Emergència d'un altre ordre polític

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Després de les eleccions regionals franceses del mes de març passat, els titulars saludaven l’emergència d’un nou ordre polític sobre les ruïnes del bipartidisme. El Front Nacional (25%) havia superat en vots el Partit Socialista (21%), encara que després l’alquímia dels sistemes electorals solament li havia donat l’1% dels consellers departamentals i cap presidència. Una cosa semblant va passar en les últimes legislatives al Regne Unit. Emergeixen dos partits, l’antieuropeista UKIP i els independentistes escocesos de l’SNP. L’UKIP per sota de les seves expectatives, però amb un respectable 13% dels vots. I l’SNP per sobre del que s’esperava, com a força majoritària a Escòcia. També aquí el sistema electoral ha fet les seves entremaliadures: amb quatre milions de vots (13%) l’UKIP només obté un diputat, i l’SNP, amb un milió de vots, n’obté ¡56! Per això, per mesurar el suport que els electors donen als partits, és millor comptar vots que escons, regidories, alcaldies o presidències.

Utilitzant aquesta vara de mesurar, a tot Europa la tendència és cap al final d’un sistema a dos per passar a un de tres o de quatre. El 25% dels electors recolzen partits que expressen el rebuig al sistema institucional en conjunt, inclosa la Unió Europea, i una exigència de canvis radicals, començant pel que fa als comportaments «dels polítics» (la corrupció) o a «les polítiques» (l’austeritat).

Així s’interpreta a Europa el resultat de les nostres eleccions locals/regionals. Els titulars de premsa europea els presenten com un triomf «espectacular» de l’esquerra antiausteritat, concepte que no inclou el PSOE, amb els dos grans partits depenent de Podem i de Ciutadans per formar governs municipals i regionals. Els caricaturistes ens dibuixen ballant aparellats amb els grecs sota la mirada ferotge de Merkel.

Amb això s’obre una nova era d’incertesa i inestabilitat que pot perjudicar la incipient recuperació econòmica, però també de renovació del sistema polític i de més participació dels ciutadans. Sorprenen posicions com la de l’alcaldable per Barcelona, que només pensa complir les lleis que li semblin justes, però sona còmica l’arribada dels «bolxevics» anunciada des del seu fracàs per la senyora Aguirre. Donada la dramàtica situació –el 29% de la població en risc de pobresa– no és estrany que sorgeixi una demanda de polítiques més radicals. I això no ho pot atendre el PP, per més que proclami el final de la crisi, ni es dirigeix al PSOE, encara que es desmarqui de les polítiques dels últims Governs deZapatero.

Les eleccions regionals parcials celebrades a Itàlia el 31 de maig són una altra mostra d’aquesta dinàmica. Renzi, que cau al 24% des del fastuós 40% dels comicis europeus, diu donar-se per satisfet per haver obtingut cinc de les set presidències de regió. Però els vots demostren que el descontentament dels ciutadans segueix dirigint-se a un partit-protesta-radical com 5 Stelle, que amb el 18%, i en tres regions per sobre del 25 %, es consolida com a segona força del país. És cert que no s’han de comparar eleccions de diferent tipus, perquè responen a lògiques electorals diferents. I per això Pedro Sánchez no hauria de consolar-se per haver tret més vots que en les passades europees. En realitat ha perdut 700.000 vots respecte a les últimes municipals, el pitjor resultat de la història del PSOE. Però ha pogut mostrar-se satisfet perquè el Partit Popular n’ha perdut 2,5 milions, recupera poder territorial, i sobretot perquè no s’ha produït el temut sorpasso de Podem. De municipals a municipals, el vot total al PP i al PSOE passa del 71% el 2007, abans de la crisi, al 52% el 2015. En clau europea, aquest gran canvi polític s’interpreta com a resultat d’una exigència de renovació engendrada per la crisi i de la necessitat de respostes més radicals per curar les ferides socials que aquesta ha causat. Igual a Espanya que a França i Itàlia, i, evidentment, que a Grècia.

L’especialitat del cas d’Espanya és que, a més d’un Podem que representa la protesta ciutadana per l’esquerra i l’afartament d’austeritat+corrupció, ha emergit un partit reformador-regeneracionista de centre-liberal com Ciutadans. I la bona notícia –que se celebra a Europa– és que no ens ha sorgit un partit a la dreta del PP, tipus Front Nacional francès, que a la seva manera representa també la frustració d’una part de la societat castigada per la mundialització i la crisi. No ha sigut així i això és una bona notícia. Ara arriba l’hora dels pactes, als quals no estem gaire acostumats. Hauran de combinar l’estabilitat amb la necessitat de canvi dins del nou ordre polític que està emergint. H
Expresident del Parlament Europeu.