LA CONSTITUCIÓ COM A BANDERA

Si he de resumir en una frase la trobada entre Rajoy (President del govern d’Espanya) i Mas (President de la Generalitat de Catalunya), he d’usar un tòpic: “Crònica d’una mort anunciada”.
Si Mas va acudir a la reunió amb Rajoy amb l’esperança del pacte fiscal (anar embolcallat de la bandera independentista ja hauria segut massa), imagino que només començar la reunió ja se’n va adonar que sortiria d’allí amb les mans buides. Rajoy va apel·lar a la Constitució espanyola a l’hora de negar-li el pacte fiscal, ja que segons ell, aniria en contra de la Carta Magna.
És curiosa la forma com fa servir el PP la Constitució. Cal recordar que l’ala més dretana del partit, amb un tal José María Aznar al capdavant, no la va votar i fins i tot la va repudiar i ara en són els seus màxims defensors.  
Rajoy pot estar debilitat de cara a Europa, però a Espanya segueix tenint la majoria absoluta de les dues cambres i el control, encara, de diversos mitjans informatius. I si es tracta de defensar la unitat de la pàtria, llavors tots, fins i tot els que li son més esquerps, li fan costat.
I és que a l’hora de buscar complicitats per a impedir qualsevol legítima intenció d’assolir la independència per part de Catalunya, la gran majoria de castellans (ja vaig dir l’altre dia que hauríem de deixar de parlar d’espanyols i passar-los a nomenar castellans) adopten posicions radicals i intransigents en contra nostra.  
Quan Mas va sortir a respondre les preguntes de la premsa, va dir que estava trist. Més que de tristesa jo parlaria de decepció, però també de fracàs per part dels dos mandataris. No obstant, cal donar-li la raó quan va parlar de que la Constitució no pot evitar el sentiment de la majoria dels catalans de voler tenir un estat propi.  
Sense avançar res, el President de la Generalitat, va dir que la propera setmana, dintre del debat de política general que s’ha de celebrar al Parlament català, es prendran decisions importants. Però no us féssiu cap il·lusió. Segurament l’única mesura que es prendrà serà la convocatòria d’eleccions, previsiblement, per abans d’acabar l’any.
Mas no haurà aconseguit, com a President de la Generalitat, el pacte fiscal, però com a president de Convergència ha aconseguit una cosa important, que la majoria de la ciutadania clami per la independència i, a hores d’ara, al seu partit, potser el gran beneficiat per aquest sentiment, la qual cosa li pot fer guanyar molts vots i escons de cara les hipotètiques autonòmiques. CiU recollirà moltes sensibilitats. Fins i tot (fixeu-vos que us dic) li pot prendre vots a ERC i ja no parléssim del PSC que encara està buscant el seu encaix després dels darrers esdeveniments.  

Si Mas avança les eleccions, sense cap mena de dubte ho farà per interès partidista, ja que pretén obtenir una majoria suficient, encara que no sé ben bé per a què.

Mentre, ERC viuen dalt del seu núvol particular i somnien amb un estat propi i es posen a les mans de CiU sense pràcticament condicions. Ahir, el seu president Oriol Junqueras va demanar a CiU fins i tot presentar-se plegats a les eleccions i, sinó, presentar un mateix programa on hi digui clarament que es vol assolir un estat propi.
Ara us demano una darrera reflexió. ¿De convocar-se anticipades, els ciutadans de Catalunya, que en hi juguem, el somni d’un estat propi o referendar les polítiques de retallades de CiU?
Si CiU guanya per una àmplia majoria es tornarà a veure legitimada per a seguir amb la seva política de retallades igual com ja va fer el dia següent de la seva primera victòria en unes eleccions generals a Catalunya. O és que ja no us en recordeu? Tant feble és la vostra memòria? Tan cecs poden estar alguns?    
Per a finalitzar tornaré a fer esment de la Constitució. Sembla ser que a Madrid ha sorgit la idea que si Mas convoca unes eleccions secessionistes, emparant-se amb la Carta Magna es poden anul·lar.
Jo, és que al·lucino en colorins... No ho puc evitar.