CONCERT ECONÒMIC O ESTABILITAT ECONÒMICA?

Els partits polítics catalans amb representació parlamentària van tenir ahir una reunió per mirar d’apropar posicions per a poder negociar davant de Madrid el denominat “concert econòmic” que permetria un millor finançament de Catalunya.
Crec que va ser Duran i Lleida que va apel·lar al sentit comú de tots els partits (allò que els catalans diem “seny”) per a no “desgastar-se”, tal i com ja va passar amb la negociació del partit.
En aquest tema sóc molt més radical que el meu partit i estic molt proper a les tesis d’ERC: més que el concert econòmic, el que s’hauria d’aconseguir és la independència de Catalunya.
Quan escolto parlar sobre el concert, em desconcerto. Mentre hi ha qui diu que és factible, hi ha qui diu tot el contrari i que el concert només és cosa dels bascos i navarresos i que per llei mai es podrà donar. Una raó més per pensar en ser independents.
Ahir escoltava un comentarista que deia que si sé li donava el concert econòmic a Catalunya, s’obria una porta per a que el podessin demanar la resta de les autonomies, com una mena de “cafè per a tots”, tal i com ja va passar quan es va crear “l’estat de les autonomies”. Llavors va ser un error i totes les autonomies van pensar que era la “panacea” i es van apuntar al carro. Imagino que ara, algunes preferirien no haver-ho estat mai. Deia el comentarista que si totes les autonomies recaptaven tots els impostos i que només una petita part dels mateixos revertiria a l’estat central, que podria ser que, aquest, no tingues recursos suficients per a gestionar-se. Anem a pams.
Evidentment no totes les autonomies ho voldrien, ja que, les que generen menys recursos (les més pobres), hi sortirien perden, ja que, segurament, fins ara, l’estat hi invertia més diners.
L’autonomia financera hauria d’anar lligada a un traspàs general de competències. O sigui, la comunitat autònoma hauria d’assolir totes les competències, fins i tot, les que ara són pròpies de l’estat central, com per exemple seguretat ciutadana. L’estat només hauria de mantenir les estrictament necessàries, com defensa, afers exteriors... I si alguna autonomia no volgués assolir alguna de les competències, caldria que li pagués a l’estat el cost del servei prestat.
Dit això, abordem un altre tema. Realment interessa discutir ara pel “concert econòmic”? Penso que no. Ja ho varem veure quan es va aprovar l’Estatut, la participació va ser molt minsa, poc més del 40 %.

En una època de profunda crisi com la que estem patint, desgraciadament, són molts més els ciutadans que estan més preocupats per temes de com arribar a final de més, de com donar menjar als seus fills, de no perdre el lloc de treball, de poder seguir pagant els estudis dels seus fills, etc.

Hi ha qui opina que “amb la que està caient”, és incomprensible que els partits polítics no es posin d’acord per a buscar i pactar les grans solucions que ajudin a sortir a sortir del pou.
Penso que és qüestió de prioritats i aquestes les tenen els ciutadans, no els polítics. Als polítics els voten els ciutadans per a que resolguin els seus problemes i no per a que els hi creen més.