diumenge, 21 de juny del 2015

La temptació d'Ada Colau

JOAN TAPIA
Periodista

Els primers alcaldes socialistes de Barcelona -Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos- sempre es van recolzar en una sòlida majoria que els va permetre impulsar projectes de gran ambició. Ho vaig escriure el 2007, quan Jordi Hereu, malgrat el suport d'ICV, es va quedar sense majoria per la defecció de l'ERC deJordi Portabella. Governar Barcelona exigia una majoria, i el més assenyat llavors era una coalició PSC-CiU (amb ICV, si volia), encara que fos una fórmula diferent del tripartit llavors governant. Hereu(potser més Carles Martí) va preferir no contaminar-se amb CiU i no trencar la mística del llavors tripartit governant. Resultat: va anar perdent autoritat (recordin la marxa enrere en la ubicació de la nova gossera municipal) i va acabar amb l'absurd referèndum de la Diagonal. Governar Barcelona en minoria és complicat.
Ho vaig tornar a escriure quan Xavier Trias va guanyar amb 14 regidors (sobre 41) i es va llançar també a la temptadora pràctica de governar només amb els seus. Sense socis però amb la seva habilitat per teixir pactes puntuals amb Alberto Fernández Díaz,Portabella i, al final, Jaume Collboni. Trias es va equivocar, perquè sense majoria no va poder desenvolupar cap programa sòlid de ciutat. I va quedar supeditat a la política independentista d'Artur Mas. De fet, va convertir l'ajuntament en el banc de la Generalitat. No va voler recordar que la no supeditació -una posició diferenciada, amb projectes propis i interlocució independent amb Madrid- és precisament el que va contribuir a fer de Maragall un gran alcalde. Encara que no tota la culpa va ser de Trias, perquè l'aparell del PSC va impedir l'acostament de Jordi Martí, que potser hauria canviat les coses. En bé tant de Barcelona (no supeditació a altres objectius) com de Catalunya (menor domini del frontisme). Al final, Trias ha perdut perquè la renúncia a una majoria i una política pròpies ha tenyit l'elecció de Barcelona de vot de protesta contra la política de la Generalitat.
Ara sembla que Ada Colau, amb només 11 regidors (tres menys que Trias i bastants menys que el govern del PSC i ICV que va encapçalar Hereu el 2007), també vol governar en minoria. Seria un altre error, perquè tan lluny d'una majoria no podrà portar a terme cap programa a mitjà termini i tindrà més dificultats per adaptar el seu discurs de protesta a l'acció de govern. Ser alcaldessa de tots els barcelonins -fins i tot de la majoria que no l'ha votat- exigia demostrar més capacitat de diàleg i no refugiar-se en el mal menor de ser elegida per encapçalar la llista més votada i no tenir alternativa. Colau aplica així fil per randa la doctrina de Mariano Rajoy, però governar -i voler obrir una etapa- en solitària i orgullosa minoria pot conduir-la a la mateixa impotència que van patir Hereuel 2007 i Trias el 2011.
Potser Trias (per l'afany de supeditar la ciutat al procés independentista) es va equivocar al no deixar-se oberta la porta a la formació d'una molt difícil majoria alternativa si Ada Colau no l'aconseguia. La democràcia és la democràcia i com ha escrit Joan Subirats -ideòleg de Barcelona en Comú- en aquest diari, les crítiques a «la coalició de perdedors» no sempre són vàlides. És tan legítim -encara que no sé si convenient- formar una majoria heteròclita (des de les CUP fins al PSC) a Badalona contra Garcia Albiol, que va arribar primer i molt destacat, com no descartar una majoria alternativa a Barcelona.
Però les coses són com són. Barcelona ha sigut des de fa molts anys la història d'un èxit gràcies a alcaldes amb independència i personalitat. I toca desitjar que l'arribada d'Ada Colau i de l'esquerra alternativa -vot d'esperança per a molts barcelonins- no suposi cap canvi negatiu en el posicionament de la ciutat laboriosament aconseguit.

dissabte, 20 de juny del 2015

M’ACUSEN DE ESPECULAR I FER DEMAGÒGIA

Quan vaig obrir la Via Augusta (finals de juliol de 2007) em vaig proposar escriure cada dia un comentari, normalment de temàtica política, però sense descartar altres temes com actualitat, esportius, vivències personals, etc. Al cap de pocs mesos (setembre) em va fitxar Emili Fonollosa que em va donar una columna quinzenal a Vinaròs News.
La veritat és que no resulta fàcil escriure cada dia sobre alguna cosa, però al final t’hi acabes acostumant i fins i tot hi ha dies que et sobren temes. Explicar sobre fets que t’han passat és relativament fàcil, però no per això deixa de ser interessant, ja que refresques la memòria dels de la teva generació, però també, i més important, deixes plasmat com es vivia diverses dècades enrere.
El què és més complicat és opinar sobre fets que creus que s’acabaran produint o mirar d’esbrinar el perquè han passat. L’opinió no és una ciència exacta i sovint et pots equivocar en els teus prediccions. M’ha passat més d’una vegada. Recordo per exemple quan vaig vaticinar que Ciutadans només duraria una legislatura al Parlament de Catalunya o quan qualificava de president interí a Ferran Bel en l’època en que va ser president del Consell Comarcal, abans de ser elegit alcalde de Tortosa, ja que no el veia fent carrera política... Com veieu no me’n avergonyeixo de reconèixer els meus errors. A més, reivindico el meu dret a equivocar-me... I per molts d’anys!
Després d’aquest preàmbul us passo a explicar de que va el tema. Els que em segui segurament vareu llegir la setmana passada un post que vaig titular Desbandada general referint-me a la renúncia de Manel Ferré i altres regidors de CiU. Sembla ser que a un d’aquests regidors que va renunciar, no li va agradar i em va enviar un privat on em deia que especulava molt i que si volia m’explicaria la seva versió, al·ludint a la nostra amistat. Jo diria més bé coneguts i prou, ja que recordi mai hem compartit taula ni tan sols barra de bar, si bé és cert que ens saludàvem (per la meva part ho continuaré fent) i havíem parlat alguna vegada.
Com que no li vaig mostrar interès per saber la seva versió, em va tornar a enviar un privat on em deia precisament això, que veia que no m’interessava. Vaig continuar sense respondre. Però ell hi va insistir i a part de desitjar-me bon estiu, em va acusar d’especular i fer demagògia.  També em va dir que ja l’havia etiquetat. Anem a pams...
Especular? Sí, evidentment que sí. Un té el dret de fer la seva pròpia pel·lícula encara que no sigui el protagonista. Què el guió pot estar equivocat? Per suposat, però és tal i com es veuen els fets des de fora.
Què faig demagògia? M’hauria de posar exemples. Potser alguna vegada n’he fet, no ho recordo, però normalment pretenc ser objectiu, això si, sempre des del meu punt de vista que no és precisament neutral.
Què l’he etiquetat? Naturalment. Potser ell dirà que tot i que ha anat a una llista de CiU, no és convergent (torno a estar especulant) Llavors que és? El primer acte polític al que vaig assistir va ser un dinar a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona l’any 1980, en portes de els eleccions autonòmiques amb la presència de Josep SubiratsPep Jai. Des de llavors les he vist de tots colors i m’han explicat mil històries. Algunes d’elles certes, però d’altres han estat versions totalment partidistes dels fets. Normalment em deixo guiar per la meva intuïció.  
Si algú va en una llista és que alguna cosa en comú hi tindrà, dic jo. L’any 1995 em vaig presentar en una llista d’ICV i ni mai me’n he penedit ni m’he excusat per haver-ho fet. No m’he considerat mai comunista (em vaig afiliar al PSC l’any 1983), però estic més prop dels comunistes que elssocialdemòcrates. Tampoc ningú em pot acusar de fer-ho per interessos personals i/o econòmics, ja que el pes polític que han tingut a Amposta i fins i tot a Catalunya (tret de l’etapa 2003-2010), ha estat més aviat insignificant, a diferència d’altres formacions que han remenat sempre les cireres, fins i tot estant a l’oposició del govern de la Generalitat.      
Durant 28 anys a Amposta CiU ha estat com un gran arbre que ha donat ombra a tots aquells que sé li han apropat. Alguns van començar molt joves i hi ha anat escalant posicions. D’altres ho han fet de molt més grans, després de que els hi passés com a Sant Pau, que va caure del cavall, va veure Déu i es va convertir.
Alguns d’aquests conversos, fa uns anys, van ser cridats per altres formacions polítiques d’Amposta i es van excusar. Tampoc els hi demano cap explicació. A la vida cadascú ha de ser responsable dels seus propis actes i pels mateixos podrem ser jutjats pels altres.
Un darrer advertiment. Quan s’entra en política es fan molts d’amics, però també enemics i un no sempre és conscient d’aquest fet.

Per cert, ja tinc un altre dia cobert.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 20-06-2015

Un camió aparcat a una via urbana. 
Em pensava que ho tenien prohibit! 

LA FOTO DEL DIA 20-06-2015

La foto d'avui és la continuació de la foto d'ahir del carrer Olivera del barri de Ferreries de Tortosa. 
Misteri desvetllat, havien posat els cons per a pintar aquesta fabulosa ratlla groga. 
Això vol dir que a partir d'ara no es podrà aparcar en aquest tram. 
Però, per què només mig carrer? Ho entendria si aquesta part fos més estreta, però per molt que ho miro ho veig igual. 

Misteris dels nostres governants... 



Aquí podreu veure la foto d'ahir: http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2015/06/la-foto-del-dia-19-06-2015.html