Va ser l’hivern de 1965 el primer cop que vaig
estar a Cervià de les Garrigues de la comarca lleidatana de les Garrigues. Vaig
anar amb els meus pares a collir olives. Per aquella zona, a diferència de les
nostres comarques que les olives se pleguen, allí se cullen. Segurament perquè
una gran majoria dels arbres (per no dir tots) són de la varietat arbequina i
si les coneixeu sabre que són menys de la meitat d’una morruda o farga, la qual
cosa deu de fer molt difícil poder-les plegar.
I com me’n recordo amb tanta precisió de l’any
que va ser? Molt fàcil, perquè estudiava el catecisme, la qual cosa vol dir que
va ser l’any que vaig prendre la primera comunió.
El cert és que recordo molt poc d’aquella
estada. Sé que abaixàvem a l’estació de Vinaixa que està a pocs quilòmetres de
Cervià, però del poble i dels seus voltants no me’n recordo de res.
Venint de les Borges Blanques vam aparcar el cotxe
a la sortida del poble en direcció a Vinaixa, Prades, etc. al costat mateix de
la cooperativa agrícola ja que teníem intenció de comprar una mica d’oli.
Després de fer-ho vam anar a donar un tomb pel poble.
El primer que me va sorprendre és l’antiguitat
que tenen una gran part de les cases. Moltes d’elles són de finals del segle
XVIII i principis del XIX, ja que la data figura gravada a la clau de volta,
que és la pedra que hi ha per a tancar l’arc de l’entrada de les cases.
Vam entrar pel carrer Albí i abans d’arribar a l’església vam veure un fleca molt independentista. Mons pares m’han explicat sovint que a Cervià el pa el venien a pes i que si no arribava a la quantitat que el client demanava, sé li afegien peces de poc pes (com ara llonguets) fins que s’arribava. Les treballadores de la cooperativa agrícola ens van dir que el pa encara se ven a pes, però que ja no s’arrodoneix com se feia abans.
L’església està dedicada a l’arcàngel Sant
Miquel (per tant, molt provablement, hi hauria una església anterior d’origen
templer*) i al davant mateix una font de pedra que bé podria se també d’aquella
època.
Des d’allí vaig veure una creu de 4 braços
típiques del modernisme català i, efectivament, entrant pel carrer del Riu s’hi
pot veure un gran edifici modernista. Se tracta de la Casa Consistorial construïda
l’any 1912. La porta d’entrada dóna a un petit carreró que sembla que que és la continuació del carrer Francesc Palau que és el que hi ha a l'altre costat segons s'arriba.
Mentre feia fotos a un edifici tan singular, una parella d’ancians sortien de dintre, ja que també és seu de l’associació de jubilats. Els hi vaig moure conversa explicant-los que feia 53 anys hi havia estat acompanyant a mons pares que collien olives per al Xefre.
Mentre feia fotos a un edifici tan singular, una parella d’ancians sortien de dintre, ja que també és seu de l’associació de jubilats. Els hi vaig moure conversa explicant-los que feia 53 anys hi havia estat acompanyant a mons pares que collien olives per al Xefre.
-Saps quan va costar? –me va preguntar el
senyor-.
-300.000 pessetes –per dir alguna quantitat-.
-60.000! -me va respondre ell.-
-La llàstima és que estigui a un carreró i no
es pugui veure com caldria...
-És que aquest solar era propietat municipal i
per això se va decidir construir-lo aquí.
Aquella parella d’ancians van entrar a casa
que estava a pocs metres d’on havíem tingut la conversa i nosaltres vam seguir
el nostre recorregut per allà on creiem que era més interessant.
No cal ni dir-ho, les claus de volta amb la
inscripció de l’any que se va construir la casa ens van seguir acompanyat
durant tot el trajecte.
PER A SABER MÉS:
* I com sortir de dubtes sobre si l’església de Sant Miquel Arcàngel de Cervià de les Garrigues és d’origen templer? Molt fàcil: preguntar-ho a un expert sobre el tema. I no a un expert qualsevol, sinó a una de les persones que més n’entén: l’amic Jesús Ávila Granados.
Aquesta va ser la seva resposta:
Hola,
amigo Joan, buenas tardes: El pueblo de Cervià de les Garrigues dependía de la
encomienda del Gardeny (Lleida), y estaba estrechamente vinculada con la villa
de Les Borges Blanques, a través de la influyente granja de la Torre Sala,
(actual masía Sarlat). Por ello ha conservado el santo titular de la iglesia,
aunque el templo original, de origen románico y tamplario, fue transformado en
el siglo XVIII pòr el actual. Lo mismo sucedió con la población de El Cogul, en
la cual descubrí no hace mucho una cruz templaria grabada en la pared exterior
de una vivienda del centro del pueblo (ver fotografía adjunta).
I aquesta és la fotografia que me va enviar:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada