PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. UNA VEGADA MÉS, PER LA ZONA DE L'ESQUERRA (4)

Grans factors de canvi

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

O Ada Colau s'apunta a les tesis d'Oriol Junqueras o no tindrà el suport d'Esquerra. O Esquerra accepta les restriccions d'Unió al full de ruta, o entre els uns i els altres li faran la vida impossible a Artur Mas. En les presents circumstàncies, impossible vol dir impossible. Mesos després de la consulta del 9-N, les municipals han dibuixat un nou mapa polític on es marquen les dues línies mestres de futur: independentisme i esquerra alternativa. Cada un d'aquests dos factors de canvi presenta una potència extraordinària. Si enfrontats es poden neutralitzar, ben combinats poden multiplicar els seus efectes. Sumats, si la suma s'arribés a produir, foren del tot imparables.

També en el conjunt d'Espanya s'ha materialitzat un fantasma que molts esperaven. És l'esquerra transformadora, unida a un vent general de canvi contra el règim dirigit pel Partit Popular amb el PSOE d'escolanet. Les municipals no les ha perdut Rajoy, desproveït d'idees, sinó Aznar i la seva estratègica FAES. Es resistiran a deixar anar la presa, que és el país sencer, convertit en patrimoni dels hereus dels que han manat sempre, però la rebolcada que ha sofert és impressionant. Estigma contra la dreta i els partits oposats als canvis. El poble contra els senyors i la desigualtat galopant que han imposat. Aquesta vegada no vindran a salvar-los ni els 100.000 fills de Sant Lluís ni la Legió Còndor. Quina llàstima que l'OTAN combregui de veritat amb la democràcia. Espanya torna a creure en el progrés. La reacció secular s'hi enfrontarà. La batalla serà dura. Incruenta però molt dura.

En conseqüència, l'independentisme s'equivoca, sobretot el d'esquerres, quan menysprea l'onada de canvi que ha irromput amb virulència a les principals ciutats. La societat s'ha mogut. El 15-M era un símptoma. El 24-M mostra fins a quin punt el malestar ha cristal·litzat en rebel·lió. Segons com jugui les seves cartes, el sobiranisme català pot esdevenir un factor de canvi a Espanya. O fortificar la dreta amb l'objectiu de doblegar el desafiament. En qualsevol cas, la potència de la nova esquerra en la vida política i social espanyola modifica el panorama català. I viceversa, Catalunya és el factor més potent de canvi a Espanya. ¿Fins a quin punt és possible, o convenient, desentendre's d'Espanya amb l'argument que no pot canviar? Les municipals acaben d'assenyalar el contrari.

Com més vectors de força, més fluïda i imprevisible és la situació. Les tensions apuntades al començament, entre Barcelona en Comú i ERC per una banda i entre Unió i Convergència per l'altra, són fruit de la complexitat i la incertesa. A banda i banda de la centralitat independentista, si se'n pot dir així, representada per CDC i ERC, hi ha una dreta i una esquerra sobiranista amb divisions internes sobre quin ha de ser l'abast d'aquest sobiranisme. Ni Unió, ni Iniciativa ni les noves esquerres tanquen la porta a la independència, però o bé hi posen condicions severes o bé sostenen que la prioritat és una altra.

¿Què és el que està en joc? La independència com a objectiu nacional i social aglutinador. També la sobirania, que comptaria amb més suport social si aconseguís modificar, després del 27-N i les eleccions generals, la disposició del poder central per obrir una negociació seriosa i creïble. La divisió entre sobiranistes i independentistes, units fins al 9-N, és un fet. Però el corrent social que ens ha dut fins aquí, llargament madurat, és consistent, ampli i profund. Finalment ha aflorat, amb la irrupció de nous actors polítics, però depèn dels partits que s'hi arribi a donar forma viable o que es dispersi i desemboqui en un delta inofensiu i frustrador.

Tothom vol liderar el canvi però ningú disposa de prou força i suport a les urnes per esdevenir hegemònic. Les municipals han deixat clares les enormes dificultats dels partits de dreta i els oposats als canvis. PSC, CiU i PP han baixat. Els altres han anat amunt. ¿Es tracta d'una tendència irrecuperable? És probable que sí per al PP i el PSC. Si en canvi CiU no accentua el descens, serà perquè en l'eix nacional és partit de canvi i per la figura d'Artur Mas.

Atenció, per acabar, a una novetat altament significativa: Ada Colauha demostrat, amb la seva victòria a Barcelona, que en l'actual situació política, del tot excepcional, ja no es puja per l'escala sinó que s'entra per la finestra. Des del carrer, d'un bot, al despatx d'alcaldessa. En canvi, i això va per tots, també per ella, se surt per la finestra més que mai.

ELS GERMANS DEL NORD

Sempre s’ha dit que els pobles veïns estan condemnats a entendre’s, per tant, és obvi que les relacions entre el País Valencià (per molt que sigui oficial una altra forma, sempre em negaré a usar-la) i Catalunya no han estat sempre l’estretes i cordials que caldria esperar.

Aquesta fredor va començar amb l’arribada del PP al poder a l’antic Regne de València (denominació que ells defensaven abans de l’aprovació de l’oficial) El PP va fer bandera del seu anti-catalanisme i va difondre entre els seus votants la creença que tots els mals que patia el seu territori eren culpa dels veïns del nord.

No obstant, i de forma ocasional, hi va haver moments en que les relacions semblava que es podien reconduir, més per interessos particulars dels partits que governaven que una altra cosa. Així, sembla ser que l’any 2000, els presidents de Catalunya (Jordi Pujol) i el de València (Eduardo Zaplana), es van trobar a Tortosa arran de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel bisbat de la capital del Baix Ebre. Ja sabeu que el bisbat de Tortosa ocupa la part Sud de la província de Tarragona i la Nord de la província de Castelló. Després de dinar plegats evitant la presència del bisbe, els dos presidents van pactar el transvasament de l’Ebre cap el Llevant espanyol a canvi de que Zaplana intercedís davant Aznar per a millorar el finançament de Catalunya. Segurament la majoria dels lectors no coneixien aquest fet, encara que si com va acabar tot plegat.

José Montilla i Francisco (Paco) Camps també es van reunir per mirar de fer un front comú de cara la construcció del corredor ferroviari del Mediterrani davant dels interessos del govern Central i d’altres comunitats autònomes.

Però en general, i tal com ja he explicat, les relacions han estat dolentes, per qualificar-les d’alguna forma, ja que sovint ni han existit.

Però després de 20 anys i una vegada passat el 24 de maig (data en que es van celebrar les eleccions autonòmiques al País Valencià i municipals arreu del país), cal esperar que es produeixi un canvi significatiu.

A hores d’ara tot sembla indicar que un nou aire pot arribar a la Generalitat Valenciana. El govern dels presidents castellans (Zaplana era murcià i Camps, però sobre tot Alberto Fabra parlaven més aviat poc el valencià) donarà pas, amb tota seguretat, a un president d’esquerres de tarannà molt més dialogant i mancat de catalanofòbia. Aquest president bé podria ser l’exalcalde de Morella Ximo Puig.

Com sabeu, la població de la comarca dels Ports, és una de les 15 que formen part de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, una associació que també agrupa a 9 catalanes i 3 aragoneses. Des de la seva creació, les relacions entre tots aquest pobles ha estat molt fructífera, degut a la bona sintonia de la que han fet gala els seus membres. Indistintament, han presidit la Mancomunitat alcaldes de qualsevol color polític i de diversos pobles tant del N, com del S, com de l’E. Com diu el grup musical Pepet i Marieta (els membres del qual també formen part de diversos pobles valencians i catalans):

Lo Sénia no és frontera qu'és la saba de la unió

qu'agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Els germans del Nord ni som colonitzadors ni res que sé li assembli i per tant, el meu desig és que aquest esperit de concòrdia que tenen els pobles del Territori del Sénia es faci extensiu tan cap al Nord com cap al Sud, normalitzant així unes relacions que mai s’haurien d’haver trencat.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 10-06-2015

A manca de papereres, una alternativa per deixar-hi el brik de suc. 
No em direu que no és original?