L'AMPOSTA DE CONVERGÈNCIA

Dissabte passat vaig anar a comprar el diari a la llibreria de costum. Després de mi hi va entrar una senyora, propietària d’un establiment comercial de la nostra ciutat. En veure’m, em va preguntar: Què passa amb l’ajuntament que no fa complir la normativa? A la pregunta li vaig respondre amb una altra? Vols dir l’ajuntament o l’equip de govern? I ella respongué, l’equip de govern, imagino...
Evidentment una cosa és l’ajuntament, que són els 17 regidors electes que vàrem sortir de les passades eleccions municipals i l’altra cosa, molt diferent, són els 9 regidors de Convergència i Unió que composen un govern monocolor, perquè disposen de majoria absoluta, perquè així ho va decidir el poble sobirà. No obstant hi ha molta gent (també afiliats de CDC que pensen que l’equip de govern i l’ajuntament és una mateixa cosa) A la pràctica no els falta raó...


Tornant a la preocupació de la senyora. Ella es referia a un solar ubicat al carrer Innocenci Soriano Montagut i que dóna (per la seva part principal a l’avinguda de Santa Bàrbara) El solar està en un total estat de degradació i encara que s’ha denunciat la situació reiterades vegades (pels veïns principalment, però també per mi), l’ajuntament (perdó, l’equip de govern, no hi fa res)
Recordo que una vegada, ja farà uns tres anys, m’hi vaig aturar per a fer unes fotos i una veïna del bloc del costat em va dir: “Ho hem dit mots de cops i no em fan cas...”. I jo li vaig respondre: “A mi sí que me’n faran”. Il•lús de mi...
No sé qui serà el seu propietari, però cal ser-ne mal pensat. Per a situar-vos millor us en donaré més pistes. Per la part de l’avinguda de Santa Bàrbara es veu clarament que allí hi havia un comerç: “Almacenes Navarro”, tal com diu al cartell que encara hi queda. També cal dir que per aquest costat la degradació és “molt més discreta”.
Però tornem al que em va dir la senyora: “Caldria denunciar-los, tal i com es fa amb els cotxes que comenten infraccions...”. I jo li vaig tornar a respondre: “No sempre”.


Uns en posaré un altre exemple. El meu pare, que ja té 81 anys, sol anar a fer-la petar a la zona que hi ha davant del mercat, a la part de fora de la Caixa. Allí es troba amb molts més de la seva edat i alguns de més joves. És una zona “de vianants” i l’aparcament hi està prohibit. A pesat d’això un venedor del mercat tenia per costum aparcar-hi. De vegades, fins i tot, posant en perill la integritat física de les persones. Els que allí es solent reunir estaven farts de avisar a la policia municipal i de preguntar-los el motiu de perquè no se’ls sancionava quan posaven multes als altres vehicles, també mal estacionats. La resposta de la policia era: “Tenim ordres de no multar a aquest”.
No cal ser espavilat per a pensar que el propietari del cotxe que aparcava malament i que la policia local no denunciava perquè així els hi havia ordenar, tenia el carnet de CDC i, segurament, el propietari del solar on abans s’havien ubicats els “Almacenes Navarro”, també.
És “l’Amposta de Convergència”. “L’Amposta que, el poble sobirà”, va votar tenir en les darreres municipals. Però a l’hora de queixar-se ho fan als membres de l’oposició, uns regidors que tenen la sensació de ser uns ciutadans més, sense cap càrrec públic dintre de l’ajuntament. Pel cans que se’ns fa...

LA FELICITAT D’UN PAÍS

Un estudi independent situa Barcelona com la tercera ciutat del món on els seus ciutadans són més feliços. D’aquest estudi es desprèn que bona part d’aquesta felicitat la deuen al Barça. Segurament que el resultat de l’estudi es podria extrapolar a tot el territori de Catalunya.
En temps de la dictadura, Franco va veure en el futbol la manera de que la gent discutís sobre els resultats dels partits de diumenge i s’oblidés de la política (la seva política) L’any 1953 el govern de la dictadura va utilitzar el seu poder davant la Federació Espanyola de Futbol per a que Di Stefano acabés fitxant pel Reial Madrid en lloc de fer-ho pel Barça. L’hegemonia del Barça es va veure així truncada y va començar la rivalitat entre el club de la capital d’Espanya i el català. Una rivalitat que passats més de cinquanta anys encara dura i és mes viva que mai.
L’actual situació política y econòmica del país (l’Estatut esperant la sentència del TC, l’atur, etc.) fa que molts ciutadans hagin perdut la confiança en l’executiu però també en el principal partit de l’oposició, molt més preocupat de refer la seva imatge que de convertir-se en una alternativa real de govern.
Potser per això els ciutadans tornen a “refugiar-se” en el Barça que, a sobre, en ha retornat la il•lusió pel seu bon joc i pels títols aconseguits en els darrers mesos.

50º A AMPOSTA

Ahir a les 3 de la tarda, el termòmetre de la farmàcia Salom d’Amposta marcava 50,5º (quan jo vaig fer la foto 50º) És evident que, per molta calor que fes no feia, ni de bon tros aquesta temperatura. Per la lectura del de casa meva estàvem, aproximadament a uns 32º al sol i al carrer. Però és que el mateix termòmetre els passat abril ja marcava temperatures de més de 40º...
Si hagués fet aquesta temperatura, segurament estaríem davant d’un nou record mundial o parlant d’un avançament del anomenat canvi climàtic.


A l’octubre de 1976 vaig començar a treballar a Castelló. Fèiem un gran col•legi internat per a la diputació. Una de les primeres tasques que se’m va encarregar era el seguiment de la temperatura diària. Per aquest motiu, de la paret d’una de les edificacions del complex es va instal•lar un termòmetre de màxima i mínima. Cada dia, a una llibreta, calia apuntar la temperatura més baixa que havia arribat per la nit i la més alta produïda durant el dia. Aquella primera tarda del mes d’octubre, el termòmetre va marcar 42º. És evident que no feia tanta calor, però era la temperatura mesurada per l’aparell. L’encarregat, prepotent, em va dir a qui li havia consulta (?) Li vaig respondre que els termòmetres marquen la temperatura i si la lectura era aquella, no calia consultar-ho a ningú. O és que ell tenia un termòmetre instal•lat al seu cos?
El motiu del control és que el formigó tirat durant el dia ha de collar i no ho fa a temperatures per sota zero. Llavors, al dia següent no es pot desencofrar (encofrar és la col•locació de taulons de fusta o peces de metall per a que quan tiris el formigó no vessi.
És evident que al mes d’octubre a Castelló no sol gelar (!) I segurament no ho fa cap dia de l’any. Sempre recordaré que la nit més gelada va ser, precisament, el dia que acabava l’hivern, el 21 de març i vàrem arribar als 3º. Per tant, l’operació de fer un seguiment de la temperatura, era una mica inútil...
Jo entenc que un aparell manual com aquell que mesurava la màxima i la mínima, es pot “enganyar” per l’efecte del reescalfament del lloc on es troba, en aquest cas, de la paret on hi tocava el sol, pràcticament tot el dia. Però en la actualitat, amb la precisió que tenen la majoria dels aparells electrònics, no si un disbarat com aquest té alguna raó de poder produir-se.
No obstant, aquí queda el testimoni.

RELIGIOSITAT

Les esglésies cada cop estan més buides a l’hora de les misses i la mitjana d’edat de les feligreses (la majoria són dones), més elevada.
No obstant això, les arrels culturals del país amb els principis de l’Església Catòlica són encara molt vius.
Es diu que un bon grapat de les festes majors de Catalunya es fan durant el mes d’agost i, sobre tot, al voltant del 15 (l’Assumpció de la Verge) Però el propers dies es celebraran a les nostres comarques les festes majors de moltes poblacions que, con ‘tota la resta’ commemoren la festivitat del seu sant patró. Dues de les més importants són Tortosa i Ulldecona. Tortosa pel seu pes demogràfic, històric i polític i Ulldecona perquè con tots els anys acabats amb 4 i 9, és any de celebració de quinquennals.
A les festes de Tortosa, en honor a la seva patrona la Verge de la Cinta, la importància dels actes religiosos és inqüestionable: misses, processons, ofrena de flors i fruïts a la patrona, etc. I, en contrast amb el que està passant a diari on, com he dit, a missa hi va molt poca gent, la participació als actes serà massiva. No només la representació de la societat civil és nombrosa, sinó, fins i tot, els representants polítics d’aquesta societat, començant per l’alcalde i la seva corporació i d’altres càrrecs institucionals com diputats, senadors, etc.
A Ulldecona passa un cas semblant. La seva patrona és la M.D. de la Pietat. La Verge farà avui la baixada en solemne processó des de l’ermita situada a diversos quilòmetres de la població fins l’església parroquial de Sant Lluc on "residirà" mentre durin les festes. El dia de la festivitat de la patrona és el 8 de setembre (dia conegut com el de les Verges trobades) Curiosament, els altres quatre anys les festes majors s’avancen als darrers dies del mes d’agost.
La gran diferència (a part de la baixa de la Verge) entre l’any de les quinquennals amb la resta d’anys és que tota Ulldecona participa amb l’ornamentació dels seus carrers. Aquest matí escoltava que seran les XIV quinquennals des de que van començar-se a fer l’any 1939. No és difícil d’imaginar-se que en aquest any les costums i les formes han degut de canviar moltíssim. Segurament es van començar a engalanar un reduït nombre de carrers i en pocs anys es va estendre a la majoria dels que quedaven.
Jo que no sóc d’Ulldecona, el primer record el tinc de l’any 1969. Un dels dies previs a l’inici de les festes majors, casualment, em trobava a una casa del carrer Pietat, a tocar de l’església. Era la casa dels pares i iaios dels “Lazaro”. Recordo com la iaia i la mare parlaven d’aquell i l’altre carrer i dels noms que els hi havia posat: els ous ferrats, les cortines d’acer... Depenia de la decoració. “Els ous ferrats”, per exemple, és que estaven decorats amb grans margarides.
El paper de les dones era fonamental en l’èxit final, ja que d’elles depenia en gran part tota la labor artesana que es portava a terme.
Ara la utilització del “reciclatge” ha pres protagonisme a l’hora d’elaborar l’artesania que conforma la decoració dels carrers. Així, ampolles de plàstic i altres objectes s’han inclòs dintre dels materials utilitzats per a confeccionar flors i plantes ornamentals.
Però també els actes no religiosos tindran un protagonisme especial. A Ulldecona cal destacar-ne el ball del xim-xim o ball de mantons que és una ballada de jotes on, en dues jornades, hi participaran un bon grapat de parelles de ball. Un dia es farà la jornada infantil i l’altre dia la dels sèniors. El mantó de manila que lluen les seves dones és, per si sol, ja un espectacle.
Els orígens de la festivitat cal buscar-los a l’any 1939. Al acabar la Guerra Civil Espanyola, el capellà del poble va posar a la consideració dels fidels la possibilitat de fer un “homenatge a la Verge cada 5 anys com a desgravi als fets de la guerra”. Com no podia ser d’una altra manera, la unanimitat dels assistents hi van mostrar el seu acord.
Les quinquennals d’Alcanar, que es faran el més que ve, tenen el mateix origen i coincideixen la majoria dels actes com ara l’ornamentació dels carrers.

(La fotografia està extreta del blog: "Ulldecona&foto")