Grans factors de canvi

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

O Ada Colau s'apunta a les tesis d'Oriol Junqueras o no tindrà el suport d'Esquerra. O Esquerra accepta les restriccions d'Unió al full de ruta, o entre els uns i els altres li faran la vida impossible a Artur Mas. En les presents circumstàncies, impossible vol dir impossible. Mesos després de la consulta del 9-N, les municipals han dibuixat un nou mapa polític on es marquen les dues línies mestres de futur: independentisme i esquerra alternativa. Cada un d'aquests dos factors de canvi presenta una potència extraordinària. Si enfrontats es poden neutralitzar, ben combinats poden multiplicar els seus efectes. Sumats, si la suma s'arribés a produir, foren del tot imparables.

També en el conjunt d'Espanya s'ha materialitzat un fantasma que molts esperaven. És l'esquerra transformadora, unida a un vent general de canvi contra el règim dirigit pel Partit Popular amb el PSOE d'escolanet. Les municipals no les ha perdut Rajoy, desproveït d'idees, sinó Aznar i la seva estratègica FAES. Es resistiran a deixar anar la presa, que és el país sencer, convertit en patrimoni dels hereus dels que han manat sempre, però la rebolcada que ha sofert és impressionant. Estigma contra la dreta i els partits oposats als canvis. El poble contra els senyors i la desigualtat galopant que han imposat. Aquesta vegada no vindran a salvar-los ni els 100.000 fills de Sant Lluís ni la Legió Còndor. Quina llàstima que l'OTAN combregui de veritat amb la democràcia. Espanya torna a creure en el progrés. La reacció secular s'hi enfrontarà. La batalla serà dura. Incruenta però molt dura.

En conseqüència, l'independentisme s'equivoca, sobretot el d'esquerres, quan menysprea l'onada de canvi que ha irromput amb virulència a les principals ciutats. La societat s'ha mogut. El 15-M era un símptoma. El 24-M mostra fins a quin punt el malestar ha cristal·litzat en rebel·lió. Segons com jugui les seves cartes, el sobiranisme català pot esdevenir un factor de canvi a Espanya. O fortificar la dreta amb l'objectiu de doblegar el desafiament. En qualsevol cas, la potència de la nova esquerra en la vida política i social espanyola modifica el panorama català. I viceversa, Catalunya és el factor més potent de canvi a Espanya. ¿Fins a quin punt és possible, o convenient, desentendre's d'Espanya amb l'argument que no pot canviar? Les municipals acaben d'assenyalar el contrari.

Com més vectors de força, més fluïda i imprevisible és la situació. Les tensions apuntades al començament, entre Barcelona en Comú i ERC per una banda i entre Unió i Convergència per l'altra, són fruit de la complexitat i la incertesa. A banda i banda de la centralitat independentista, si se'n pot dir així, representada per CDC i ERC, hi ha una dreta i una esquerra sobiranista amb divisions internes sobre quin ha de ser l'abast d'aquest sobiranisme. Ni Unió, ni Iniciativa ni les noves esquerres tanquen la porta a la independència, però o bé hi posen condicions severes o bé sostenen que la prioritat és una altra.

¿Què és el que està en joc? La independència com a objectiu nacional i social aglutinador. També la sobirania, que comptaria amb més suport social si aconseguís modificar, després del 27-N i les eleccions generals, la disposició del poder central per obrir una negociació seriosa i creïble. La divisió entre sobiranistes i independentistes, units fins al 9-N, és un fet. Però el corrent social que ens ha dut fins aquí, llargament madurat, és consistent, ampli i profund. Finalment ha aflorat, amb la irrupció de nous actors polítics, però depèn dels partits que s'hi arribi a donar forma viable o que es dispersi i desemboqui en un delta inofensiu i frustrador.

Tothom vol liderar el canvi però ningú disposa de prou força i suport a les urnes per esdevenir hegemònic. Les municipals han deixat clares les enormes dificultats dels partits de dreta i els oposats als canvis. PSC, CiU i PP han baixat. Els altres han anat amunt. ¿Es tracta d'una tendència irrecuperable? És probable que sí per al PP i el PSC. Si en canvi CiU no accentua el descens, serà perquè en l'eix nacional és partit de canvi i per la figura d'Artur Mas.

Atenció, per acabar, a una novetat altament significativa: Ada Colauha demostrat, amb la seva victòria a Barcelona, que en l'actual situació política, del tot excepcional, ja no es puja per l'escala sinó que s'entra per la finestra. Des del carrer, d'un bot, al despatx d'alcaldessa. En canvi, i això va per tots, també per ella, se surt per la finestra més que mai.