ZAPATERO: RASCA'T LA BUTXACA!!

El vice-president econòmic del govern central Pedro Solbes ja ha presentat al Congrés de Diputats els grans comptes de l’Estat com són els pressupostos. Pareix que un anys més s’han oblidat de les Terres de l’Ebre.
El nostre territori ha d’estar eternament agraït al President José Luis Rodríguez Zapatero per haver derogat la Llei del Plan Hidrológico Nacional i amb això es va poder aturar el transvasament de l’Ebre. Però Zapatero no pot viure tota la vida d’aquesta renda. Aquest anys ja seran 4 els pressupostos presentats des de que és president del govern i fins ara ben poc o res hem vist. A veure si ens passa com a la dona de l’arquitecte que el seu home només li feia projectes (coneixeu l’acudit?) Tot el pla d’infrastructures consensuat per les diferents forces polítiques parlamentaries de l’Ebre s’ha de fer realitat d’una vegada per totes. No és una carta als reis. Ja que és un projecte per tots acceptat s’ha de realitzar com més aviat millor. El nostre territori és un privilegiat amb molts conceptes i té un potencial i una riquesa impressionants, però estem allunyats de tots els centres de decisió política i també del grans centres educatius (universitats), etc. Això és una despesa afegida per als pares que volen per als fills un futur que moltes vegades ells no han tingut. Seria d’agrair la gratuïtat de les autopistes a més a més de les grans infrastructures que parlava abans. No donéssim la raó a aquells que volien vendre l’aigua a canvi de compensacions i ara que no hi ha aigua tampoc no s’inverteix el que s’hauria d’invertir!

LA DEMAGÒGIA DE L'ALCALDE DE TORTOSA

Ferran Bel, alcalde de Tortosa per CiU no ha començat gaire bé el seu viatge al capdavant del Ajuntament de Tortosa. Potser caldria perdonar-li aquests “pecats de joventut” I és que Ferran Bel és un nou vingut a la política. I dic nou vingut, perquè hi som molts que d’una manera o d’un altra fa molts anys que hi estem ficats. Aquest noi va voler fer carrera política i... ja se sap, apuntant a un possible cavall guanyador que a Catalunya sòl ser CDC. El vant deixar ser President del Consell comarcal del Baix Ebre, gràcies amb el suport d’aquells que tenen la “clau” i que ara pacten amb uns i ara amb el altres no sigui cosa que després ens tinguéssim que penedir i desdir-nos... I que ara han tornat a pactar...

De les manifestacions que ha fet aquesta darrera setmana se’n desprent això i, pot ser, alguna cosa més.

Quan diu que amb el cessament de 5 càrrecs de confiança de l’anterior govern de Sabaté estalvia no sé quants de mils d’euros a les arques de l’Ajuntament, miri, no! Vostè és economista i no faré mai de discutir-hi de números, però si de política. I li llenço una pregunta: És que vostè no pensa contractar càrrecs de confiança seva? Si la resposta és no, miri, no m’ho crec! I quasi diria el mateix que Joan Sabaté: menteix! I quan parla que Joan Sabaté, a part del sou de senador estava cobrant dietes de l’ajuntament, no ha pensat per un moment de fer comparacions amb càrrecs del seu partit? Sense anar més lluny, l’anterior Alcalde d’Amposta. No només cobrava dietes de l’Ajuntament de l’Àrea de Promoció Econòmica, de les juntes de govern i portaveus,,, sinó que a més formava part de no se quants consells d’administració, entre ells el del Port de Tarragona.

D’això, Sr. Bel, en política, se’n diu fer demagògia. Vull recordar un alcalde del seu partit i que avui també ocupa càrrec que quan fa uns anys se’l va acusar de ser in “cacic” es va enfadar moltíssim i va dir que amb quasi quaranta anys no podia ser-ho. Com si la edat tingués res a veure amb ser o no ser cacic. Però el temps que tot ho cura o tot ho confirma ha acabat donant la raó a aquells que l’havien denominat així!

EL JUTGE "CALAMITAT" ATACA UN ALTRE COP

Abans d’ahir en vàrem assabentar d’un altra sentència polèmica del jutge Fernando Ferrín Calamita (el jutge Calamitat), un altre cop per l’adopció per part d’una lesbiana de la filla de la seva parella. La justícia no va bé. Tot i que l’han tornat a expedientar, el que tindrien que fer amb casos així és apartar-lo definitivament de la Judicatura. Se suposa que els jutges estan per vigilar l’estricte compliment de la Llei (amb majúscula), però a l’hora de la veritat, aquest jutge, el que fa, és no complir-la. Si no està d’acord amb els altres dos poders: el legislatiu per una part, ja que ha estat qui ha elaborat la llei i l’executiu, d’on és suposa ha sortit la iniciativa de fer aquesta ordenació, el que tindria que fer el jutge Calamitat és demanar l’excedència abans de que el facin fora i mirar d’incorporar-se com a jutge o assessor judicial d’una “república bananera” que pel món encara n’hi ha moltes.

ELS HEREUS DE FRANCO

Francisco Franco Bahamonde, “dictador” de España por la gracia de Dios, va tenir dos tipus d’hereus: els legals, o sigui la seva família i els polítics, l’actual Partido Popular.

Massa vegades el PP ha posat traves o ha votat en contra de resolucions de comdena al seu règim, a la Llei de Memòria Històrica, a la devolució del seu patrimoni a l’Estat. I amb això, els socialistes, sempre hem pecat de porucs. Primer, Felipe González, potser tenia por a un cop d’estat? La dictadura estava massa prop. En llocs claus de l’administració i de l’exercit encara hi havia gent que havien tingut molta responsabilitat durant el seu mandat. Però ara, en una democràcia consolidada, amb Espanya dintre dels principals organismes polítics i militars internacionals, no hauria de ser inconvenient per al govern de José Luis Rodríguez Zapatero doni definitivament el pas cap en davant per acabar amb tota la injustícia que va ser la dictadura. El iaio de Zapatero va ser afusellat pels autoanomentats nacionals. Només per això ja tindria que ser valent, però també per a que els darrers supervivents que van patir presó i repressió poguessin finalment descansar tranquils com a representants de tots ells.

Així, des d’aquest humil bloc demano: 1r.- La aprovació d’una Llei de Memòria Històrica que sigui el màxim àmplia possible. 2n.- La devolució per part dels seus hereus legals de tot el patrimoni arrabassat pel dictador de forma il·legal al poble d’Espanya.