En els darrers dies m’ha sobtat escoltar a Junqueras defensant Mas. Es va sotmetre a un interrogatori dels periodistes i va tornar a batre un nou rècord. Si fa uns mesos va ser capaç de dir 23 vegades independència en 20 paraules (rècord del món), dimecres va dir 5 vegades Mas en 10 paraules (rècord d’un militant d’ERC, ja que el mundial l’ostenta Quico Homs quan va esmentar a Mas 10 vegades amb 15 paraules...)
Segons Junqueras, el candidat d’ERC és, serà i seguirà sent Mas (fins que es digui el contrari) Tan fort deu de ser el pacte subscrit dintre de la coalició de Junts pel Sí, que, de moment, no hi ha ningú que s’atreveixi ni tan sols a insinuar que per a desencallar les negociacions amb les CUP potser millor anar pensant en un altre nom...
Tot i que oficialment es diu que les negociacions entre les dues formacions independentistes segueixen i que van per bon camí, cada vegada són més les veus de dintre de CDC que adverteixen a Mas que s’ha abaixat massa els pantalons i que ara que ve una onada de fred, es pot arribar a refredar.
Primer va ser la rebel·lió dels consellers, aquella que es va voler silenciar però que va transcendir, però cada vegada són més les veus crítiques, sobre tot des de que Mas va insinuar que a part dels pantalons també es podria abaixar els calçotets i sotmetre’s a una moció de confiança abans de l’estiu de l’any que ve.
Sembla ser que aquest va ser el fet que va encendre totes les alarmes entre els dirigents del seu partit, fins el punt de que alguns (Mas Colell i Homs) van sortir al rescat del President en funcions i li van advertir que a Mas sé li està ajuntant la gana amb les ganes de menjar.
Mentre Homs deia dimarts que anava a Madrid (serà el cap de llista de Democràcia i Llibertat –la marca blanca de CDC-) a negociar amb l’Estat i que el procés s’havia iniciat, però donades les circumstàncies no podria acabar..., Fernández Teixidó membre de la família més liberal del partit (va militar amb al Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez), va renunciar a tots els seus càrrecs orgànics en discrepància amb la línia traçada per Mas.
I què és el que no faria Mas per a ser President? I sembla que encara hi ha gent que no se’n adona... És cert que qualsevol persona pot arribar a canviar (fixeu-vos per exemple Jorge Verstrynge que ha fet el camí en sentit contrari del que sé sol fer), però la transfiguració política de Mas (a part de suposar un altre rècord mundial) és de els que s’estudiarà als llibres de text i es compararà amb la metamorfosi del cuc de seda.
Mas va néixer políticament dintre de la família convergent i va tenir el millor padrí que es podria tenir en aquella època: Jordi Pujol. Catalanista i lliberal de tota la vida, va fer-se independentista en veure el gran èxit de la manifestació de la Diada de 2003. A partir d’aquí es va convertir amb el referent independentista per excel·lència, fins el punt de renegar del seu passat (bé, menys del seu padrí) i abraçar les noves tendències. Va pensar que si la gent s’ho empassava, trauria majoria absoluta i així allargaria el seu mandat fent i desfent al seu criteri. La jugada no la va sortir bé ni a la primera, ni a la segona... Ara aspira a una tercera oportunitat (serà per allò de a la tercera va la vençuda...)
Per aconseguir-ho en aquesta segona, Mas va acceptar tot allò que li van demanar els radicals de l’extrema esquerra... Tot? No, tot no! Perquè també van demanar el seu cap. De fet li van estar demanant des de molt abans de les eleccions, però Mas pensava que com Junts pel Sí trauria (ara sí) majoria absoluta, les CUP quedarien relegades als ostracisme total.
Però Mas una vegada més no va calibrar bé les seves forces i aquest cop la rebolcada (fora del llit) va ser majúscula.
Si finalment Mas no surt President, encara aspirarà a una nova oportunitat. Ja no serà el vot de la teva vida... La maquinaria electoral convergent s’haurà d’inventar un altre enginyós lema...
Digueu-li com vulgueu, però l’egocentrisme de Mas sembla no tenir límits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada