JOAN TAPIA
Periodista
Confesso que em va costar vèncer el tedi intel·lectual durant el discurs d’investidura de dilluns. ¿Com podia el president insistir sense la més mínima vergonya en la peregrina idea del mandat democràtic amb el 47,8% dels vots? ¿Com podia afirmar que la desobediència a l’Estat de dret, la rebel·lia, és el que és millor per al país? ¿Com podia ser tan simplista per argumentar que Catalunya és un país modèlic i que tot el que és negatiu és perquè l’Estat espanyol, una democràcia de baixa qualitat, ens trepitja amb mala fe? ¿Creu que Jordi Pujol Ferrusola –que va dir en seu parlamentària sense ser desmentit que era un gran amic d’Artur Mas– va aprendre de Luis Bárcenas la seva professió de «dinamitzador econòmic»? ¿No sap que Bárcenas i Pujol júnior només poden triomfar en dos ecosistemes similars?
¿Com és que no calcula que partir Catalunya en dues meitats –ben visibles al Parlament– no la reforça enfront de Madrid? ¿No és conscient que l’unilateralisme independentista compromet l’autogovern que CDC deia –fa poc– que tant ens havia fet progressar? ¿No pot adonar-se que col·locar la independència, a la brava, al centre de la campanya electoral només afavorirà Mariano Rajoy i donarà munició als corrents menys amables del PP i d’altres partits?
Vaig respirar quan Carme Forcadell va aixecar la sessió. Junts pel Sí ha descarrilat perquè es nega a veure que per al seu quimèric objectiu no té al darrere ni la meitat dels catalans, ni una majoria per governar (li falten sis escons per a l’absoluta) i que, a més a més, la investidura de Mas és molt problemàtica. Difícilment el partit que va desallotjar –sense miraments– la plaça de Catalunya el 2011 tindrà el suport dels que encarnen els expulsats que poc després van obstaculitzar brutalment l’accés dels diputats al Parlament.
Dimarts hi va haver canvi. Inés Arrimadas el va atacar en pladestroyer brillant, efectiva i fins i tot una mica injusta. Miquel Iceta, amb ironia corrosiva, li va donar sense acritud un triple no: a la independència, a la il·legalitat i al seu lideratge. I Lluís Rabell va subratllar el transformisme: de l’abolició triomfal de successions a la tan negada renda mínima garantida. Però Artur Mas no es va enfonsar, sinó que va ressorgir i es va defensar com un contorsionista panxa enlaire. Amb brillantor parlamentària i sense perdre certa bonhomia. No va guanyar perquè proposa un disbarat majúscul, però es va currar (és el verb que va escollir) la investidura. A la tarda, Xavier García Albiol, que va disparar al màxim però va confondre el pacte de finançament del tripartit amb el de CiU, li va brindar moments de mordaç brillantor i li va permetre arrencar aplaudiments a la seva bancada.
I llavors va arribar el festeig. L’objectiu de Mas només seria possible en un lamentable escenari kosovar, i ja ha tingut dues fallides dissolucions. Però té caràcter i se sobreposa a la desgràcia. I és un gran tàctic que disfruta mentre curra. Avui l’objectiu és seduir la CUP; després… Déu proveirà. I no va regatejar esforços, fins i tot va vorejar l’adulació a Antonio Baños, que citava Bakunin i Sant Agustí. Com ha escrit Antoni Puigverd, «va ser el típic teatre de l’enamorat que s’humilia quan la seva estimada el rebutja».
¿Com és que no calcula que partir Catalunya en dues meitats –ben visibles al Parlament– no la reforça enfront de Madrid? ¿No és conscient que l’unilateralisme independentista compromet l’autogovern que CDC deia –fa poc– que tant ens havia fet progressar? ¿No pot adonar-se que col·locar la independència, a la brava, al centre de la campanya electoral només afavorirà Mariano Rajoy i donarà munició als corrents menys amables del PP i d’altres partits?
Vaig respirar quan Carme Forcadell va aixecar la sessió. Junts pel Sí ha descarrilat perquè es nega a veure que per al seu quimèric objectiu no té al darrere ni la meitat dels catalans, ni una majoria per governar (li falten sis escons per a l’absoluta) i que, a més a més, la investidura de Mas és molt problemàtica. Difícilment el partit que va desallotjar –sense miraments– la plaça de Catalunya el 2011 tindrà el suport dels que encarnen els expulsats que poc després van obstaculitzar brutalment l’accés dels diputats al Parlament.
Dimarts hi va haver canvi. Inés Arrimadas el va atacar en pladestroyer brillant, efectiva i fins i tot una mica injusta. Miquel Iceta, amb ironia corrosiva, li va donar sense acritud un triple no: a la independència, a la il·legalitat i al seu lideratge. I Lluís Rabell va subratllar el transformisme: de l’abolició triomfal de successions a la tan negada renda mínima garantida. Però Artur Mas no es va enfonsar, sinó que va ressorgir i es va defensar com un contorsionista panxa enlaire. Amb brillantor parlamentària i sense perdre certa bonhomia. No va guanyar perquè proposa un disbarat majúscul, però es va currar (és el verb que va escollir) la investidura. A la tarda, Xavier García Albiol, que va disparar al màxim però va confondre el pacte de finançament del tripartit amb el de CiU, li va brindar moments de mordaç brillantor i li va permetre arrencar aplaudiments a la seva bancada.
I llavors va arribar el festeig. L’objectiu de Mas només seria possible en un lamentable escenari kosovar, i ja ha tingut dues fallides dissolucions. Però té caràcter i se sobreposa a la desgràcia. I és un gran tàctic que disfruta mentre curra. Avui l’objectiu és seduir la CUP; després… Déu proveirà. I no va regatejar esforços, fins i tot va vorejar l’adulació a Antonio Baños, que citava Bakunin i Sant Agustí. Com ha escrit Antoni Puigverd, «va ser el típic teatre de l’enamorat que s’humilia quan la seva estimada el rebutja».
LES CARBASSES DE LA CUP
Ahir va seguir, amb desenllaç desconegut, el pertinaç festeig als nois de la CUP. El que va quedar clar és que la maquinària de l’Estat va elevar el to amb la decisió unànime del Constitucional. Estem a 48 hores del xoc de trens, fora que altres carbasses de la CUP aturin el rellotge. La meva impressió és que els maquinistes del 19% del PIB espanyol (JxSí) no calibren que els del 81% restant potser són fatxes --que tampoc-- però són Estat i pesen quatre vegades més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada