.CAT I PUJOL

Dijous vaig veure per primera vegada el programa .Cat que anava sobre el cas Pujol.

Havia llegit que el programa arribava tard ja que com tots sabem, el cas Pujol va esclatar quan el patriarca de la família, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol va confessar que el seu pare li havia deixat una herència, els diners de la qual els tenia a Andorra i que mai els havia declarat.

Moderat per la Mònica Oltra, el programa va comptar amb els següents col·laboradors: Daniel de Alfonso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Itziar González exregidora del PSC, Ernesto Ekaizer, periodista, Joan B. Culla, historiador, Francesc Marc Álvaro, periodista, Joan Queralt, catedràtic de dret penal i Laia Bonet, professora de dret administratiu.

El cert és que esperava alguna cosa més del debat. Un debat molt centrat amb els fets que han passat, però sense aportar res de nou.

Tots i cadascú van donar la seva opinió sobre els fets i tos (no recordo ningú que no ho fes) van expressar la seva sorpresa ja que ningú podia esperar que un polític que ha estat 23 anys al capdavant de la màxima institució de Catalunya fos un delinqüent.

Es va parlar poc del cas Banca Catalana, molt possiblement l’origen de tot plegat. Sembla ser que molts poc es creuen que l’origen de la fortuna dels Pujol sigui la herència del seu pare Florenci i més si tenim en compte que ni la seva pròpia germana ni els seu cunyat, íntim col·laborador de Jordi Pujol van declarar que desconeixien aquest capítol de l’herència.

Es va opinar que, culpant al seu propi pare, mirava d’exculpar els seus fills. També es va dir que els qui movien els fils de la trama mentre ell exercia de president, era la seva dona i el seu fill gran.

Però com he dit, sense novetats rellevants.

Del debat em vaig quedar amb una idea. Sempre hi ha que diu coses enginyoses i aquesta em va agradar. Crec que va ser Joan Queralt el que va dir que tots, quan entrem als Jutjats hem de passar per l’arc que detecta els metalls. Allí s’han de deixar les claus, el moneder, el rellotge i d’altres objectes metàl·lics. Però els polítics, quan passen, a més a més, es deixen la memòria i així, quan el jutge els hi pregunta per fets concrets, li responen que no se’n recorden, que no ho poden precisar, que no n’estan segurs... etc., etc.   

I, efectivament, és així.