La temptació d'Ada Colau

JOAN TAPIA

Periodista

Els primers alcaldes socialistes de Barcelona -Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos- sempre es van recolzar en una sòlida majoria que els va permetre impulsar projectes de gran ambició. Ho vaig escriure el 2007, quan Jordi Hereu, malgrat el suport d'ICV, es va quedar sense majoria per la defecció de l'ERC deJordi Portabella. Governar Barcelona exigia una majoria, i el més assenyat llavors era una coalició PSC-CiU (amb ICV, si volia), encara que fos una fórmula diferent del tripartit llavors governant. Hereu(potser més Carles Martí) va preferir no contaminar-se amb CiU i no trencar la mística del llavors tripartit governant. Resultat: va anar perdent autoritat (recordin la marxa enrere en la ubicació de la nova gossera municipal) i va acabar amb l'absurd referèndum de la Diagonal. Governar Barcelona en minoria és complicat.

Ho vaig tornar a escriure quan Xavier Trias va guanyar amb 14 regidors (sobre 41) i es va llançar també a la temptadora pràctica de governar només amb els seus. Sense socis però amb la seva habilitat per teixir pactes puntuals amb Alberto Fernández Díaz,Portabella i, al final, Jaume Collboni. Trias es va equivocar, perquè sense majoria no va poder desenvolupar cap programa sòlid de ciutat. I va quedar supeditat a la política independentista d'Artur Mas. De fet, va convertir l'ajuntament en el banc de la Generalitat. No va voler recordar que la no supeditació -una posició diferenciada, amb projectes propis i interlocució independent amb Madrid- és precisament el que va contribuir a fer de Maragall un gran alcalde. Encara que no tota la culpa va ser de Trias, perquè l'aparell del PSC va impedir l'acostament de Jordi Martí, que potser hauria canviat les coses. En bé tant de Barcelona (no supeditació a altres objectius) com de Catalunya (menor domini del frontisme). Al final, Trias ha perdut perquè la renúncia a una majoria i una política pròpies ha tenyit l'elecció de Barcelona de vot de protesta contra la política de la Generalitat.

Ara sembla que Ada Colau, amb només 11 regidors (tres menys que Trias i bastants menys que el govern del PSC i ICV que va encapçalar Hereu el 2007), també vol governar en minoria. Seria un altre error, perquè tan lluny d'una majoria no podrà portar a terme cap programa a mitjà termini i tindrà més dificultats per adaptar el seu discurs de protesta a l'acció de govern. Ser alcaldessa de tots els barcelonins -fins i tot de la majoria que no l'ha votat- exigia demostrar més capacitat de diàleg i no refugiar-se en el mal menor de ser elegida per encapçalar la llista més votada i no tenir alternativa. Colau aplica així fil per randa la doctrina de Mariano Rajoy, però governar -i voler obrir una etapa- en solitària i orgullosa minoria pot conduir-la a la mateixa impotència que van patir Hereuel 2007 i Trias el 2011.

Potser Trias (per l'afany de supeditar la ciutat al procés independentista) es va equivocar al no deixar-se oberta la porta a la formació d'una molt difícil majoria alternativa si Ada Colau no l'aconseguia. La democràcia és la democràcia i com ha escrit Joan Subirats -ideòleg de Barcelona en Comú- en aquest diari, les crítiques a «la coalició de perdedors» no sempre són vàlides. És tan legítim -encara que no sé si convenient- formar una majoria heteròclita (des de les CUP fins al PSC) a Badalona contra Garcia Albiol, que va arribar primer i molt destacat, com no descartar una majoria alternativa a Barcelona.

Però les coses són com són. Barcelona ha sigut des de fa molts anys la història d'un èxit gràcies a alcaldes amb independència i personalitat. I toca desitjar que l'arribada d'Ada Colau i de l'esquerra alternativa -vot d'esperança per a molts barcelonins- no suposi cap canvi negatiu en el posicionament de la ciutat laboriosament aconseguit.