L'independentisme oblida la realitat i la legalitat

JOAN TAPIA

Periodista

El Parlament va votar aquest dilluns, per 72 a 63 vots, la resolució independentista que és tant un telegrama de Declaració Unilateral d’Independència com un exercici de contorsionisme perquè els 10 diputats de la CUP permetin la investidura del candidat de Junts pel Sí. Però a la tarda Artur Mas ja va reconèixer que sense investidura l’anomenat procés quedaria encallat.

Anem per parts. Tant la resolució com el discurs de Mas parteixen d’un punt de partida fals: que el 27-S va ser un mandat democràtic per anar cap a la independència exprés. I no és així. Per més que Mas s’hi esforci (i és aplicat), el 47,8% no és el 51%. I la majoria parlamentària de 72 diputats faculta –si realment existeix– únicament per governar d’acord amb l’Estatut. I en tot cas promoure’n la reforma, per a la qual cosa necessitaria 17 diputats més (els dos terços del Parlament). No per a cap altra cosa.

I els problemes no s’acaben aquí. Com bé va dir Mas, sense govern és impossible anar cap a la independència. Un vaixell sense capità no surt del port. I, vista la fredor ahir de la CUP, el més probable és que Mas no sigui investit ni demà ni dijous. No seria del tot anormal en un moment normal, però sí que ho és quan el que es pretén és ni més ni menys que trencar un Estat de la Unió Europea. Anar cap a la independència saltant-se la legalitat seria sempre un error, però presumir del projecte sense majoria per a la investidura pot portar no només al fracàs sinó al ridícul.

I hi ha un error conceptual majúscul. En el discurs de Mas hi va haver coses assenyades, com per exemple afirmar que el 47,8% del 27-S és una esmena a la Constitució. Una esmena sí, una autorització per enderrocar-la, no. I la queixa que la inversió de l’Estat serà aquest any (i molts) molt inferior al pes de Catalunya a Espanya (9,5% davant el 16% de població i el 19% del PIB) és, sí, un greuge permanent. Però aquest fet no justifica el to altiu amb el qual Mas parla d’Espanya. Catalunya no és un país extraordinari, un dels millors del món, en el qual tot el que va malament és per culpa d’Espanya, una democràcia de baixa qualitat. No és així. No hi ha hagut cap president espanyol que hagi confessat tenir comptes a Andorra i que tingui un fill –sense ofici conegut excepte la intermediació– amb una flota de cotxes de luxe.
Empat intern 

És evident que a Espanya li costa acceptar que Catalunya és una nació i/o que desitja més autogovern, però d’això –i del que els catalans van votar el 27-S– no s’infereix que la separació és la solució. En aquest assumpte a Catalunya hi ha un empat intern difícil de resoldre, entre altres coses perquè els independentistes l’esquiven. A Espanya costa admetre que més autogovern, com el d’Euskadi, podria ser una cosa a explorar. I la negativa de Mas o Mariano Rajoy a admetre la complexitat ha portat l’actual xoc de trens. Tot i que ara el Parlament declarant que es vol saltar la legalitat ajuda Rajoy. Ja no ha de justificar l’absència de diàleg durant tota una legislatura, en té prou repetint una obvietat: que la democràcia és el respecte a l’Estat de dret.

Mas i la majoria independentista es van tancar amb la seva única joguina. Tindrà conseqüències negatives per a tots. Només calia llegir l’enquesta d’aquest diari diumenge. Només el 35,6% recolza la desobediència. Catalunya serà el que vulguin els catalans, però per àmplies majories, minimitzant l’enfrontament intern i sense fer de triler al dir que el 47,8% és un mandat democràtic en unes eleccions convocades com a plebiscitàries. Sí, és una esmena a l’Espanya actual i a la tancada actitud del PP, però no pas un mandat per trencar Espanya.