PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. UNA VEGADA MÉS, PER LA ZONA DE L'ESQUERRA (6)

Emergència d'un altre ordre polític

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Després de les eleccions regionals franceses del mes de març passat, els titulars saludaven l’emergència d’un nou ordre polític sobre les ruïnes del bipartidisme. El Front Nacional (25%) havia superat en vots el Partit Socialista (21%), encara que després l’alquímia dels sistemes electorals solament li havia donat l’1% dels consellers departamentals i cap presidència. Una cosa semblant va passar en les últimes legislatives al Regne Unit. Emergeixen dos partits, l’antieuropeista UKIP i els independentistes escocesos de l’SNP. L’UKIP per sota de les seves expectatives, però amb un respectable 13% dels vots. I l’SNP per sobre del que s’esperava, com a força majoritària a Escòcia. També aquí el sistema electoral ha fet les seves entremaliadures: amb quatre milions de vots (13%) l’UKIP només obté un diputat, i l’SNP, amb un milió de vots, n’obté ¡56! Per això, per mesurar el suport que els electors donen als partits, és millor comptar vots que escons, regidories, alcaldies o presidències.

Utilitzant aquesta vara de mesurar, a tot Europa la tendència és cap al final d’un sistema a dos per passar a un de tres o de quatre. El 25% dels electors recolzen partits que expressen el rebuig al sistema institucional en conjunt, inclosa la Unió Europea, i una exigència de canvis radicals, començant pel que fa als comportaments «dels polítics» (la corrupció) o a «les polítiques» (l’austeritat).

Així s’interpreta a Europa el resultat de les nostres eleccions locals/regionals. Els titulars de premsa europea els presenten com un triomf «espectacular» de l’esquerra antiausteritat, concepte que no inclou el PSOE, amb els dos grans partits depenent de Podem i de Ciutadans per formar governs municipals i regionals. Els caricaturistes ens dibuixen ballant aparellats amb els grecs sota la mirada ferotge de Merkel.

Amb això s’obre una nova era d’incertesa i inestabilitat que pot perjudicar la incipient recuperació econòmica, però també de renovació del sistema polític i de més participació dels ciutadans. Sorprenen posicions com la de l’alcaldable per Barcelona, que només pensa complir les lleis que li semblin justes, però sona còmica l’arribada dels «bolxevics» anunciada des del seu fracàs per la senyora Aguirre. Donada la dramàtica situació –el 29% de la població en risc de pobresa– no és estrany que sorgeixi una demanda de polítiques més radicals. I això no ho pot atendre el PP, per més que proclami el final de la crisi, ni es dirigeix al PSOE, encara que es desmarqui de les polítiques dels últims Governs deZapatero.

Les eleccions regionals parcials celebrades a Itàlia el 31 de maig són una altra mostra d’aquesta dinàmica. Renzi, que cau al 24% des del fastuós 40% dels comicis europeus, diu donar-se per satisfet per haver obtingut cinc de les set presidències de regió. Però els vots demostren que el descontentament dels ciutadans segueix dirigint-se a un partit-protesta-radical com 5 Stelle, que amb el 18%, i en tres regions per sobre del 25 %, es consolida com a segona força del país. És cert que no s’han de comparar eleccions de diferent tipus, perquè responen a lògiques electorals diferents. I per això Pedro Sánchez no hauria de consolar-se per haver tret més vots que en les passades europees. En realitat ha perdut 700.000 vots respecte a les últimes municipals, el pitjor resultat de la història del PSOE. Però ha pogut mostrar-se satisfet perquè el Partit Popular n’ha perdut 2,5 milions, recupera poder territorial, i sobretot perquè no s’ha produït el temut sorpasso de Podem. De municipals a municipals, el vot total al PP i al PSOE passa del 71% el 2007, abans de la crisi, al 52% el 2015. En clau europea, aquest gran canvi polític s’interpreta com a resultat d’una exigència de renovació engendrada per la crisi i de la necessitat de respostes més radicals per curar les ferides socials que aquesta ha causat. Igual a Espanya que a França i Itàlia, i, evidentment, que a Grècia.

L’especialitat del cas d’Espanya és que, a més d’un Podem que representa la protesta ciutadana per l’esquerra i l’afartament d’austeritat+corrupció, ha emergit un partit reformador-regeneracionista de centre-liberal com Ciutadans. I la bona notícia –que se celebra a Europa– és que no ens ha sorgit un partit a la dreta del PP, tipus Front Nacional francès, que a la seva manera representa també la frustració d’una part de la societat castigada per la mundialització i la crisi. No ha sigut així i això és una bona notícia. Ara arriba l’hora dels pactes, als quals no estem gaire acostumats. Hauran de combinar l’estabilitat amb la necessitat de canvi dins del nou ordre polític que està emergint. H
Expresident del Parlament Europeu.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 11-06-2015

Com diria el meu amic Daniel, 5 minuts per anar a comprar tabac al bar... 
Potser sí, però quasi sempre hi ha algú així i no sé jo si en venen tants de paquets...

DESBANDADA GENERAL…

Per motius personals i familiars… Això és el que va al·legar Manel Ferré per abandonar la primera línia política...

Però bé, qui s’ho creu? Hauria fet el mateix si hagués pogut seguir al front de l’alcaldia d’Amposta? Segur que no; llavors no haurien hagut ni motius personals ni familiars que valguessin, llavors només hauria comptat el seu ego.

Jo entenc que ha de ser molt dur perdre com va perdre CiU a Amposta la nit del 24 de maig... Però que es produís la desbandada general que s’està produint és un fet insòlit.

Recordeu que sempre us parlo de la coherència que han de tenir els polítics? El grup municipal de CiU a Amposta ha estat víctima de els seves pròpies paraules, tal i com publicava l’altre dia el diari digital Aguatia.cat. Resulta ser a l’espai que els reservava la Revista Amposta, van criticar la renuncia com a regidor de Jesús Auré que ho va fer per motius laborals, ja que havia de marxar a treballar a l’estranger.

En canvi ara, no és que marxi el cap de files de CiU, sinó que a més ho fan al menys 3 integrants més de la seva llista (Pau Cecilia, Júlia Calvet i Josep Roda), tots tres candidats novells.

Aquest fet crida enormement l’atenció. Sé pressuposa que quan entres a formar part d’una llista ho fas amb més il·lusió que mai i més si saps que tens moltes probabilitats de sortir regidor. Però si el fet de no sortir es converteix en el detonant per plegar veles, malament anem.

Com a regidor que vaig ser durant 8 anys, no m’entra al cap. Vaig formar part de la candidatura del PSC perquè, primer, sentia els colors i segon, m’agradava la política. La prova és que pràcticament tots els dies faig algun comentari. Sinó m’agradés, segurament ja faria 4 anys que no en parlaria.  

De totes formes s’especula que igual les renuncies (tret de la de Ferré) no han estat voluntàries, sinó que s’haurien forçat des del si del partit per a que altres integrants de la candidatura tinguessin un modus vivendi.  

Només fer públiques les candidatures que concorrerien a les eleccions del passat 24 de maig, vaig comentar alguns aspectes que observava de la candidatura de CiU d’Amposta. A l’amic Antoni Espanya (com jo, un altre animal polític), li va semblar un anàlisi molt encertat. Però em va dir una cosa: “És una candidatura per estar a l’oposició”. Efectivament es tractava d’una candidatura d’un perfil molt baix, sobre tot si la comparem amb la d’EA-AM.

La derrota electoral de CiU evidenciava la renuncia de Ferré. Érem molts els que ho havíem pronosticat. De no ser alcalde, Ferré no suportaria estar a l’oposició. I així ha estat.

De totes formes, tothom veia a Manolita Cid com a portaveu del grup municipal i ferma candidata a substituir a Ferré per a dintre de 4 anys. Però la renuncia (forçada o voluntària) de la resta de candidats, va propiciar l’entrada de Isabel Ferré, relegada incomprensiblement al lloc número 9 i també de Marimar Panisello (10) Aquesta situació ha portat implícit el fet de que, finalment, serà Isabel Ferré qui farà de portaveu del grup, un fet que, sense cap mena de dubte no haurà agradat gens a la Directora dels Serveis Territorials de Benestar i Família.

Davant d’això, tampoc ens hauríem d’estranyar tant si s’acabessin confirmant noves renuncies, com per exemple la que anava de número 2.

I ja per acabar un darrer anàlisi. Convergència va buscar renovar la seva imatge amb l’entrada de sàvia nova ocupant llocs destacats. Gent que fins ara sembla que no estaven vinculats políticament a cap partit i que fins i tot, va causar sorpresa a persones molt properes (tal i com em van manifestar en un dels casos) En quina situació ha quedat aquesta gent? Tornaran a formar part de la llista dintre de 4 anys? Jo estic al seu lloc i, a part de sortir criticant el que m’hauria semblat una manca total de consideració, segurament no els votaria mai més.

Però CiU, tots ho sabem, és com una gran família a l’entorn d’un líder. Aquest líder, encara que a l’ombra, ara mateix es deu de sentir més important que mai. Mentre ell estigui, segur que seguiràaportant gent de la seva confiança per a continuar conservant el seu pes específic dintre del partit.

Per cert, des del meu punt de vista, el que ha fet CiU a Amposta és un frau als seus electors, més si cal que als propis integrants de la candidatura.