És evident que a Catalunya no podem estar-nos tranquils. Quan no hi ha grans temes que tractar (Estatut, finançament, període sense eleccions, etc.), hem d’inventar-nos-en algun i mirar de crear polèmica innecessàriament.
Evidentment parlo de l’enquesta que es vol fer als detinguts pels Mossos per avaluar la “qualitat del servei”. Penso que el tema és tant susceptible con innecessari i que la Conselleria de l’Interior s’ha buscat una nova polèmica amb el cos de la policia de Catalunya. L’excusa que la policia basca, l’Ertzainza, tingui un certificat ISO que demostri una bona qualitat del servei, no em val... No fa gaires mesos es va acusar a la policia basca, precisament, de ser “tolerant” amb la banda terrorista ETA, una de les prioritats principals dels cossos de policia d’Espanya.
El que demana el ciutadà és tenir seguretat. I la seguretat passa, primer per la prevenció de delictes i segon per la detenció màxima de qui comenten qualsevol acte que vagi en contra de la normal convivència ciutadana. M’explicaré. Si la presència de la policia (en aquest cas dels Mossos d’Esquadra) per carrer, carreteres i camins rurals fa dispersar qualsevol intent d’atracament, robatori, etc. estem davant d’una actuació preventiva. Però es evident que per molta policia que hagi al carrer, sempre estarem molt lluny d’aconseguir una efectivitat màxima i de delinqüència sempre n’hi haurà. I aquí ve la segona part: aconseguir el màxim de detencions possibles per a que la societat civil tingui la percepció de que els cos de la policia de Catalunya és eficient.
A l’hora de detenir el delinqüent, és evident que la policia ha de respectar els seus drets que, com a qualsevol ciutadà, té. Però sovint les detencions no són “un camí de roses”. Els malfactors els hi posen difícil a la policia i miren d’escapar, defensar-se, etc. Això sempre que no siguin a temps de treure’s un arma i mirar d’agredir-los.
Però les detencions no sempre necessiten de l’ús de la força. Hi ha vegades que per la condició del detingut només cal advertir-lo i, si cal, emmanillar-lo, sense que aquest hi fiqui cap tipus de resistència.
Penso que el ciutadà pot estar tranquil respecte a les actuacions dels Mossos. A la majoria no ens detindran mai, igual com no ens han tret mai punts del nostre carnet de conduir. Vaig a formular una pregunta: Coneixeu algú que en aquests moments estigui tancat a la presó? Qui contesti afirmativament, de segur que no en coneixerà més d’1 o 2.
Però passem al tema de controvèrsia: l’enquesta que es vol passar als detinguts. Algú pot pensar que una vegada has estat detingut pots ser imparcial de cara la policia. Rotundament no! Recordo que ens els anys dur de la banda terrorista ETA, a mitjans dels 80, els seus militants tenien ordres de denunciar sistemàticament mals tractes de la policia espanyola. Tortures, coaccions, amenaces, etc. Fos o no fos veritat.
Qui em coneix sap la meva condició de funcionari (no fa gaires dies que també ho dia) A la meva administració, ja fa una bona pila d’anys (8 o 10), els qui ateníem el taulell, donàvem una enquesta sobre la “nostra qualitat” al públic atès. No recordo ben bé les preguntes, però se’ls demanava per la forma com havien estat atesos, si se’ls hi havia resolt el problema, etc. A l’hora de lliurar-los al nostre cap o li vaig fer una pregunta: Perquè no podem nosaltres donar la nostra opinió sobre els ciutadans que requereixen els nostres serveis?
L’administrat (tots, ja que també nosaltres ho som i més quan ens adrecen a una administració diferent), avui, gaudeix de tots els drets. Fins i tot pot presentar una queixa del funcionari que l’atès quan ho cregui convenient... De vegades només cal que li diguis una cosa que a ell no li agradi encara que no tingui la raó per a que presenti una queixa. De vegades o, evidentment.
En canvi, els funcionaris, tenim la condició d’agents de l’autoritat en el desenvolupament de les nostres funcions. Però al sortir al carrer les perdem i som com els altes ciutadans.
Mai s’ha sabut res més dels resultats d’aquella enquesta. No sé si va servir per alguna cosa o es va acabar tirant a la paperera. Però igual com de funcionaris n’hi ha de tota mena (també de policies), de ciutadans, amb tota lògica, també. Trobar sempre l’equilibri perfecte en cada situació és una de les tasques més difícils amb que t’has d’enfrontar i, els problemes venent per si sols, no cal anar-los a buscar.
2 comentaris:
Permetem dir-te que plantejar-te ser pregunta't sobre l'opinió que un funcionari te en relació al ciutadà que atent, es una mica ingenu.
El funcionari cobra per atendre i el ciutadà paga ( sense demagògia )per ser atès. Es evident que hi ha funcionaris i funcionaris així com ciutadans i ciutadans, però per principi s'hauria d'aplicar allò que es diu a l'empresa privada: el client sempre te la raó.
Al marge de la correcció, educació i amabilitat en el tracte, nomes un detall: si tu vas a un comerç un minut abans de tancar portes, segur que el dependent/a t'atendrà i sinó, s'atendrà ell/a a les conseqüències. ves ves a qualsevol oficina de l'administració, no un minut abans, no, cinc.......això si no t'endús una esbroncada.
Es mes, a l'empresa privada, el que està de cara al public, te la obligació de fer bona cara i bon semblant. Això es així.
Com es nota que has estat poc darrera del taulell d'una administració. Hi ha ciutadans i moltes vegades treballadors d'assessories que arriben a l'hora que, segons tu, ja tanquem i realitzen una sèrie de gestions. Jo he vist gent i no una, sinó moltes vegades que han estat fins vora les 3 i de vegades amb criatures petites que haurien d'haver dinat! I sinó, et convido que en facis la prova. Això per no citar-te aquells que arriben amb ganes de bronca perquè se'ls ha embargat un compte o els ha arribat una sanció. Quan un va a un comerç, difícilment anirà amb aquesta intenció. No obstant, també n'he vist de tots colors. Un dia, al bar on esmorzo, després de esmorzar be, una parella (crec que eren pare i fill) van demanar el compte. Al pare que convidaba li va pareixer car (i a sobre no portava diners) i volia marxar sense pagar. Una persona honrada hagués dir: "Mira tu me'n demanes 20 i jo crec que només val quince" I li hauria donat els quince. O hauria pagat i no hauria tornat més. Quan un vol marxar sense pagar, diu molt poc d'un mateix.
Publica un comentari a l'entrada