dijous, 11 de gener del 2018

Tres dimissions en una

ENRIC HERNÁNDEZ

Després d'atresorar més poder que Pujol, Mas deixa una autonomia suspesa, una Catalunya dividida i un partit arruïnat i acorralat per la corrupció


Fa sis anys Artur Mas atresorava al capdavant de CiU més poder institucional del que mai va arribar a tenir Jordi Pujol: presidia la Generalitat amb 62 diputats al Parlament, regia l’Ajuntament de Barcelona i les quatre diputacions i, per primer cop, havia guanyat en unes generals a Catalunya. Avui són història tant CiU com la mateixa Convergència, encalçada pel finançament il·legal i a l’espera de condemna pel cas Palau. El malaguanyat PDECat ha sigut suplantat pel Junts per Catalunya de Carles Puigdemont (34 escons), derrotat el 21-D per Ciutadans. I Catalunya està dividida com mai, amb l’autonomia suspesa i la governabilitat, en l’aire.

Aquest és, en suma, el llegat que Mas deixa al fer, finalment, un pas enrere com a president del PDECat, seqüela del «pas al costat» del 2016 –el seu forçós descavalcament de la Generalitat– i conseqüència directa del pas en fals del 2012, quan amb el seu cop de timó al catalanisme va embarcar Catalunya en l’actual deriva independentista. Com una matrioixka, la seva marxa de la primera línia política conté tres dimissions en una.

AMB EL 47% NO N'HI HA PROU?

Dimiteix el pare d’una «transició nacional» que ha mutat en regressió autonòmica. Un lustre de maniobres i de mobilitzacions no ha comportat ni una sola contrapartida beneficiosa per als catalans, però sí que els ha enfrontat entre si i ha espantat les empreses. Mas té raó a l’afirmar que amb el 47% dels vots l'independentisme no pot imposar el seu projecte; llàstima que no ho digués després de les seves plebiscitàries del 2015, quan el sobiranisme va obtenir un percentatge idèntic.

Dimiteix un president ultraliberal per executar retallades socials, business friendly quan convenia suprimir l’impost de patrimoni i gairebé revolucionari per procurar-se, en va, el sí de la CUP.

Dimiteix també el líder que va defensar els tractes de CDC i Fèlix Millet, per després tornar els diners. Que va negar el cobrament de 6,6 milions en comissions via Palau, acreditat pel fiscal. Sota la presidència del qual es va teixir la trama del 3%. I amb un partit arruïnat pels embargaments i les condemnes futures.