, l’ha de fer Mas, endarrere, i de seguida. Ignoro si el farà, però en les actuals circumstàncies és el més coherent i el més convenient, tant pel procés com per a ell mateix. No tan sols per evitar la humiliació progressiva; no tan sols perquè els catalans gaudirem, en aquesta breu legislatura, d’un corifeu en comptes d’una presidència; sinó sobretot perquè Convergència acumula tanta dinamita als fonaments que és insalvable. En conseqüència, algú ha de fer un nou partit. Feina de titans. I no n’hi ha gaires.
Això, que li diuen o li dirien en privat alguns dels pocs hi han tingut accés confidencial, és el que ha de fer. I abans de final de mes. Les alternatives són dues. Primera, collar la CUP fins a arrencar-li els dos famosos vots. En el cas molt improbable que se’n sortís, prosseguiria amb el seu descrèdit i encara pitjor amb el greu perill de la dinamita acumulada pel seu partit. Segona, anul·lar el plebiscit que va convocar i en part guanyar. ¿Algú amb tres dits de front creu que després d’aquest esfondrament repetiria Junts pel Sí? ¡No fotem! ¿Que no coneixem Oriol Junqueras?
Perduda la investidura, com més de pressa Artur Mas faci el pas enrere, millor pels 72 i els que els han votat. També millor per a ell.
A cap comentarista, i menys si se les dóna d’analista, li agrada enganxar-se els dits. Tot i aquesta comprensible prudència quan s’escriu sobre un polític de l’envergadura de Mas, les possibilitats que sigui investit en aquesta legislatura han estat molt properes al zero des del primer moment. El temps transcorregut des del 27-S, quan es va confirmar que uns pocs milers de vots l’obligaven a dependre de la CUP, fins al segon no, el de dijous, que es vol definitiu, hauria de servir per escampar la boira enquistada en el nervi òptic del comú de molts sobiranistes de bona fe.
Una cop aconseguida la penúltima fita, la de la presidència coral, el pas que la CUP demana, sinó és que l’exigeix, només pot ser un, fins i tot segons la lògica cartesiana: el pas que falta, l’ha de fer Mas, endarrere, i de seguida. Ignoro si el farà, però en les actuals circumstàncies és el més coherent i el més convenient, tant pel procés com per a ell mateix. No tan sols per evitar la humiliació progressiva; no tan sols perquè els catalans gaudirem, en aquesta breu legislatura, d’un corifeu en comptes d’una presidència; sinó sobretot perquè Convergència acumula tanta dinamita als fonaments que és insalvable. En conseqüència, algú ha de fer un nou partit. Feina de titans. I no n’hi ha gaires.
Això, que li diuen o li dirien en privat alguns dels pocs hi han tingut accés confidencial, és el que ha de fer. I abans de final de mes. Les alternatives són dues. Primera, collar la CUP fins a arrencar-li els dos famosos vots. En el cas molt improbable que se’n sortís, prosseguiria amb el seu descrèdit i encara pitjor amb el greu perill de la dinamita acumulada pel seu partit. Segona, anul·lar el plebiscit que va convocar i en part guanyar. ¿Algú amb tres dits de front creu que després d’aquest esfondrament repetiria Junts pel Sí? ¡No fotem! ¿Que no coneixem Oriol Junqueras?
Perduda la investidura, com més de pressa Artur Mas faci el pas enrere, millor pels 72 i els que els han votat. També millor per a ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada